La vella Europa de Teresa Costa-Gramunt

10.03.2014

Diu Antonio Gamoneda que la poesia “no és literatura”, perquè la literatura és ficció, i la poesia no és ficció sinó realitat. Ens ho va dir en aquesta mateixa sala de l’Espai Betúlia una tarda del 2010. Des d’aleshores no he pogut deixar de reflexionar sobre aquesta idea, que s’acosta molt al que jo sento quan llegeixo o escric poesia, i que després de llegir el llibre de la Teresa Costa-Gramunt, Blau de nit a Praga, crec que ella també comparteix.

 

Teresa Costa-Gramunt ha publicat 'Blau de nit a Praga'

 

Estic convençuda que quan el lector de poesia s’acosta al llibre de poemes ho fa a la recerca de la veritat, la del poeta, però també la seva pròpia, i si el poeta ho és de debò, la seva veritat esdevé universal i el lector pot retrobar-se i identificar-se amb ella.

Seria fàcil replicar-me en aquest cas: ―i com així, amb un llibre que du un títol tan literari? Doncs, perquè la mateixa poeta ho afirma de manera contundent en el seu vers: La set de veritat del poeta és cosa certa. Un vers que a mi em sembla una declaració estètica i una actitud inconfusible davant del fet poètic.

Blau de nit a Praga, editat per Cossetània amb pròleg de l’escriptora Monika Zgustova, és un llibre que la mateixa autora presenta dividit en dues parts. Un petit Assaig entre dues llums, en primer lloc, i després un recull de trenta-quatre poemes.

Algú podria no veure la necessitat d’aquest Assaig entre dues llums que a nosaltres ens sembla que es justifica tot sol, si és que precisa d’alguna justificació, i que és del tot pertinent per la seva temàtica, la reflexió entorn de la creació poètica, precisions, matisos, colors, límits, la realitat com a veritat individual que és alhora moltes veritats, perquè hi ha realitats que són col·lectives, però també i alhora personals i intransferibles com tota experiència humana. La consciència d’aquest fet és present en el llibre, i la poeta veu els altres visitants, els altres turistes, com “Els Buscadors”, perquè al capdavall cadascun d’ells ha anat a la recerca del seu viatge interior. Però tots no tenen la mirada del poeta, i ella que se n’adona se’ls mira com uns contempladors que ignoren que van ben acompanyats, que no fan el viatge sols, encara que creuen de bona fe que la seva experiència és única, i encara, en un acte de generositat els ajuda a entendre que així serà sempre que siguin capaços d’aguditzar la seva mirada.

El primer que ens diu Teresa Costa-Gramunt és que aquest llibre vulgues o no s’ha anat fent a la seva mida, i al final del trajecte, ella ha acabat acceptant el ritme que imposa la pròpia escriptura. I això ens diu molt de l’actitud de la poeta, i és que l’escriptura realment fa la seva, i moltes vegades el poeta enceta un viatge que no sap on el durà, i aquí està el valor del resultat final, que tan descoberta és per al lector com ho ha estat prèviament per al poeta. Per això Teresa ens parla d’experiència de vida destinada a estimular l’autoconsciència, i que necessàriament s’ha de veure reflectida en el procés creatiu equivalent, el que fa la poeta a la recerca de l’autoconeixement.

Per a Teresa Costa-Gramunt la poesia té un component d’espiritualitat que completa la vida del poeta, així la poesia esdevé un intangible on es retroben cos i ànima per a completar-se mútuament. Confessa obertament el sacseig que ha suposat el viatge que implica Blau de nit a Praga, un trasbals espiritual, perquè tot viatge interior ho és en certa manera, però que en aquest cas ha suposat també un trasbals estètic, i aquí és on rau el repte d’aquest nou llibre que ens presenta. Perquè l’intent de transmetre la percepció des del pressupòsit conscient que no és una veritat objectiva col·loca el poeta al seu lloc, i el descavalca envers la realitat. A priori podria no ser atractiu, però Teresa accepta el repte i comença el seu viatge intentant connectar el passat amb l’instant present en què la seva percepció rep tots els ímputs que l’envolten, els propis i més íntims, lligats a la seva trajectòria, i els històrics i col·lectius amb especial atenció però a la història particular dels que l’han precedida.

