La violència dels homes, a La Villarroel

5.07.2019

El festival Grec ve carregat de bones propostes enguany, i una de les que no es pot deixar escapar és Nenes i nens, a La Villarroel. Per la seva delicadesa, per la radicalitat que desprèn, per la moralitat del seu missatge, per la seva capacitat d’atrapar com una teranyina i després apunyalar, per la interpretació sublim de l’Anna Sahun. Ella és l’encarregada de donar vida a aquest monòleg de l’autor britànic Dennis Kelly, aquí adaptat sota la direcció de Joel Joan. Un treball ben cuidat que aconsegueix el seu efecte: trasbalsar a qui l’escolta.

Anna Sahun protagonitza ‘Nenes i nens’, de Dennis Kelly, a La Villarroel. © David Ruano

La història gira al voltant d’una dona que coneix el seu futur marit en la cua d’un aeroport. Aquest fet marcarà la seva vida, i de quina manera. Ella va explicant de cara al públic les seves vivències, la seva trajectòria vital, però sembla que ho faci des de la perspectiva d’un futur molt llunyà, com si tots els fets que narra haguessin passat ja fa molt temps, tot i que no queda gaire clar. En qualsevol cas, ella parla de tot: la seva feina, la vida amb la seva parella, els problemes que la sacsegen i, sobretot, la dificultat de cuidar els seus dos fills, que la tenen desbordada.

Per recrear algunes escenes de la vida quotidiana amb els dos infants és l’únic moment que Sahun deixa de mirar a la grada i passa a dirigir-se als seus dos fills, que aquí ens els hem d’imaginar, i arriba a mantenir diàlegs amb ells. Aquests instants espontanis i sense gran rellevància dins de la trama són vitals per fer-nos avenir quin és el caràcter dels fills i quina relació mantenen amb la seva mare. Unes píndoles que ajuden a conèixer la realitat dins de les parets de la casa on habiten. I resulta efectiu.

El feminisme és el motor que teixeix tota aquesta peça, i es pot apreciar tant des de l’àmbit domèstic com el laboral, però Nenes i nens sobretot arriba a conclusions preocupants pel que fa a una realitat que la presenten com a irrebatible: la naturalesa violenta que, intrínsecament, tenen els homes. I Sahun ofereix moltes dades que ho sostenen, però la seva pròpia experiència és un mirall suficientment clar per avalar aquesta teoria, que arriba a nivells màxims quan el mascle experimenta un nivell d’inferioritat respecte a la femella.

Anna Sahun protagonitza ‘Nenes i nens’, de Dennis Kelly, a La Villarroel. © David Ruano

Això és clau per a la revelació final, que se’ns presenta com un gerro d’aigua freda, sobretot per la contundència dels fets. L’actriu els explica assumint que ja els té superats, però això vesteix aquest moment encara amb més perversitat. Val a dir que uns minuts abans ja avisa de quin serà el sentit del desenllaç que explicarà al final de l’obra, però és difícil preveure’n la dimensió. Tot i això, és en aquest instant abans de començar l’últim terç de la proposta que comença a capgirar-se tot. El to de l’obra es modifica i passa d’una atmosfera distesa i amb tocs d’humor a una de més tensa i dramàtica.

M’atreviria a dir que el text és tan potent que, potser, hauria resultat més fàcil i efectiu disminuir la duració de l’obra per poder concentrar totes les emocions d’una forma encara més contundent, però Joel Joan ha preferit atrapar el públic a poc a poc per poder-lo tenir ben controlat, fent que es relaxi i deixi d’estar en alerta, i aconseguir així que, un cop hagi abaixat la guàrdia, l’atac final sigui més visceral. Aquesta decisió, conjuntament amb la naturalitat i versemblança que transmet Anna Sahun i una escenografia de Joan Sabaté totalment austera formada només per una pantalla lumínica de fons, porten aquesta obra cap a un resultat molt satisfactori.