La violència exquisida

5.12.2018

En lloc de quedar-nos al sofà de casa mirant sèries, el passat dilluns 3 de desembre vam anar al Teatre Municipal de Girona. Hi feien Im Herzen der Gewalt (Al cor de la violència), un dels últims espectacles del Temporada Alta d’enguany.

‘Im Herzen der Gewalt’ (Al cor de la violència) al Temporada Alta 2018. © Arno Declair

La Història de la violència escrita pel jove Édouard Louis (Amiens, 1992) narra la seva experiència autobiogràfica i traumàtica de violació i robatori, patida una nit de nadal després de passar-la amb un amant atzarós i circumstancial a casa seva. La reflexió du Louis a fer a la vegada una panoràmica social i una immersió introspectiva, i troba el sentit al seu quefer artístic en parlar de la violència present a la societat, de les relacions violentes que són a la quotidianitat del dia a dia i a l’estructura del sistema (veïnatge, família, policia, feina, tòpics homòfobs i prejudicis autoritaris…). Especialment si, com l’autor, un és pobre i gai, prové d’una zona rural votant del Front Nacional, i prova d’experimentar i d’obrir-se camí a la capital.

El relat el posa en escena el director Thomas Ostermeier, al capdavant de la Schaubühne berlinesa, una companyia que és com la Mercedes Benz de les institucions teatrals: potència, modernitat i tecnologia, tot en un. Ostermeier tria molt bé els textos, i sempre és oportú i sap lligar-los a l’actualitat i als temes més urgents de la contemporaneïtat. En aquest sentit, la identitat, el classisme i l’auge de l’extrema dreta són ara mateix qüestions cabdals en l’àmbit artístic, polític i periodístic. L’exhibició autobiogràfica també ho és, ara que tot es mostra banalment i de manera ininterrompuda i inútil, i tant Louis com Ostermeier la deixen més que justificada. L’espectacle compta amb un actor sensible i rotund, Laurenz Laufenberg, qui ha adoptat gestos i formes de l’escriptor, amb el seu assessorament, i amb un elenc reduït (quatre intèrprets i un músic amb bateria en directe) que s’ajuda, altre cop, dels elements ja tradicionals del director berlinès: austeritat escenogràfica, llum blanca de fluorescents, micròfons, càmeres de vídeo i pantalles, parèntesis performatius i dansaires. Amb poc s’aconsegueix molt, perquè àgilment i de manera fluida dibuixos ampliats a la pantalla, recursos teatrals pobres, transvestismes inesperats i trucs cinematogràfics (com el fotograma aturat) es combinen sense solució de continuïtat.

És aquest un muntatge que ens porta cap endavant i cap enrere del relat, defugint la linealitat, que ens sap apropar i allunyar de la intimitat dels personatges, travessant fronteres de pell i sensacions, que espigola entre moments de la microhistòria, i deambulant entre àmbits i parcel·les: llàgrimes i intimitats, diàlegs i escenes de la biografia, arquetips de la societat, apunts per a una crònica, conjunts plàstics que ho sintetitzen tot en un moment sublim d’art… Variant el to, tot d’una pot acostar-se i remullar-nos en l’humor, en la sensació de buidor, en la tensió fulgurant de la violència. Usa molt bé tots els estris per tal d’oferir-nos una experiència personal, construïda a partir d’una sèrie de vacil·lacions i sentiments que van desprenent-se i gairebé suant progressivament de la trama i del trauma, fins a plasmar un retrat sociològic coral, ampli i rotund, amb una conclusió demolidora. Amb tot això teixeix una mena de quadre i tractat escènic sobre la violència i la por, sobre l’empatia i la imaginació, no dispersos o amb les costures a la vista sinó molt ben travats i essencials, perquè són presents tant a l’obrador de l’artista com a la consciència i al bagatge de cada espectador.

‘Im Herzen der Gewalt’ (Al cor de la violència) al Temporada Alta. © Arno Declair

 

Precs i preguntes

La riquesa de l’experiència teatral ens planteja, de retruc, tres dubtes i sorpreses que no són noves i segurament són ben ingènues, però ara i aquí emergeixen amb més força i claredat que mai. La primera és com una “història” així (de crua, violenta, traumàtica) ens pot “agradar” tant, provocar-nos tant gaudi, pot menar a un espectacle teatral tan excels i a la fi digerible i reconfortant. ¿És que la platea continua sent, al cap i a la fi, com un òrgan voraç i expectant, morbós i a l’espera de mastegar i deglutir el plat servit des de l’escena? La segona: com un espectacle tan ben lligat a escala escenogràfica i dramatúrgica, tan “modern” pel plantejament híbrid de codis i eines, on els actors són personatges i narradors i constantment es transita de l’abstracció a la figuració, pot suportar l’aparent incoherència de presentar-se en un espai tan tradicional i maco com el Teatre Municipal de Girona. ¿El muntatge és tan bo que funciona fins i tot aquí?, ¿O és que aquesta tensió amb les velles formes i disposicions encara en potencia l’efecte? Finalment: constatar com tots aquests recursos èpics, tecnològics, de distanciament i modernitat, tota aquesta fragmentació i diversitat de formats, recursos, talls i retalls d’imatges, mots i idees, s’han convertit ja en part de la nostra quotidianitat. Així que, si anteriorment eren disruptius i estranys, avui ja són pur naturalisme, realisme, figuració, i per tant són els elements d’un nou teatre d’il·lusió. Que si bé és ben capaç de descriure i celebrar la realitat… ¿És encara suficient i eficient per criticar-la?