Així per Blau de nit a Praga desfilen els escriptors i els músics que emanen de l’evocació del paisatge que té al davant (Kafka, Goethe, Hrabal, Holan, Mozart, Smetana, Dvorak), però són músics i escriptors que prèviament formaven part del seu món interior, i la fusió dels dos mons recrea una nova emoció que es trasllada al poema. El poeta ha esdevingut “el fanaler” ―ens diu ella―, i és que el paisatge apareix als nostres ulls amb nova llum, perquè qui se’l mira ha intentat deliberadament ser sensible, no només a la pròpia percepció, sinó captar també, a través del temps i de l’espai, la percepció d’aquells que passaren abans que ella, atrapar les emanacions que en queden d’aquest pas i renovar-les, fusionar-les en una nova imatge que en alguns casos eleva el paisatge o l’objecte recreat (un pont, un rellotge, una torre, una illa) a la categoria de símbol.

Teresa Costa Gramunt

La poeta comença un viatge, en aparença dolç i estival, cap a una ciutat estimada pels seus referents culturals, i la primera imatge és una estampa blava només comparable a una altra ciutat paradisíaca com Venècia, on predominen dos elements comuns, la llum que retorna el reflex dels edificis emmirallats en l’aigua, i l’acumulació de referents culturals de les seves respectives històries. El tempo que imposa la successió dels poemes ens ajuda a entendre molt aviat que el capbussament de la poeta en aquesta nova experiència l’obliga a provocar la frenada en el temps, potser els personatges tenen pressa, ja siguin els reals, els que veu i l’envolten, o bé els que apareixen evocats per la pròpia memòria i que en realitat només s’imagina, però que es fan presents. El temps és un no-temps, no podem dir que el temps s’aturi, el que passa de debò és que el temps s’intercanvia i es barregen passat i present creant dues realitats paral·leles.

Poemes com ‘És cosa certa’, ‘El rellotge de Hanus’, ‘Perduts a l’extraradi’, ‘Hotel Europa’ i ‘Ossos entre els ossos’ ens ajuden a entendre que Blau de nit a Praga no és un llibre més de poemes a l’estil d’un quadern de viatge fet un poeta desvagat, sinó que és el viatge real a la recerca de tot allò que no es veu si no és mirant a través de les coses i del temps. I ho fa capbussant-se, penetrant fins al fons, anant més enllà dels límits ―que diu Teresa Costa-Gramunt en el seu assaig inicial―, traspassant-los i extralimitant-se en la mirada per arrencar el que du a dintre i arribar a veritats que són realitats implacables i que la sacsegen:

Els fardells s’abocaren sense miraments
a les portes de la mort,
milers de vestits i sabates quedaren per terra.
Mai més no els vestirien ni les calçarien.
És cosa certa.

La paraula que crea el món
També crea el monstre.

I en darrer extrem, aquest mullar-se, tibar el fil gràcies a l’actitud d’extralimitar-se esdevindrà experiència i font de saviesa personal:

(…) per al món una hora no és res,
ni els segles no li són res,
i jo no sóc res,
sinó la meva obra al món.

Aquí som els que hem tingut la sort
de viure a la terra i aprendre’n.

Teresa Costa és capaç de recordar l’Holocaust sense estridències però també sense concessions, la veritat nua és la que du a la saviesa de les coses senzilles, a estimar la vida pel que és, en tota la seva dimensió i sense perdre de vista el nostre paper insignificant en el conjunt d’un tot superior que és l’Univers, i tot el que d’ell encara no comprenem.

La peripècia d’aquest viatge té més mèrit que no sembla, perquè és molt difícil passejar-se per una ciutat com Praga, Venècia o Trieste i no quedar atrapat en la seva bellesa, i no quedar aclaparat per la seves històries ni prescindir del soroll del món, i poder escoltar la teva veu interior que necessita que la mirada penetrant del poeta s’imposi per damunt de paisatge, la història, el color, el brogit del món. Només l’actitud reflexiva, i en aquest cas l’ofici i la voluntat de la poeta experimentada que és Teresa Costa-Gramunt, ens permeten avui gaudir d’un llibre que ens recrea el seu blau de Praga, personatges molt coneguts però redescoberts, altres que desconeixereu però que ella us presentarà (com el Rabí Löw, el rellotger Hanus), i finalment i sobretot, que ens regala una sincera experiència de vida que vol compartir, la seva veritat que es fa present en cada racó d’una ciutat que ha sabut i s’ha atrevit a veure amb els ulls ben oberts a tot el que es pot mirar, i a tot el que no es veu, però que ella ha tingut la voluntat de descobrir i descobrir-nos.