La salut és el que importa

25.01.2019

El Teatre Lliure de Montjuïc no coneixerà com és El sueño de la vida segons Lluís Pasqual, però sí que ha rebut el muntatge Así que pasen cinco años dels Atalaya Teatro. Han estat quatre passis únics (del 17 al 20 de gener) i ben plens de teatre impossible.

‘Así que pasen cinco años’ s’ha pogut veure al Lliure de Montjuïc. © Atalaya Teatro

Per mirar Lorca podeu aclucar els ulls, prémer i serrar les dents i provar una vegada i una altra de descodificar-lo, com feien alguns solitaris esforçats fa uns quants anys davant les pelis porno del Canal + de pagament, la matinada dels divendres. Segur que fracasseu, i acabeu esgotats, i us sentiu tontos i ridículs. L’altra via és la d’acceptar i gaudir d’una interpretació literal de la deflagració de la poesia, endinsar-se en una selva de símbols i imatges, flotar en els encadenaments de metàfores, l’una parint la següent, lliris i cards que oloren i punxen i poden tenir sentit o no, fins a submergir-nos en el brollador del “teatro bajo la arena”, el criptodrama, el “teatro para ser silbado”. El resultat ens aproparia a l’escolta dels versos que canten els flamencs, aquells mots convertits en udols estirats com xiclets enredant-se sobre un fons tràgic, o a la visió d’aquells poemes pintats de Rafael Alberti, on paraules i grafies esdevenien formes i teranyines de coloraines.

Hi ha qui llegeix Lorca, i aquesta obra en particular, com una caixa màgica plena de veritats profundes (com somnis a la sala d’espera del psicoanalista), autocrítiques secretes i emmirallaments autoreflexius, on l’autor va fent fast forwards i rewinds i es mou endins i enfora, s’imagina de vell i d’infant, invoca els seus doppelgängers i explora la seva part reprimida i la més extravertida. O com un ventall de premonicions tremendes, on la “premonició” es fa servir usant la seva càrrega esotèrica i gairebé amb la força propagandística d’un clickbait, com si Lorca hagués fet un #5YearChallenge: la premonició de la seva pròpia mort a l’alba (just cinc anys després d’escriure l’obra), la guerra civil espanyola i els pous que esperen engolir els cossos morts. Ja posats, es pot dir que Lorca fins i tot fa aparèixer una mena de “tronista” de Mujeres y Hombres y Viceversa i anuncia –fent servir un gatet/gateta– les teories de gènere i LGTBI.

El poeta-dramaturg/dramaturg-poeta estripà els telons, desmuntà les tramoies, cremà els arcs del teatre, i per això es desferma cada vegada, amb cada nova representació de l’irrepresentable, una rauxa poètica que escampa les boles soltes d’un rosari de l’aurora cap a la platea, escena rere escena rere escena rere escena rere escena… fins que ni la Marie Kondo aquella podria posar ordre en aquesta Jaula de las Lorcas. Com llegir, mirar, escoltar Así que pasen cinco años, El sueño de la vida, Paseo de Buster Keaton, Viaje a la luna, Poeta en Nueva York… ??? Ah! I la Comedia sin título, que formava part d’una trilogia amb El público i Así que pasen…, i que Alberto Conejero s’ha atrevit a completar (El sueño de la vida) i Lluís Pasqual s’ha endut a Madrid (està aquests dies al Teatro Español) just quan s’ha vist defenestrat del palau de Montjuïc. De la trilogia lorquiana en deien “teatro imposible”, però ha pujat a la vegada i per partida doble a les cartelleres de dos dels principals teatres de l’estat, a Madrid i a Barcelona, en un acte de competència i contraprogramació realment… “surrealista”: Lorca contra Lorca?

‘Así que pasen cinco años’ s’ha pogut veure al Lliure de Montjuïc. © Atalaya Teatro

En tornar de Nova York, el 1931 Lorca afirmava que “El teatro nuevo, avanzado de formas y teoría, es mi mayor preocupación”. I el 1936 deia que: “Mis primeras comedias son irrepresentables (…). En esas comedias imposibles está mi verdadero propósito”. Si provem de mirar als ulls del Lorca surrealista, ens trobarem de front amb una bellesa compulsiva, amb un surrealisme terrorífic, grotesc, sinistre, amb un temps que devora els somnis i omple de cadàvers cada vers. Però, segur que es tracta de surrealisme? Perquè si obrim els diaris aquests dies, ens salten als ulls les imatges del nen esperant al fons d’un pou, d’exèrcits de siluetes fluorescents ocupant els carrers de les ciutats (el fluor ara es porta molt), imatges dels anells de Saturn i supereclipsis de lluna, i tot de futurs escapçats i esborrats (nadons maltractats, migrants ofegats), mentre el d’Eurovisión canta allò de “La venda ya cayó avivando fantasías” i la Rosalía crema molins de vent, i més enllà les amenaces i perills del trident de carques 3D (blaus-taronges-verds)… Tot això apareix a Así que pasen cinco años

En tot cas els andalusos de la companyia Atalaya Teatro i el seu director Ricardo Iniesta despleguen amb el text rocambolesquíssim un muntatge clar i pulcre, àgil i diàfan, net i polit, com per entrar-hi a viure. També és cert que puntualment agafen viaranys cap a llocs comuns (les formes futuristes-vintage de Meierhold, la Commedia dell’arte amb regust de Cirque du Soleil, les melodies de Camarón de la Isla com de segona mà…) i solucions caricaturesques, com el nen-zombi i la núvia cadàver, que disfressen unes escenes que d’una altra manera potser es farien insuportables. La bola de cristal va fer molt mal, i tot i que el text de Lorca ja té gairebé noranta anys (!!!) es mereixeria una mirada fresca i nova de trinca, sense préstecs ni fórmules conegudes, per encetar de nou tot un món. Tot i aquests moments, l’espectacle entoma amb convicció el repte de dur a escena un teatre menys perfecte però més lliure, i la necessitat de formalitzar allò que no té ni pot tenir forma. Dit això, nosaltres com a espectadors no tenim per què prendre’ns aquest espectacle com el muntatge “definitiu” de l’obra: ja vindrà altra gent que el farà d’una altra manera. I això no és menfotisme crític, sinó simplement reconèixer en la reencarnació mutant, constant, desafiant, imprevisible i biodegradable de la forma, el superpoder que vibra al nucli del reactor del surrealisme, una potencialitat que, per cert, és també la principal virtut del teatre.