La vida després de la vida

12.03.2015

Deu anys després de la seva estrena al Tantarantana, l’Almeria recupera Copi i Ocaña, al purgatori, de Marc Rosich. ¿Com ha envellit aquesta obra que recull l’hilarant diàleg imaginari entre el dramaturg argentino-francès i el polifacètic artista de la Rambla barcelonina? Doncs estupendament, assegura el seu autor. Un gran divertimento perquè els nounats la descobreixin i els repetidors en facin una altra lectura. Fins el 5 d’abril al teatre de Gràcia.

Copi i Ocaña a l'Almeria Teatre

Copi i Ocaña a l’Almeria Teatre

Raúl Damonte Botana (Copi, pels amics) va néixer a Buenos Aires el 1939, fill d’una família acomodada i intel·lectual. Va ser escriptor, dramaturg, ninotaire… i mil coses més. José Pérez Ocaña va arribar al món a Cantillana (Sevilla) el 1947, en el sí d’una família humil. Pintor de parets per guanyar-se les garrofes, pintor artístic per vocació… i mil coses més. El primer va morir a París, víctima de la sida, quan aquesta malaltia, acabada de batejar, començava a fer els seus estralls. El segon va traspassar a la seva Cantillana natal, disfressat de rei Sol, encès per una bengala durant les festes del poble. Quatre anys separen les seves respectives morts, però l’enginy de la ficció ha permès reunir-los en tal delicat moment perquè dissertin sobre la vida que acaben de deixar.

Marc Rosich és l’artífex d’aquest enginy. En un escenari a 4 bandes, i damunt d’un tatami, que ben bé podria ser un ring de boxa però que en realitat és un purgatori, el dramaturg tanca els dos artistes inclassificables perquè s’aboquin sense fre en un duel dialèctic. Amb un llenguatge salvatge, excessiu, impúdic, exhibicionista, mordaç i alhora tendre, en paraules del propi autor, que tan bé descriuen els personatges, Copi i Ocaña es van descobrint mútuament mentre prenen consciència del seu tràgic destí. El combat el segueix de prop Pier Paolo Pasolini, amb la camisa oberta, com si fos un cantant de rock, que fa d’àrbitre de la funció. Armats amb plomes –literals i figurades-, maquillatge, llengües esmolades i molta creativitat, en aquest peculiar combat la mort es disfressa de color i el dol es transforma en una festa.

“És el retrat d’uns personatges que van més enllà de les modes”, m’explica Rosich: “per això és un text que aguanta molt bé”. Què lluny queda, una dècada enrere, quan el director del Tantarantana, Julio Álvarez, el va citar en un bar per fer-li arribar una proposta seva: ajuntar en una mateixa peça aquestes dues reines de l’excés i l’artifici! La proposta es va materialitzar i Oriol Guinart (Copi) i Víctor Álvaro (Ocaña), deu anys més joves, van pujar a l’escenari per encarnar les dues antidives. Van petar la taquilla i l’obra va acabar saltant al Capitol, en aquella mateixa Rambla on el pintor andalús tantes vegades s’havia aixecat la faldilla per ensenyar que no portava roba interior. “L’hem recuperat perquè li teníem molt de carinyo, ens l’estimem molt”, confessa l’autor, que aquesta vegada, a més, agafa la batuta de la direcció amb el mateix repartiment que l’original.

“En el meu cas, envejo el Marc Rosich de fa deu anys”, confessa. “Ens hem fet grans, hem crescut, les nostres circumstàncies han canviat, i envejo les coses que escrivia, del què era capaç de fer sense plantejar-me res més. Llavors la frescor era gran. Tinc enveja de la llibertat que teníem! Fa deu anys érem menys conservadors. Hi ha hagut una regressió del temps. La llibertat dels 80 ja ni l’olorem. Cada any que passa, involucionem. Com pot ser que ara siguem tan fins i tan correctes?”.

Copi i Ocaña, al purgatori té, efectivament, moltes lectures. Tot dependrà, en part, de l’edat de l’espectador. Segurament els més jovenets, o aquells que la vagin a veure per primera vegada, poden emportar-se una imatge frívola de l’espectacle. Algú podrà dir, fins i tot, que és una astracanada, un passatemps poca-solta sense més pretensions que la d’entretenir una estona. Potser sí, podria ser una lectura vàlida. I què? Fet i fet, en els temps que corren, una riallada fàcil no fa nosa. D’altres, però, sobretot si són repetidors (cosa que vol dir que ja s’afaiten), veuran que sota l’amanerament i el pintallavis s’amaguen veritats més profundes. En deu anys passen moltes coses, el país en què es va estrenar l’obra ja no existeix, i les vides personals de cadascú s’han omplert de tants matisos que fa que el prisma en què s’analitza la realitat sigui diferent. L’acudit que fa un decenni et feia trencar de riure ara agafa una altra dimensió.

I parlant de perspectives, Copi… té un valor afegit en la trajectòria dramatúrgica de Rosich, per aquells que el segueixin i en vulguin conèixer l’evolució. Vindria a ser el germen d’obres posteriors: “és una proposta molt lingüística”, manifesta. Aquí Copi parla en argentí i Ocaña en andalús: el dialecte, per tant, com a motor. “Era com el primer estudi d’altres obres que he fet jugant amb l’idioma: Pedra de Tartera amb el pallarès, Mort de dama amb el mallorquí, Mequinensa amb el català de la franja… Tot té un lloc comú!”.

“El que deixem a terra ja no és nostre”, afirma aquesta ombra pasoliniana, interpretada per Jaume Madaula, mentre Copi i Ocaña descobreixen que uns àngels xoriços els han furtat les maletes. Potser, com deia Machado, quan un marxa és millor fer-ho lleuger d’equipatge. Sigui com sigui, només cal aplaudir la recuperació que l’Almeria Teatre ha fet d’aquest text. Un encert repetir el repartiment, i donar a Rosich, ara que ja és gat vell, l’oportunitat de dirigir-lo.