La serenor d’un esperit

25.12.2017

Acceptació. Una paraula amb un significat gens fàcil de portar a la pràctica. Davant les dificultats, gairebé tots tendim a recrear-nos d’una o altra manera en la nostra dissort. Una acceptació plena del nostre esdevenir és difícil de sentir, i paradoxalment sovint és viscuda per aquelles persones que poc o res tenen a perdre.

L’Egger creix treballant sense queixar-se, fins que decideix seguir la vida pel seu compte | Foto: arxiu

L’Andreas Egger, protagonista de Tota una vida (La Campana), neix a principis del segle XX en una ciutat qualsevol dels Alps austríacs, i havent-se quedat orfe amb només quatre anys el porten a viure a les muntanyes amb el seu tiet ramader. És aquest un home rude i salvatge, que maltracta el nen castigant-lo brutalment. L’Egger creix treballant sense queixar-se, fins que decideix seguir la vida pel seu compte, treballant per a una empresa que està instal·lant els funiculars a les muntanyes que portaran amb el temps a les pistes d’esquí que transformaran la vall. La seva vida és molt dura, però ell no es queixa mai i parla ben poc, és una persona lenta, de moviments i de pensament, però molt forta, que suporta sense plantejar-se res tot allò que li va passant, des de la duresa de les feines que es rebel·la per poder fer, fins a la cruesa més intensa de la guerra. La seva existència però no és totalment un camí pedregós; durant un temps l’Andreas viu la felicitat més absoluta, quan coneix i comparteix la seva vida amb la Marie, que serà la seva dona i allò que esdevindrà el més important del seu pas per aquest món. Però tot és efímer, i la vida sol pegar fort quan un menys s’ho espera.

Tota una vida es un llibre aparentment senzill, que no vol a priori res més que plasmar el que el seu títol indica, fent-ho d’una manera simple i fins i tot pretesament abreujada. Aquest esquematisme o reducció dels fets és només el punt de partida de tota la reflexió que Robert Seethaler, l’autor —nominat al Man Booker International Prize el 2016 per aquest títol— vol que el lector faci per si sol. La vida de l’Andreas Egger plasmada en aquests fulls podria omplir centenars de pàgines, perquè certament aquelles coses que li succeeixen podrien haver sigut descrites amb molta extensió i incloure-hi reflexions molt profundes. Però no és detallisme el que busca Seethaler en la seva narració, no l’interessa aprofundir en les misèries del seu protagonista ni en les seves conseqüències, sinó en la capacitat que té el seu heroi —perquè ho és— d’acceptar el seu destí i tirar endavant sense mirar mai enrere. L’autor ens vol dir que hi ha persones, com l’Egger, que poden viure les més terribles de les desgràcies al llarg de la seva existència, i malgrat això considerar-se satisfetes, com indica el narrador que fa d’interlocutor dels pensaments de l’Andreas al final dels seus dies: Com tothom, a la vida havia tingut les seves expectatives i els seus somnis. Alguns els havia materialitzat ell mateix, d’altres li havien estat concedits. Molts no els havia pogut assolir o bé, tan bon punt els havia fet realitat, li havien fugit de les mans. Però ell encara hi era. I els dies després que comencés a fondre’s la neu, quan de bon matí passejava pel prat xop de davant de la cabana i s’ajeia en alguna de les roques que hi havia escampades, amb la pedra freda a l’esquena i la calor dels primers raigs de sol a la cara, aleshores tenia la sensació que tot plegat no li havia anat tan malament.

Robert Seethaler | © Sinisa Nezic

Aquesta senzilla novel·la pretén fer reflexionar a tothom que la llegeixi, sobretot els que tenim la sort de formar part de l’escassa població mundial que pot considerar que té el necessari per viure amb certa comoditat. Però no és cosa fàcil prendre’s la vida amb aquesta acceptació desitjada, i poca gent és capaç de fer-ho, malgrat molts siguem ben conscients de que és el que comportaria el màxim apropament a aquella fal·làcia que tots anomenem felicitat. L’Andreas no es pot dir que sigui feliç o que se senti com a tal, però pensa sempre en un futur infinit, perquè no espera absolutament res d’ell, i sol alçar la vista per mirar el més lluny que li és possible, contemplant només allò bell que la terra li mostra. Però com és possible arribar a aquesta serenor d’esperit que permeti acceptar la vida tal i com ens és donada? La resposta l’ha de trobar cada un per sí mateix, i en això consisteix la grandesa d’aquesta obra.