La segona lluna, d’Antoni Carrasco

18.01.2015

Guanyadora del Premi de novel·la curta Just Manuel Casero 2014, organitzat per la Llibreria 22 de Girona, i presentada el passat divendres 16 de gener a la mateixa llibreria (al matí s’havia presentat a Barcelona), La segona lluna (Empúries) ens ofereix tres relats connectats per la presència, d’una forma o altra, de la malaltia i l’agonia de la vellesa.

Antoni Carrasco. Foto: Chordà Comunicació

Antoni Carrasco. Foto: Chordà Comunicació

Coincidint amb la presentació de l’últim Premi Casero, es va retre un sentit homenatge a Guillem Terribas, que després de 36 anys al capdavant de la Llibreria 22 es jubila. En l’acte, ple a vessar, una ovació infinita li va donar les gràcies (#gràciesguillem).

La mort, immediata o probable, uneix les tres històries a través d’un narrador en primera persona sense nom, que pateix en la pròpia pell els efectes devastadors de la malaltia en persones estimades. L’autor emmarca les tres narracions en moments vitals significatius. En la primera, un eclipsi de sol serveix de catalitzador per mostrar-nos la duresa i la ràbia que se sent quan no es pot fer res més que esperar en una habitació d’hospital. La segona narració transcorre durant unes vacances en un càmping d’Andalusia que han de servir per unir pare i filla, i en què apareixerà el fantasma de la malaltia i on afloraran altres sentiments. En la darrera, la nit de Reis serà el rerefons de la història més colpidora, en què la degradació física i la pèrdua de facultats barrejades amb sentiments com la culpabilitat ens commouran profundament.

El narrador protagonista no només explica els fets, sinó que els acompanya de dubtes i sentiments propis, això sí, de forma continguda, amb un estil mesurat, despullat. La primera persona atorga proximitat a una història que mitjançant salts endavant i enrere facilita que els relats agafin cos i es completin i complementin amb una escriptura transparent que atorga un efecte de realitat.

Conviure amb la malaltia no és senzill, però no hi trobem compassió (“A mi què collons m’importa el que és just o no és just […]”), sinó realitat, molta realitat. I com en la vida mateixa, trobem les contradiccions entre ombra/brillantor, optimisme/desesperació, pena/energia o dolor/serenitat, ja que segons l’editor d’Empúries, Josep Lluch, “tocar els límits de la vida dóna un vitalisme especial al protagonista de la novel·la”.

Com va explicar Josep M. Fonalleras, respecte als títols que obren cadascuna de les parts, i que serveixen de contrapunt, figuren els ocells, que auguren; els cavalls, que avancen veloços i els camells, que avancen inexorablement.

La segona lluna, que reprèn un text de Lorri Moore i que segons l’autor és la lluna sobrera, que només copsa la ficció, és la segona obra que publica el barceloní Antoni Carrasco. Es tracta d’una obra d’una força narrativa excepcional que es caracteritza per la duresa dels fets que relata, ja que no ens brinda mirades innocents ni realitats pures, però sí els registres emocionals del protagonista, que passen de la ira a la tristesa, de la culpa a la serenor… Explica uns fets que, molt probablement, tots haurem de viure un dia o altre, ja sigui en la pròpia pell o en la dels altres, ja que la mort forma part de l’existència. Com a lectors se’ns plantejaran dubtes, actuem correctament o estem sent egoistes, fem el que realment la persona malalta vol? Són preguntes de difícil resposta però, per si serveix d’alguna cosa, La segona lluna també és el reflex d’una voluntat i d’una fortalesa generoses. Val la pena.