La tragèdia lírica, segons Jordi Savall

18.02.2013

Divendres passat Jordi Savall va oferir al Gran Teatre del Liceu un concert titulat “La tragèdia lírica a França en temps de Lluís XIV i Lluís XV”, que recollia peces de Lully, Marais o Rameau. Els escriptors Jordi Cornudella i Toni Sala hi van assistir i ens en fan una #postconcert dialogat. 

 

Jordi Savall al Liceu | Foto Antoni Bofill

 

Toni Sala Hi ha qualitats que t’acosten directament a Savall sense que hagis de ser expert en la seva música, més aviat desconeguda. Em sembla que la gran virtut de Savall, que també explica el seu èxit popular, és com se’n surt de treure la pols a les músiques que interpreta, tant una pols diguem-ne geogràfica quan t’acosta les músiques orientals, com, més normalment, una pols històrica, vull dir tota la sobreposició que carrega del que va dir-se’n la música clàssica, que deu ser una idea romàntica, o sigui, sobretot, treure, polir del subjectivisme romàntic i tornar als instruments i la interpretació despullada, directa, d’aquesta música. Això és el primer que detectes en el mateix so, que s’hi senten les fustes, els metalls, que és una sonoritat molt immediata i material i per això més plaent, més natural i potser menys intel·lectual.

Jordi Cornudella Sí. En això que dius hi ha dues coses essencials al moviment del “so original”, de recuperació de les sonoritats per a les quals estava concebuda la música en el seu temps. D’una banda, hi ha una qüestió de criteris d’interpretació, que té a veure amb tempos, ornaments, etc. D’altra banda, hi ha la qüestió dels instruments pròpiament dits. Una trompeta del segle disset (la trompeta natural) i una trompeta del segle vint, o una flauta travessera antiga de fusta i una moderna de metall, són dos instruments emparentats com un avi i un nét, però no són pas el mateix. Fins a l’últim terç del segle vint, la música que Savall ens oferia l’altre dia al Liceu es tocava (si és que es tocava gaire) amb criteris heretats del dinou i sobretot amb l’orquestra del dinou, que és una orquestra amb un so aptíssim per tocar Berlioz o Txaikovski o Brahms, però no per tocar els Lully, Marais o Rameau que vam sentir al Liceu.

Toni Sala   És curiós això que dius de l’orquestra del dinou perquè un element que lliga les tres òperes que Savall va interpretar és la tempesta. La tempesta surt a l’Idomeneo de Mozart, i tot el dinou en va ple, amb tot l’aprofitament de l’espectacularitat orquestral que permet, Rossini, Verdi… La manera que Savall interpreta les tempestes de les tres òperes, amb un instrument especial per fer l’efecte del vent, ve d’una concepció orquestral que mira més cap a l’home que cap a la divinitat, més cap una fluidesa natural, com ho diria, humanitzada, que no t’aclapara, més que no de grans cascades, de rius que passen molt raonablement, potser hauria de dir afrancesadament, no hi ha mai estridències, mai cap sortida de to instrumental, l’orquesta va fent, delicada i unida, i a això també hi ajuda la proximitat amb el públic, física, intensa, tan acostada com devia ser-ho a la cort.

 

Jordi Savall dirigint | Foto Antoni Bofill

 

Jordi Cornudella Tens raó, probablement. A mi, perxò, les tres tempestes em van fer pensar en una altra cosa. El programa abraçava noranta anys d’òpera francesa: l’Alceste de Lully és del 1674, l’Alcione de Marin Marais és del 1706, i les Boréades de Rameau van quedar sense estrenar a la mort de l’autor, el 1764. La sensació que tens quan escoltes l’ària dels vents de Lully i l’escena espaterrant de la tempesta de Marais és que t’ho presenten amb gran voluntat de fer impressió (l’escenografia hi devia ajudar molt) però de fer impressió des de la música mateixa. En canvi, Rameau em sembla que, tant o més que en termes de la música, pensa en termes de l’orquestra i de l’efecte que tindran en els oients el tractament virtuós de les trompes, els oboès, els traversos o les cordes. Ho sento molt més artificiós, molt més a prop de la virgueria i més allunyat de la diguem-ne naturalitat representativa. El concert va passar del barroc esplèndid de la primera part a un rococó que, per mi, és molt més buit. És clar que aquest rococó anuncia la plenitud imminent del clacissime, de Haydn i de Mozart…