La «vella i podrida Europa»

16.04.2013

Sebastià Bennasar (Palma, 1976), premi Recull de narrativa d’enguany i un dels escriptors més prolífics i incombustibles de la literatura catalana, acaba de publicar nova novel·la: Nocturn de Sant Felip Neri (Meteora, 2013), poc després d’haver donat a conèixer El país dels crepuscles, novel·la de gènere negre ambientada a la Vall de Boí i publicada per l’editorial Alrevés, dins la col·lecció Crims.cat.

 

Sebastià Bennasar

 

Si bé Nocturn de Sant Felip Neri, a diferència d’El país dels crepuscles, no és una novel·la de gènere negre, en té força ressorts, la qual cosa no és un defecte, en absolut, sinó que revela un autor amb un ofici extraordinari, això és, amb un domini de les tècniques novel·lístiques admirable.

Bennasar sap construir novel·les: dosifica la informació, relaciona perfectament trames i subtrames, ordena fets i esdeveniments de tal manera que es manté la tensió narrativa fins al final, introdueix bé els diàlegs, controla el ritme narratiu en tot moment, insereix referències culturals i literàries de manera gens gratuïta i versemblant, etc.

És indiscutible, doncs, la destresa i professionalitat que demostra Bennasar en la construcció de les seves novel·les, i tal professionalitat és digna d’elogi, i més avui dia. No és casual, de fet, la importància al llarg de la novel·la de la figura de Manuel de Pedrolo, un autor prolífic i amb un domini de la narrativa inqüestionable.

Ara bé, aquesta mateixa professionalitat, tal com ja passava amb l’autor de títols tan coneguts i celebrats com Totes les bèsties de càrrega, Mecanoscrit del segon origen o Crèdits humans, de vegades li juga en contra. Vull dir: la novel·la de Bennasar, si bé hi ha moments en què l’autor hi excel·leix tot fent sentir amb força la seva pròpia veu literària, peca de massa “artificial”, massa “construïda”, és a dir, el lector té la sensació que és una novel·la feta i cuinada en un laboratori, per dir-ho d’alguna manera.

I sap greu criticar-la, atès que és una novel·la notable, meritòria, però al conjunt de l’obra li manca aquell alè vital ––i tal vegada desesperat–– que s’entreveu en molts moments de la novel·la, quan el protagonista-narrador dissecciona la realitat social i humana circumdant en la línia de la millor tradició del gènere negre, en aquest cas la realitat (o algunes de les realitats) de la ciutat de Barcelona: putes, proxenetes, sicaris, vagabunds, borratxos, lumpen urbà, turistes imbècils, etc.

Bennasar és capaç d’escriure fragments directes, lúcids, crítics, mordaços, descarnats, actuals i furibunds de matrícula d’honor, que articulen un camp semàntic format per paraules com ara: càncer, gangrena, metralla, barbàrie, cadàver, podridura, precadàver, pus, horror, decrèpit, etc. Aquí, l’autor hi excel·leix, i per això un dels leitmotivs de l’obra, tal vegada el més important, és «la vella i podrida Europa».

Tot i que el tema de la guerra (la guerra dels Balcans i, en menor mesura, la guerra civil espanyola) és omnipresent a la novel·la, l’autor aconsegueix tractar-lo sense falsos sentimentalismes ni afectacions («l’horror no és la guerra, sinó la indiferència que la guerra provoca», p. 182), de manera no maniqueista, amb intel·ligència, contenció i fent-lo pivotar sobre altres qüestions que actualment ens són més properes i qui sap si més inquietants, com ara la relació entre art i moralitat o la qüestió del suïcidi: pot un assassí ser un artista? Ens podem emocionar amb les melodies d’algú que ha mort gent? Ens és lícit de fer-ho? Hem de permetre el suïcidi, malgrat el dolor?

 

Sebastià Bennasar

 

Cal destacar, també, d’una banda la voluntat de Bennasar de reivindicar la història de la literatura catalana i, de l’altra, la reivindicació de la literatura, l’art i la cultura en general com a eines per fer front a la barbàrie. Les referències a Manuel de Pedrolo, Josep Pla, Vicent Andrés Estellés, Àngel Guimerà, Juli Vallmitjana, Santiago Rusiñol, Abdó Terrades, Narcís Oller i Llorenç Villalonga, entre d’altres, no hi són pas perquè sí, sinó que hi ha una voluntat de reivindicar la pròpia història de la literatura i cultura catalanes per tal de repensar-nos com a societat i reinventar-nos en uns moments de crisi com els actuals.

«Tu també ets un d’aquests tipus romàntics que creuen que la literatura de casa no té res a envejar a la que ens volen imposar i que sobretot és la millor per repensar-nos com a país i com a societat» (p. 61)

Alhora, hi ha les referències a Machado, García Lorca, Robert Louis Stevenson, Hemingway, Jack London, Manuel Vázquez Montalbán, Bolaño, Virginia Woolf, Umberto Eco, Jules Verne i Borges, entre d’altres. No són referències gratuïtes ni esnobs, en absolut, sinó una manera d’enriquir la novel·la i, alhora, un clam a favor de la fabulació, la creativitat i una protesta ––i una solució potser precària–– contra la barbàrie.

En definitiva: una novel·la notable, ben construïda i incisiva, d’un autor amb un ofici i una destresa narratius admirables, si bé això de vegades li juga en contra.