Acaba de publicar-se, en l’excel·lent traducció de Dolors Udina, un dels llibres emblemàtics d’Aldous Huxley, Els dimonis de Loudun (Adesiara). Res millor que un bon clàssic per acomiadar les festes nadalenques. Teresa Costa-Gramunt n’ha escrit aquesta crítica per a Núvol.
Lectora d’altres treballs d’Aldous Huxley (1894-1963), vaig llegir Els dimonis de Loudun de jove. En aquesta època em vaig fer càrrec d’una història que explica la possessió diabòlica d’un grup de monges ursulines i que tenia tota la pinta de ser una farsa. L’episodi, que va causar un gran enrenou en aquesta població francesa, amb falses acusacions de bruixot l’agost del 1634 es va acabar fent cremar a la foguera Urbain Grandier, un capellà jove i guapo que l’any 1617 havia estat enviat a la rectoria de Saint-Pierre de la vila de Loudun.
Però el llibre, una novel·la basada en fets reals, és molt més que el relat minuciós i ben documentat que jo recordava, i que en aquella edició potser havia estat escurçat. Perquè Els dimonis de Loundun que acabo de llegir amb creixent interès intel·lectual conté moltes i bones pàgines que són un veritable assaig sobre la vida oculta de la psique, aquella part desconeguda de l’ànima que el gran psicoanalista Carl Gustav Jung anomenaria l’Ombra, i que la gent del segle XVII no tenia manera d’explicar-se si no era a través d’una figura fosca, el dimoni. O dimonis amb els seus diversos noms, que tot i que no es podien veure, és clar, sí que es podien percebre els terribles efectes de distorsió mental que provocaven en processos com les anomenades possessions diabòliques, i que en el cas d’Els dimonis de Loundun van començar sent motivats per les mateixes monges en llastimosos episodis d’histèria que van ser prolongats pels qui les havien de guarir: exorcistes que més aviat volien lluir-se en les seves atribucions, sobretot davant dels senyors a qui servien llagoterament.
En la novel·la, que si Huxley volgués publicar avui trobaria dificultats, ja que no és de fàcil lectura i reclama coneixements humanístics per discutir-los o afirmar-los mentalment, s’hi observen també elements de psicologia social que van incitar aquells fets, com ara l’enveja i la ràbia que va desfermar Grandier en alguns homes importants de la població de Loudun, i que un rere l’altre es van anar declarant enemics amb ganes de venjança. L’amor pot moure muntanyes, però l’odi i la ràbia també, i Urbain Grandier va ser víctima d’aquesta ràbia profunda que el va acabar duent a la foguera tot i ser innocent del càrrec que se li va imputar, el de buixot. Cal dir, però, que aquest capellà (que va morir amb una gran dignitat i en la seva conversió va perdonar els seus botxins) no havia estat un model de sacerdot tal com el podríem entendre ara sinó un dandi de vida llicenciosa que seduïa totes les dones que se li posaven al davant, causant estralls en l’honor de dones respectables. Va ser aquest gran atractiu gens exemplar el que va arribar també a les portes del convent de les ursulines. Les germanes, amb la priora Joana al capdavant, suggestionades per l’aura del sacerdot i mogudes pel que la medicina en diu furor uterinus, van començar a patir convulsions i manifestacions considerades diabòliques que van convertir en un carnaval la vida del convent. Més encara: les possessions i els exorcismes que suposadament les havien d’aturar, van acabar sent un espectacle, un negoci i un reclam turístic de l’època. Al segle XVII la vida lligada al fet religiós era al centre tant de la vida ordinària com de la vida extraordinària de la gent.
La història d’Els dimonis de Loudun, escrita l’any 1952, va servir a l’escriptor Aldous Huxley per pensar i escriure sobre temes de psicologia profunda que el preocupaven com a filòsof i com a modern observador d’estats de la ment, ja siguin normals o alterats, tot i que és difícil saber on acaba l’un i comença l’altre. Recordin els lectors que Huxley va escriure Les portes de la percepció l’any 1954, només dos anys després que Els dimonis de Loudun, la novel·la on l’autor reflexiona sobre el fet que una manca d’una vocació veritable que pot acabar extraviant una vida, el fanatisme d’una cert catolicisme enfront d’un protestantisme incipient, la corrupció d’eclesiàstics i de l’Estat mateix (ni el cardenal Richelieu ni el rei no són aliens al transcurs d’aquesta història). A tot això s’hi afegeix la reflexió sobre estats psicològics distorsionats. Aquest conglomerat d’ingredients permet observar d’a prop algunes malalties de l’ànima que la ciència d’aquell moment no podia entendre. En l’imaginari d’aquell temps tot eren dogmes, ja sigui en el camp de la ciència, de la filosofia o de la religió.
L’aparició de filòsofs com Descartes no va obrir gaire més la visió del món dels nostres avantpassats del segle XVII. No serà fins al XIX i el XX que la psiquiatria i la psicologia (branca que beu de les fonts de la filosofia i la psiquiatria), faria passos de gegant i començaríem a entendre que potser els dimonis no entren ni surten del cos, que potser els ‘dimonis’ són estats de la psique en forma latent que desperten quan s’obscureix la ment. Quan algun ‘dimoni’ senyoreja en la psique, com sigui un mal psíquic, el ‘jo’ no es troba en un estat ‘normal’. D’aquí ve que amb una gran intuïció per part dels nostres avantpassats llunyans, la paraula diable equivalgui a divisió. O un esqueixament de l’ànima, com queda palès en aquest fragment, ja cap al final del llibre on s’explica com el bon jesuïta Surin, que s’entesta a convertir la priora Joana, és atacat ell mateix per un estat estrany, però que supera, i que intenta explicar per carta a un amic: M’és pràcticament impossible explicar el que em passa durant aquesta estona i com aquest esperit aliè està unit al meu sense privar-me de la consciència o de la llibertat interior, sinó constituint un segon ‘jo’, com si tingués dues ànimes, una de les quals està desposseïda del meu cos i de l’ús dels meus òrgans, i és manté a l’aguait, vigilant l’altra, la intrusa, que fa el que li dóna la gana. Aquests dos esperits lliuren una batalla dins el límits d’un camp, que és el cos. L’ànima és com si estigués dividida, i en una de les seves parts és subjecte d’impressions diabòliques, i, a l’altra, de sentiments que són propis o inspirats per Déu.
Potser és per aquesta raó que al final de l’oració del Parenostre es demani a Déu que ens lliuri del mal que, en efecte, o ens enfosqueix l’ànima o ens pren la raó.