La vida no és follar i fer ampolles

Estel Solé, dramaturga, poeta i actriu, ha fet el salt a la novel·la amb Si no puc volar (Rosa dels Vents), la història d’una dona divorciada que vol tenir fills i no pot. Francesc Ginabreda en fa la seva lectura a Núvol. Avui 2 de setembre es presenta en el marc de La Setmana del Libre en Català (Escenari 1, 20h). Modera Anna Guitart.

Si no puc volar narra els capgirells de la vida de l’Ànnia, una dona neuròtica, insatisfeta i descarada que sembla personificar el tòpic de la crisi dels quaranta. És periodista, però no treballa, i la sortida de l’atur és una feina de passejadora de gossos de senyores de casa bona. Com que s’acaba de divorciar, viu amb el seu avi i s’ha acostumat al ritme parsimoniós, extàtic i analgèsic de la tercera edat, a jugar a dòmino i a petanca i a passejar-se amb bata per casa (i pel carrer). Per acabar-ho d’adobar, s’està engreixant a marxes forçades.

Si aquest escenari, als ulls de la majoria d’ànimes impetuoses que reivindiquen la vitalitat de la joventut, ja és prou miserable, només ens falta afegir-hi l’últim assot capritxós del destí –o del diví: els seus problemes d’infertilitat, que en el fons són la primera causa de tots els altres problemes. L’Ànnia té endometriosi, una malaltia crònica que afecta moltes dones en edat reproductiva i que provoca infertilitat.

Una desagradable topada amb la realitat, perquè ella no només vol tenir fills, i no en té, sinó que ha de veure com les seves amigues van quedant embarassades com si la vida fos follar i fer ampolles. “A la vida sovint hi ha girs més inesperats, sorprenents i decebedors que en els guions”, reflexiona, sobre la seva frustració procreadora. I amb fosca claredat, conclou: “Quan va aparèixer l’home, el que havia desaparegut era la meva fertilitat”. Ironies del diví.

Del dolor a l’humor

Però l’Ànnia no queda atrapada pel drama i el desconsol, ni la novel·la reduïda a una tragèdia sense matisos ni distraccions. De fet, un dels millors esperons de la història és la seva recurrència a l’humor, que Solé utilitza sense mitigacions, desembarassada (mai millor dit) de perífrasis i reverberacions redundants. Un humor que, per tant, no obvia la tragèdia i que té la dignitat d’encarar-la i la gosadia de fotre’s de si mateixa. Un dels millors capítols del llibre sintetitza aquest drama amb una situació esperpèntica i prosaica, quan la protagonista queda embotida en un vestit dins d’un emprovador i no en pot sortir.

Si no puc volar també va més enllà de la hilaritat i el desgavell, i a banda d’esculpir un relat sobre la lluita d’una dona per encaixar en un món complex, Solé dóna veu a les dones que, com ella mateixa, pateixen (sovint en silenci) endometriosi. Si fem un pla general, la història reflecteix el panorama vital d’una generació en un context determinat per la urbanitat i la crisi econòmica. Per descomptat, Solé tampoc s’oblida del personatge frontissa que permet que la trama tingui una obertura cap a un esdevenidor més optimista: en Max, el millor amic de l’Ànnia, que tal vegada ensucrarà una mica la seva amargor.

A la vida real, l’autora ha personificat un final feliç i ha tingut un fill. Per saber si a la novel·la també passa, i la certesa és allò que imaginem, només hem de fer una cosa: capbussar-nos en la literatura.