La transfòbia del bisturí

11.02.2015

El conte és ben senzill: vostè neix amb un cos que no entén, que fins i tot rebutja. No és que li importi quina alçada té, si els malucs o la panxa. Senzillament no és el seu. I el mirall l’hi recorda cada dia: infatigable, tangible. S’imposa un canvi. Limbo és el registre musical, dansat i textual d’aquest trànsit. Probablement la proposta escènica més rodona de la companyia l’Era de les Impuxibles, al Teatre Gaudí fins l’1 de març.

Limbo al Teatre Gaudí

Limbo al Teatre Gaudí

Plantejada com un monòleg interior, amb una intel·ligent interpretació de Mariona Castillo; els apunts ballats de Ariadna Peya i Tatiana Monells; i el piano en directe de Clara Peya és una visita obligada per a àvids esperits curiosos, musical lovers, amants de la dansa i cercadors d’històries contemporànies. La dramatúrgia corre a càrrec de Marc Rosich, que ha regalat a la companyia l’encaix definitiu que necessitava en una obra pluridisciplinària com les que solen presentar. Perquè definitivament les diverses interpretacions no sumen, sinó que engloben un únic discurs, sense que perdin força cap de les seves parts. Brilla especialment la composició musical; però coreografia, text i plantejament escènic mai queden en un segon pla, a excepció del recurs audiovisual com a veu interior, que de vegades es fa difícil de seguir.

Albert (abans Berta) és a punt de sotmetre’s a una mastectomia. És el primer pas en la seva transfiguració. Sotmetre’s, subjugar-se, plegar-se, supeditar-se. Heus aquí la clau fonamental de l’obra. És el bisturí en què confia els canvis, corol·lari d’una violència més subtil: la simbòlica. La imposició dicotòmica de la normalitat: mascle o femella. Aquest és l’autèntic camp de batalla. I en aquest punt, Berta (després Albert) confirma l’única veritat que el cos sap dir. Entre el discurs i l’acció: la indecisió.

Limbo també és aquella mutació de gestos, disciplines i plantejaments artístics. Pedra de toc de la companyia L’Era de les Impuxibles: el piano, la veu, el ball o el text conjuguen codis diversos. I ho fan sabedores de les imperfeccions pròpies, les particularitats de cadascuna, com apassionadament. No es troba segurament una melodia que s’enganxi al cap, o una frase que canviï la vida, com tampoc un gest dansat inaudit, o una cadència definitiva. Tot plegat és una altra cosa encara més difícil: és una manera de veure el món, gens idíl·lica -és cert- i per a la qual se’ns reclama un decidit esforç transformador d’acceptació i respecte.