La solitud de la convivència segons Pablo Messiez

26.02.2018

Una de les veus teatrals més originals i respectades a Madrid és la del director argentí –establert des de fa anys a la capital– Pablo Messiez. Dotat d’un univers propi, amb les seves pròpies regles, Messiez és alhora un director a qui li agrada remoure l’actor per tal de portar-lo a terrenys poc confortables. En vam veure una bona mostra quan va dirigir La piedra oscura d’Alberto Conejero fa un parell d’anys. Ara presenta al Lliure de Montjuïc el resultat d’un procés de creació començat fa un any amb La Kompanyia Lliure. Es tracta d’El temps que estiguem junts, una batzegada existencialista sobre el difícil camí de la convivència.

‘El temps que estiguem junts’, escrita i dirigida per Pablo Messiez. © Ros Ribas

L’experiència de veure una obra de Messiez és intensa i densa. Però tot parteix d’un text que inquieta i remou en la seva lectura. Cada paraula lligada amb una altra té un sentit, cada frase encadenada amb una altra dibuixa una idea, cada paràgraf explica un concepte, i el resultat final acaba tenint l’estructura d’un poema, que, al mateix temps que ens dibuixa uns personatges més o menys definits, ens reflexiona sobre temes existencials, sense ser excessivament transcendent. De fet, durant el viatge es transita més aviat en la foscor. L’autor ens parla de quan donar pas a la paraula i quan conviure amb el silenci en qualsevol grup humà, sigui una parella enamorada que recentment s’acaben de comprar una casa o una espècie de club de desemparats units pel dolor d’haver sofert alguna pèrdua. Però la lògica narrativa que un pugui intentar construir des de platea és complicada de muntar. Messiez juga amb això. L’espectador escolta, mira, comprèn i intenta establir connexions entre les històries i les escenes que es concatenen. Però tot cada cop és més estrany i les reflexions són més dispars i diferents. I, mentrestant, els personatges (sobretot els del grup) van deixant anar pistes sobre si mateixos, sobre els seus traumes.

Malgrat tot, quan un pensi que ha trobat el sentit, la connexió, quan l’autor deixa anar un possible gir, després t’ho torna a remenar tot i desfila el sentit que li havies donat. Així doncs, un consell, aneu a veure El temps que estiguem junts i quedeu-vos amb les paraules i les reflexions que susciten en el moment, apunteu mentalment aquelles frases de pes i al sortir sumeu reflexions, enganxeu peces i, proveu de donar-li la vostra construcció lògica. Cal dir també, que la traducció és a càrrec de Marc Artigau, un autor que en algunes de les seves obres ja destil·la un interès per les reflexions més poètiques i les faules estranyes.

Andrea Ros i Eduardo Lloveras en una escena de ‘El temps que estiguem junts’. © Ros Ribas

Cal dir que els vuit intèrprets que pugen a l’escenari estan fantàstics, intensos, però treballant des de la naturalitat més absoluta, malgrat l’estranyesa de l’obra i d’algunes de les accions. A més a més, a la complexitat del text se li suma el joc escènic pensat pel director Messiez, que mostra les dues històries al mateix temps i en el mateix pla d’acció, fet que impulsa a l’espectador a buscar la connexió entre aquestes històries. De fet, en la primera escena veiem com la Júlia Truyol rep la Clàudia Benito i l’Edu Lloveras per ensenyar-los el pis que serà seu. Mentrestant la resta somiquen estirats al llit i al sofà o amb el cap entre braços sobre la taula. Com si lamentessin la pèrdua d’aquell pis. Però no és ben bé això. O sí. Tanmateix serà igual en el moment en què veiem que la parella comença a parlar de les seves coses, dels seus problemes, mentre el grup fa teràpia buscant consol entre la paraula, l’acció i el silenci. Messiez demana molts cops a l’espectador la capacitat d’escoltar dues converses o de veure distintes accions i moviments al mateix temps. No és un trencaclosques amb moltes peces, més aviat són molts trencaclosques amb algunes peces per encaixar. I enmig moments de gran intensitat terapèutica, com quan Joan Amargós desferma la bogeria col·lectiva al cantar el For me, formidable de Charles Aznavour per aplacar l’atac d’angoixa i tristesa d’Andrea Ros, o quan sota el so d’una òpera en disc de vinil tornen a embogir. I en paral·lel, la pobra Clàudia sent veus i fins i tot pren contacte visual amb la Raquel Ferri.

Però és igual, tot són paranys per tal d’aprofundir en les neures de cadascun i com tracten de compartir-les amb qui està al seu costat. Perquè el temps que estan junts és un temps que ha de bascular entre l’acció i la quietud, la paraula i el silenci. I fer front de cara a la pèrdua sense esperança de recuperar res. I al final, el fill marxa i el crit de la mare (fins llavors una continguda i marcial Júlia Truyol) ressona. I doncs què ens queda? Silenci. Però a l’altra banda la paraula i la mirada vencen la distància i la pèrdua. I doncs què els queda a tots? Tan sols seguir endavant i seguir construint.