La Sagrada Família amenaça ruïna

29.01.2014

Imagineu-vos que l’arquitecte de la Sagrada Família un bon dia anunciés que les obres del TGV han malmès els fonaments del temple expiatori i que l’edifici de Gaudí ja no és un lloc segur. Passa una cosa semblant amb Thomas Stockmann, un metge que un bon dia descobreix que les aigües termals del balneari on treballa estan contaminades. La seva estricta consciència luterana l’empeny a fer pública la seva descoberta, encara que amb el seu anunci arruïni l’economia de tot el poble. Vet aquí en dues ratlles el primer acte d’una obra que ens planteja un dilema moral.  Stockmann és un personatge grandiloqüent. La frase que resumeix el seu discurs ho diu tot: “L’home més fort és el que està més sol’. La divisa és pròpia d’un heroi nietzscheà i en canvi suscita tota mena d’adhesions entre els espectadors que cada nit omplen la sala Fabià Puigserver, com podem veure seguint a Twitter el hashtag #postfunció.

 

Pere Arquillué és Thomas Stockmann

 

El director Miguel del Arco ha volgut plasmar aquesta grandiloqüència amb una escenografia igualment grandiloqüent. Eduardo Moreno ha dissenyat un immens espai central, que tant recorda una cisterna com una fossa, un espai on Stockmann podria sentir el seu propi eco solitari si cridés. És en aquest gran esvoranc on el doctor es mourà, presoner dels interessos creuats de l’alcalde (Roger Casamajor) i el director del diari del poble (Pablo Derqui), que maldaran per silenciar-lo o desacreditar-lo. Juan Carlos Olivares lamentava a l’Ara tot aquest dispendi escenogràfic, que segons ell resulta prescindible en el moment de més veritat escènica de l’obra, quan Stockmann deixa enrere el gran decorat per moure’s en els límits del prosceni per fer el seu discurs davant de l’assemblea.

Passa que l’escenografia és defensable amb els mateixos arguments amb què Olivares se la carrega. És en el moment que Stockmann abandona la gran ferradura semicircular i es planta davant del públic que entenem que s’obre un nou cercle del qual nosaltres formem part.

I si bé és cert que el moment més vibrant de l’obra, el que més ens involucra com espectadors i ens fa partíceps de l’acció dramàtica, és justament aquí, no tindria el mateix efecte sense el contrast entre l’espai del formigó que l’ofega i la platea que li dóna aire primer i li acaba donant l’esquena després.

“Si el teatre és l’art del conflicte, en teatre no hi ha cap conflicte més valuós que el que enfronta l’escenari amb l’assemblea d’espectadors”, diu Juan Mayorga, que signa la dramatúrgia amb Miguel del Arco. És en aquest conflicte d’espais que Stockmann confia obrir-se una escletxa que li permeti explicar-se. I què veiem com a espectadors? Doncs que Stockmann està igualment condemnat perquè la seva arenga magistral està perfectament emmarcada per la càmera que el redueix i alhora l’amplifica, projectat al fons de l’escenari. L’ús del vídeo, sovint gratuït en algunes produccions teatrals, aquí està perfectament justificat, perquè es ajuda a entendre que per més que s’esforci, el discurs de Stockmann serà convenientment editat pels mitjans de comunicació per tal que esdevingui innocu. I nosaltres, com a espectadors, som víctimes i alhora còmplices d’aquesta producció audiovisual.

El discurs de Stockmann contra l’adotzenament ideològic de les majories és més actual que mai. Ibsen ja veu al segle XIX els límits de la democràcia i interpel·la tots aquells espectadors que se senten agombolats i protegits per un sentiment majoritari que no es volen qüestionar.

Pere Arquillué està acompanyat de grans actors i ell mateix fa una interpretació sensacional. Com més va, més creix, i en els compassos finals de l’obra, quan agafa el micro per arengar el seu míting, subjuga el públic com només ho ha fet al Lliure Lluís Homar. És més, diria que per moments, si seus prou lluny de l’escenari hi pots sentir les reverberacions de l’Homar. Arquillué és ja de manera indiscutible l’Homar de la seva generació. No us perdeu la semblança entre l’un i l’altra en aquesta magnífica fotografia que li ha fet Ros Ribas. Una estampa que és Lliure cent per cent.

 

Pere Arquillué vs. Lluís Homar | Foto Ros Ribas