La veu dels invisibles

1.03.2015

Néixer amb un cos amb el que no t’identifiques, un sexe que rebutges. Mirar-se al mirall i no trobar-s’hi. I, finalment, atrevir-se a passar. És el que explica Limbo, l’últim espectacle de Les Impuxibles que encara es pot veure al Teatre Gaudí. Una petita joia que mereix prorrogar o tornar a la cartellera catalana. Perquè fa visible l’invisible i ens obliga a mirar-nos al mirall, a ser millors persones.

Limbo al Teatre Gaudí

Limbo al Teatre Gaudí

Limbo és la història del trànsit de l’Albert (abans Berta) que està a punt de sotmetre’s a una mastectomia, a “passar com a noi cis”. Sempre serà, sempre se sentirà, trans però ara, com escrivia Pol Galofré, un dels activistes en el qual es basa l’espectacle; “passa com a noi amb tot el que això comporta”. Tinguem-ho clar: és la societat, binària i heteropatriarcal, la que obliga l’Albert a passar per la violència del bisturí. És la societat la que necessita col·locar etiquetes, és la societat la que decideix què és la normalitat.

I el trànsit, com ja és habitual en les obres de L’Era de les Impuxibles, se’ns explica de forma multidisciplinar, a través de dansa, música i teatre. Tres disciplines totalment integrades que formen un únic discurs, si bé és cert que la composició musical i el piano en directe de Clara Peya brillen especialment i aconsegueixen explicar, sense necessitat de text ni moviment, el trànsit de l’Albert. Una història on tots ens hi podem identificar. Qui no s’ha sentit mai perdut i desorientat? Qui no ha estat rebutjat per no ser com la resta?

Més enllà de la intel·ligent direcció de Míriam Escurriola, de la dramatúrgia de Marc Rosich que encaixa com un guant i de la magnètica interpretació de Mariona Castillo, el gran mèrit de Limbo és que la companyia ha sabut trobar el (difícil) equilibri. És complicat parlar d’un tema com la transsexualitat i no caure en moralismes ni pornografia emocional. És complicat emocionar l’espectador i alhora remoure’l. L’Era de les Impuxibles ho ha aconseguit.