La vida que guardem dins nostre

12.07.2013

Teatre sensorial, experiencial, mental. Parlar de La naturalesa i el seu tremolor en aquests termes no és cap contradicció: les sensacions es descodifiquen al cap, tot allò que sentim visceral és igualment mental, el cervell és una víscera, queda clar a les carnisseries. Aquesta proposta diferent de Tomàs Aragay, Idoia Zabaleta i Sofia Asencio (gratuïta cada vespre al Grec fins diumenge però ja amb totes les entrades exhaurides) se situa aquí i és un autèntic plaer: un passeig muntanya de Montjuïc amunt, que al final, progressivament, alimenta un espectacle dels sentits que ens demostra que el tremolor l’hi posem nosaltres. I això que aquest cronista hi anava escèptic. Al teatre, massa tecnologia suma quilos, i aquí calcen d’entrada a cada espectador uns cascs individuals per sentir text i músiques durant el recorregut. Els cascs més aviat podrien aïllar el personal, mentre que el teatre és col·lectiu, un ritual social, una experiència compartida. Però, cal dir-ho, la por era injustificada. El text del cicerone que duem enganxat a les orelles durant el recorregut de La naturalesa i el seu tremolor planteja una reflexió sobre com coneixem, una mica per concloure que ni podem pensar en el buit (no fer cas a l’experiència seria com aquell ocell de Kant que es creia que volaria millor sense la resistència de l’aire quan és precisament la resistència de l’aire el que li permet volar) ni hi ha cap altra forma de treballar en contacte amb el món que fer-ho amb les eines que tenim. Entenem què se’ns explica textualment, però millor és encara que l’espectacle arribi per la via dels fets a una altra conclusió més important: que se’ns en fum, si les coses existeixen fora nostre o no, perquè tant en un cas com en l’altre les sentim.

 

La naturalesa i el seu tremolor, un espectacle del Festival Grec

L’excursió barreja sons i olors amb tot de petites històries que imaginem com qui diu sense voler. Comencem circulant per una zona fosca a sota del Grec i sentim córrer l’aigua al voltant nostre a través dels auriculars com si estiguéssim enmig d’una excursió a muntanya, ja de vacances. Se’ns fa parar davant d’un pati buit, la música creix i és com si hi veiéssim la canalla que hi ha jugat, com si l’ocupés un veïnat invisible. El poder evocador de determinades músiques és molt potent. En les cases tranquil·les que ens envolten, notem vibrar-hi la vida de cada dia. Continuem. Se’ns aparca una estona en un passatge estret sense sortida mentre escoltem una reflexió existencialista. Passegem entre patis mig abandonats, cases senzilles i antics xalets amb jardinet, tot de capes diferents de Barcelona de costat. I de cop entrem en un portal obert: gerros de fusta treballada, serradures a terra, un taller d’ebenisteria amb les eines arrenglerades a la paret i l’artesà Emili Darocas embellint la fusta a mà, treballant-la al torn amb el pit morè a l’aire. Se’ns diu que pugem al terrat. A baix, el taller estret, a sobre, al cap d’una escala impossible, passant per l’habitació de l’artista, hi trobem una terrassa preparada amb garlandes, com per a una revetlla. Sona la música als cascs, algú dispara un coet, el vent bufa fort com si l’haguessin convidat a sumar-se a la festa i ja arribés alegre. La nit era tan xafogosa que l’agraíem animat. Gresca imaginada.

De nou al carrer. Algú apuja una persiana metàl·lica a l’altra vorera i ens convida a entrar-hi, circulem per sota d’un passadís amb sostre acanalat d’uralita i ens concentrem tots en un taller metal·lúrgic il·luminat amb fluorescents: en lloc del groc càlid de la llum sobre les fustes al taller d’ebenisteria, la llum metàl·lica d’ara; en lloc de l’olor de serradures, la sentor greixosa de l’oli de les màquines i un senyor amb mono blau d’operari mecànic que en un tres i no res fabrica un cendrer de metall davant dels nostres ulls, des del moment que talla el tros pla de planxa fins que encén una cigarreta i l’estrena. Sortim del terrabastall del taller i, una mica més enllà, escoltem el silenci dels grills mentre creuem un camp de futbol. Primer la gespa, després terra i grava. La nit desprèn olor d’herba fermentada i de terra humida per la mica de plugim d’abans. Se’ns porta a la senzilla caseta d’un bar de barri, on la noia de la barra, la mateixa que en tres i no res servirà les cerveses glaçades, primer recita Marc Aureli: concretament, la frase que dóna títol a l’obra, sobre que l’únic de què podem donar fe és del que sentim.

 

La naturalesa i el seu tremolor, un espectacle del Festival Grec 2013

He resumit les accions, però aquestes són tan sols caps de fil metonímics per a uns espectadors que la proposta escènica no es limita en absolut a moure físicament. No només mou: sobretot commou, ens sacseja de debò, amb un tret directe al cap. Rere cada escena, cada personatge, cada olor, hi ha un record, reminiscències, com si el que més comptés fos tot el que queda fora de camp, en off. La proposta de la experimentadora companyia de dansa Dr. Alonso és ideal per compartir en silenci. Per mirar-se callats, somriure’s i agrair haver-hi passejat junts. Entre les xapes del bar del final del recorregut, qualsevol se sentia Pijoaparte en les nits d’estiu d’Últimas tardes con Teresa. Semblava un viatge en el túnel del temps, amb els trossos de la vida que supuren tots els racons de la ciutat. Vella. Viva. Bella, sí.