El cosidor d’errades o el teixit de la vida

28.06.2014

Amb els mites, els antics s’explicaven els fenomens del món, però sobretot el seu sentit segons la seva visió humana. Al seu Diccionario de mitología, escriu José Luis Arriaga, i tradueixo: El mite, millor dit, el coneixement mític, és una manera d’explicar-se l’home la realitat que és ell mateix, així com la realitat que l’envolta.

Tessa Julià, autora d''El cosidor d'errades'

En la nostra cultura mediterrània, el transcurs de la vida humana ens ve explicat a través de tres figures del panteó grec: les Moires (que després els romans van adaptar amb el nom de Parques). Simbolitzen el destí dels humans. Són filles de  Zeus i Themis (figura de la llei divina, o, si es vol, de la llei del cosmos), i germanes de les Hores. Cloto fila el fil de la vida humana, Làquesis desenrotlla el tipus de destí reservat a cada persona, i Àtropos talla el fil en el moment en què cadascú ha complert els seus dies. Segons la llegenda, Àtropos talla el fil de la vida humana amb unes tisores d’or, és a dir, amb un estri de metall noble i incorruptible. Les Moires són implacables.

El mite no va contra el raciocini, com des de postures materialistes se’ns ha volgut fer creure. En el mite, això sí, es narren els fenomens de la realitat de forma poètica. El llenguatge del mite és simbòlic, i el significat dels símbols es revela a través de la consciència que anem adquirint. I això és d’aquesta manera perquè els símbols són expressions profundes de la naturalesa humana, del seu esperit, com ens va desvetllar, i recordar amb insistència a través dels seus estudis de l’inconscient col.lectiu, Carl G. Jung. És per aquest motiu que els mites i els seus arquetips perviuen en el nostre imaginari, si bé prenent diferents formes a cada generació.

A El cosidor d’errades (Gregal 2014), la seva autora, Tessa Julià Dinarès, explica una història contemporània, com aquell qui diu d’ahir mateix, encara que retrospectivament s’endinsa en els anys 60 i 70 del segle XX. Però, atenció: en la novel·la utilitza un seguit de figures simbòliques, és a dir, intemporals i arquetípiques, que donen al seu relat, escrit amb un llenguatge molt proper, un sentit que pretén anar més enllà de l’anècdota.

Tessa Julià, que des dels 10 anys viu a Terrassa, ha conegut de ben a prop la nomenclatura dels diversos processos de la indústria tèxtil. En servir-se d’aquesta nomenclatura a l’hora d’escriure (que tantes vegades es filtra en el llenguatge col·loquial, com ara en l’expressió “filar prim”), Julià dóna una significació metafòrica als processos vitals que va vivint el protagonista d’El cosidor d’errades. Josep Gibert, un noi orfe de pare arran de la riuada del setembre del 1962 i criat per una mare que s’ha de malguanyar la vida a casa, cosint errades de la roba que surt de la fàbrica. Tota una metàfora del que serà la vida de Gibert, a l’inici una persona apocada, dominada per una mare amargada i conservadora del seu estatus, però que a poc a poc anirà descobrint els seus punts forts. Tot fent-los evolucionar amb l’ajuda de gent que l’aprecia (mai no estem sols en el nostre desenvolupament humà), arriba als llocs que ambiciona, no sense una lluita aferrissada amb Raimon, el personatge antagonista de la novel·la.

Tothom té la seva pedra a la sabata, i la vida, ja se sap, porta molts embolics. Uns es poden desfer, d’altres no, i hi ha qui s’embolica més del compte, com és el cas de Gibert, així com a vegades s’ha d’escollir una ruta determinada per arribar a bon port… Per això en un moment donat Josep Gibert sent al seu interior la veu del senyor Molins (personatge important en la seva biografia, ja que tot representant simbòlicament el pare que no va tenir, li fa confiança), que li diu: “Vas teixir la vida quasi sol, sense cap ni centener [una altra expressió típica del món tèxtil], ara desitges arreglar aquest descosit i no pots, fes anar el cap, noi!”

Embolics que s’assimilen a les boles que arrosseguen els escarabats… Hi ha escarabats, a El cosidor d’errades, imatge simbòlica del que es pot corregir o reescriure de la vida segons els propis valors, ja siguin de caire material o espiritual, el relat s’explica per ell mateix.

El protagonista d’aquest relat col.lecciona escarabats des de petit, des que en la seva vida de nen d’orígens humils els escarabats eren la seva joguina. Arriba a ser-ne un expert. Tot i que la presència d’escarabats en el relat podrien ser una picada d’ullet de l’autora a les narracions de Kafka (diem que és kafkiana una situació embolicada i incomprensible), també podríem fer-ne una lectura simbòlica a través de la figura de l’escarabeu o kefer, un emblema egipci que vol significar ressurrecció. El kefer, que representa el Sol, font de la vida planetària, també representa la vida humana en el procés evolutiu de l’ésser. Kefer fa avançar aquesta bola fecunda, imatge simbòlica de la vida i del destí. Així, entre els fils subtils del relat contemporani de Tessa Julià es trenen elements de la simbologia grega a través del mite de les teixidores del fil vital, i elements de la simbologia egípcia a través de l’emblema de l’escarabat, que representa el recorregut de la vida vers la consciència de si i la seva possible regeneració. I com la mateixa vida humana fins que no es clou, el final d’El cosidor d’errades també queda obert.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. ENCARA NO HE ACABAT EL LLIBRE PERO M´AGRADA I HE DEIXAT EL COMENTARI ,, CREC QUE EL NUS EMOTIU ES LA MARE DURA I CATASTROFISTA, PERO NO ES DIFÍCIL DE TROBAR GENT AIXI. DE L´EDAT DE LA MARE D´ EN JOSEP, DONA SOLA , SENSE PODER COMPARTIR AMB NINGÚ EL SEUS SENTIMENTS, AFERRADA A LA RELIGIÓ,,, PLENA DE POR,,, I SENSE NINGÚ QUE LA ACARONÈS, MAI MES DESPRES DE LA MORT DEL SEU MARIT,,,,, SENSE AMIGUES,,,, NO ES LA CLASE SOCIAL ES LA CIRCUNSTANCIA I EL CARÀCTER , EL E QUE CONVERTEIXEN A LA GENT EN MONSTRES,,,