La vida que ens hem perdut

16.08.2018

Podríem dir que Tot el que no ens vam dir és un musical de petit format que, des d’una mirada transcendental i reflexiva, tracta les relacions d’amor i d’amistat que ha viscut un grup de cinc joves amics. Triangles amorosos, dubtes existencials i el dolor causat per tot allò que haurien volgut dir-se però que mai no s’han dit teixeixen una història sobre els desenganys que fereixen i fracturen. Com pràcticament tots, vaja.

‘Tot el que no ens vam dir’ reestrena al Teatre Maldà ©Àgata Casanovas

Què faries tu si demà s’hagués d’acabar el món? Et consideres bona persona? Creus que existeix la felicitat? I què és l’amor? Totes aquestes preguntes essencials que els cinc protagonistes han de resoldre conjuntament per a un treball de filosofia de la facultat fan que totes les vicissituds del passat surtin a la llum en una tensa i tèrbola trobada en el que perfectament podria ser un pis d’estudiants. Tan sols una taula blanca plena de llibres envoltada de cadires omple l’escenari de rajoles negres i blanques del teatre Maldà.

Després de l’èxit que va tenir al juny, Tot el que no ens vam dir ha reestrenat en aquesta cèntrica i petita sala per encetar la nova temporada teatral. Produïda pel polifacètic Daniel Anglès, és la continuació del musical Per si no ens tornem a veure, el segon episodi d’una trilogia que, si tot va bé, conclourà l’any vinent. Volem més tonades d’amor i desamor, que no n’hem tingut prou. Volem poder tornar a marxar cap a casa emocionats, sense poder treure’ns del cap la melodia de cançons tan belles. “Tothom creu saber què és l’amor, però en realitat ningú no ho sap”.

Podríem dir, també, que aconseguir que un musical funcioni no és una tasca senzilla. No només perquè és més complicat guanyar-se la credibilitat del públic, sinó perquè l’ús de la música ha d’estar justificat, ha de tenir alguna raó de ser dins l’obra. No s’hi val cantar per cantar. A Els Miserables, per exemple, les cançons apel·len a l’esperit de revolta o a Mar i Cel formen part del particular univers d’alta mar i de pirates. En aquest cas, a petita escala, les lletres d’Alícia Serrat i la música tendra de Miquel Tejada, el piano del qual acompanya tota la funció des d’una cantonada, sí que en tenen, de sentit. Són un subterfugi. A través de la música, els cinc joves expressen tot allò que, per mandra, per vergonya, per orgull o per paüra no es van atrevir a dir i que, si ho haguessin fet, hauria canviat els seus futurs.

Anades i vingudes, salts endavant i enrere en el temps ens ensenyen, en forma de records, l’ànima protectora de la Marina (Estel Tort) davant les incerteses de la Cristina (Sonia Catot) o les trifulgues amoroses entre l’Anna (Clara Solé) i el Víctor (Víctor Arbelo) i el Rai (Carles Alarcón). Malgrat tot el que no s’han dit, continuen junts, capbussats en un mar de preguntes filosòfiques. Tots cinc, llum, energia i talent musical, sorprenen per la seva vitalitat juvenil i insolència; per la seva proximitat amb el públic i, sobretot, naturalitat. Sembla que faci anys i panys que volten pels escenaris.

Podríem dir tantes coses boniques de Tot el que no ens vam dir que dir-les totes sembla impossible. De vegades és bo reservar-se, deixar dubtes al tinter, sembrar la intriga. Si els nostres protagonistes s’ho haguessin dit tot, per exemple, no hi hauria obra. Diuen els Manel que la vida que ens hem perdut simplement no existeix, però a través d’una vida paral·lela, inexistent i hipotètica, Alícia Serrat i Miquel Tejada han tramat una història preciosa. Podríem dir tantes coses de Tot el que no ens vam dir, que val més endinsar-se al Maldà i no deixar que ens les expliquin.