La vie d’Adèle. Un trasbalsador amor de joventut

2.11.2013

El realitzador francès Abdellatif Kechiche ens aboca de ple a una riuada indeturable de sensacions i sentiments a través del seguiment de les primeres temptatives de l’adolescent Adèle (Adèle Exarchopoulos) per trobar la seva identitat sexual tot encetant una apassionada i tòrrida relació lèsbica amb una altre noia que porta els cabells tintats de blau, Emma (Léa Seydoux).

La vie d'Adèle del director francès Abdellatif Kechiche

Es tracta d’una pel·lícula de tres hores de durada senzillament magistral que aconsegueix transmetre des de la immediatesa tota la sensualitat, la carnalitat, el romanticisme i la desesperació d’una relació sentimental d’alt voltatge sexual i emocional.

Una pel·lícula absolutament fresca, rotundament física i feridorament real.  Una bellíssima i torrencial passió amorosa devoradora que desborda els límits del cinema convencional al qual estem familiaritzats i supera en escreix també el cinema situat als marges creatius de l’oficialitat pel grau de verisme i credibilitat que encomana.

La vida de Adèle ha possibilitat el miracle de que el cinema pot copsar-se com una experiència vivent gens aliena, i igual que els convulsos cossos abraçats de les dues amants, la pel·lícula se t’enganxa a la pell i no te’n pots desprendre.

Sentim la pel·lícula  bategar, respirar i transpirar al ritme i la cadència de l’impuls amorós triomfant, i després amb el cor compungit veiem com s’ofega, sanglota i es regira quan l’amor ja es retira.

La vida de Adèle ens va deixar en estat de xoc al festival de Cannes’2013 i aquesta proesa cinematogràfica, premiada finalment amb la Palma d’Or, es va convertir immediatament en la nostra imprescindible història d’amor de l’any.

Respon a pep puig Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. LA PRESA D’ADELE
    Sí però no. Segurament, i ja ho confesso d’entrada, la única pega de la peli sóc jo mateix, però he trobat La vida d’Adele tan construïda des d’una aparent naturalitat, que en certs moments he tingut la sensació que no acabava de respirar veritat. Respira sensualitat, carnalitat, plaer i dolor, l’Adele plora que no vegis, però no m’acabo de creure la història d’amor. Dispenseu, ja us dic que sóc jo, que no dec estar passant per un bon moment.

  2. Retroenllaç: La vida de Adèle | Cineclub Garbí