La Trama de Rosich contra el patriarcat

22.01.2019

El 2018 va esclatar el moviment #metoo i darrere d’aquest una resposta mundial que a casa nostra ha trobat una caixa de ressonància en el cas de La Manada. El sector cultural, altaveu no homogeni de les injustícies socials, han fet seves les xarxes socials i els mitjans digitals per denunciar tot de casos de masclisme, d’abús de poder, etc. I com no podia ser d’altra forma, a la cartellera teatral de casa nostra cada cop es van escolant més propostes, grans i petites, on la denúncia del masclisme és més notòria. Tampoc és cap novetat que tant autors com companyies expliquin històries de dones maltractades, d’assetjaments sexuals, d’estructures de poder heteropatriarcals. Autors de tot tipus i de totes les èpoques ja havien posat el dit a la nafra. Però com que actualment tot ja està dit i res canvia amb rellevància, sigui en el panorama social com en el cultural (l’elecció del nou director del Teatre Lliure n’és un bon símptoma), ¿val la pena seguint insistint a escriure i representar històries sobre i contra el masclisme? Com mai. Però ara el que importa no és tant el què, sinó el com. En aquest sentit ASAP (Actes de Solidaritat Amb el Patriarcat) és una bona mostra de com dramatúrgia i escenificació tracten el gran tema d’una manera diferent, que desencaixa i incomoda el públic al mateix temps que el fa riure.

‘ASAP’, de Marc Rosich, a la Sala Atrium. Foto: Albert Falcón Archs.

Marc Rosich, amb la complicitat de La Trama, retrata una sèrie de quadres sense un marc realista ni naturalista, on els homes insulten i menyspreen les dones sense cap mena de pudor, sense filtres. La Sala Atrium és l’escenari perfecte per mostrar aquests actes tan infames. Una caixa negra idònia per encabir una escenografia formada per petits detalls: un enreixat d’un daurat rovellat, un assecador de mans a la paret, dues banquetes, unes tovalloles. Elements propis d’una sauna, un gimnàs o uns lavabos, indrets on la carn i sexe es mostra amb més facilitat. Tot i això, la carn i el sexe sols es mostra en boca d’aquests homes, homes. Les dones reben les envestides i aguanten estoicament, mentre manifesten els seus somnis de què un dia pugui canviar tot o directament de calar foc a tot arreu talment com si fossin un encenedor.

La dramatúrgia de Rosich dibuixa monstres a partir del que diuen, dels seus gestos, la lascívia dels seus rostres. No hi ha més acció que la intenció de les paraules. Tot és fosc i desagradable, però les escenes, les animalades, les barbaritats de tot plegat van sumant-se transmetent per acumulació un to còmic que a poc a poc va imposant-se. De fet, l’autor ordena i relaciona les històries buscant en un primer moment aquelles escenes més difícils de mastegar. Sigui l’home que li repeteix com un mantra a la seva parella la seva infidelitat, la parella que es repta a follar amb d’altres, l’intercanvi de parelles que es succeeix en el lavabo… Però a poc a poc Rosich introdueix diàlegs més estranys i surrealistes que, sense deixar de mostrar la virilitat d’aquests homo erectus, són més digeribles per la comicitat de les escenes, com és el cas de la dona que no vol follar pels remordiments de consciència després de veure la tele. Però en general la dramatúrgia d’ASAP juga a un cert distanciament, tot i que, segurament cada home i cada dona, podrà reconèixer moltes actituds pròpies o d’altres.

Curiosament tant la companyia com el mateix dramaturg tenien certa por a veure com es podien rebre aquest conjunt d’històries. Si tot no resultaria ser molt cru i si, per contra, aconseguirien fer sonar les rialles a la platea. Però és que ambdues reaccions són igual de vàlides i així es van donar durant la funció. Veure com Joan Sureda insulta, vexa i denigra cada una de les dones amb qui intervé (fins i tot, com a gai dominant en una escena conjunta amb el Xavier Pàmies); veure com el mateix Pàmies recrea personatges tan repulsius però més dubitatius; veure la Carla Ricart mostrant les seves armes de clown per interpretar una sèrie de dones anul·lades; o veure l’Alba Pujol, qui dibuixa els seus silencis amb un somriure d’enamorada mentre rep les amenaces dels seus companys. Tots fan que malgrat la foscor d’aquest text (l’absència de llum també és notable durant gran part de l’obra), s’acabi imposant la comèdia. La comèdia que desencaixa, això sí.

I una última reflexió. El primer que em va passar pel cap el primer cop que vaig saber l’existència de l’obra ASAP va ser l’acrònim As Soon As Possible, tan d’hora (o tan ràpid) com sigui possible. Les sigles però eren més perverses. Però intueixo que Marc Rosich, juganer com és, deu voler reptar a l’espectador a desxifrar què és el que ha de succeir tan ràpidament com sigui possible. O potser tot és una simple broma. Vagin i descobreixin que malgrat els riures, res d’això és broma.