La ruta blava (i lo color més blau)

18.06.2018

Aquest dimarts a les 19h es presenta a la llibreria Calders Blau marí. Poemes i proses, d’August Bover. El llibre, amb pròleg de Vinyet Panyella i epíleg d’Oriol Pi de Cabanyes, s’ha publicat a El Cep i la Nansa Edicions.

August Bover

Segurament encara hi ha molts lectors de poesia d’aquest país que no saben que August Bover, el professor Bover, escriu versos (bons versos). No puc dir si la seva és una vocació ressagada o si, més aviat, el que ha resultat una mica tocatardà és el seu desig —o la seva necessitat— de publicar. El cas, però, és que, des de fa vint anys, Bover va construint, pacientment i gairebé incògnita, una obra sòlida que, al meu entendre, parteix de dues grans virtuts; dues virtuts que no sempre són fàcils de trobar en poetes més joves (i que, si de cas, encara costa més de trobar aplegades en un mateix projecte literari): d’una banda escriu molt bé, en un català impecable, dotat d’una gran vivesa i naturalitat, servint-se sempre dels recursos de la retòrica clàssica (i, tan sovint com d’aquesta, igualment del que en podríem dir els atots de la lírica popular); de l’altra, el poeta coneix molt rigorosament la tradició pròpia, a banda algunes altres (Bover és un lector molt escrupolós, en diverses llengües). ¿Oi que això últim diríeu que s’hauria de donar per descomptat, en un líric català dels nostres dies? Doncs malauradament no (sempre) és així. Narcís Comadira, Jordi Vintró, Enric Casasses, Teresa d’Arenys o Perejaume, per donar cinc exemples de grans poetes sèniors actuals, coneixen també molt bé la tradició autòctona, que han contribuït a aprofundir i enriquir amb la seva obra. Però, de molts dels seus deixebles i epígons, ja no podríem dir-ne el mateix. Per a molts d’aquests últims, sembla talment com si la continuïtat s’hagués fatalment estroncat. Parleu-los de Verdaguer, de Maragall, de Josep Sebastià Pons i sa germana, la gran Simona Gay, de Sagarra, de Carner… Potser arrufaran el nas! Foix encara els interessa, i Vinyoli. Brossa, tal vegada, per la cosa més avantguardista…

Blau marí, el llibre, es diu així perquè el blau que agermana les poesies —i les proses, que són totes proses ben líriques— és el de la mar Mediterrània. El marí, com se sap, és un blau més fondo que el blau cel. Més nocturn, o més oceànic. Aquí no hem de llegir, només, el títol com una referència cromàtica, sinó que hem de fer l’esforç d’entendre’n separadament els dos formants: blau, d’una banda, i marí, de l’altra. El blau del llibre es refereix molt a la mar i a la cultura que hi creix a la vora, a les ciutats que conformen aquesta ànima, diguem-ne, transnacional, comuna, històrica: Barcelona, Nàpols i l’Alguer prenen un sever protagonisme en el llibre. I Grècia, esclar, el bressol, la pedra fonamental! L’illa de Menorca, també, a partir de la vivesa expressiva de moltes de les paraules del seu català: niell, secany, faralló, greny, esquei, codina, fiter… (aquesta poesia s’hauria de llegir costat per costat de “Lo pus bell catalanesc del món”, de Blai Bonet). Es podria objectar que Blau marí és més un recull que no pas un llibre amb una idea vertebradora distintiva. Potser ho podríem discutir. És evident que llibres molt sòlids que s’han publicat fa poc, a casa nostra (La destral del vespre, l’aixada de l’alba, de Jordi Mas, o Res no és personal, de Joan-Elies Adell, posem per cas), responen a això que n’he dit una idea estructural molt clara, distintiva. Però el llibre de Bover, en la seva rica varietat de tons i de diccions (només pel que fa a l’estrofisme, hi conviuen haikus, poemes en prosa, sonets i corrandes arromançades), manté una unitat essencial, que és la que assegura aquesta mena de viatge sentimental i moral, estètic, que parteix de la Grècia clàssica, que passa pel Renaixement florentí, pel Barroc napolità, i que arriba fins al nostre país: la Renaixença verdagueriana, el particular modernisme de Maragall, l’esplendor carneriana…

L’obra es divideix en tres seccions: “Garraf”, “Els estudis dels nois de casa” i “De Grècia a Barcelona, amb escales a Nàpols, l’Alguer i Menorca”. Els assumptes locals, principals en molts dels poemes, es desplacen subtilment cap a interessos universals. En una poesia intitulada “Garraf”, la radiografia del poeta és minuciosa —com ho és també, encara més, el llarg poema en prosa final, “Rambla avall”, que m’ha dut el record dels passejos literaris de Jordi Ibáñez, d’una banda, i de La Rambla de les Flors, de Sarsanedas, de l’altra—. La comarca costanera del Garraf, el Penedès marítim, ha canviat molt, certament, en aquests últims quaranta anys:

Que si has perdut     els càntics penitents
de frares venerables
o el tros i el mas     de l’intrèpid pagès,
i el pas de la tartana,
també has guanyat,     amb seny contemplatiu,
vestes ensafranades.

(Val a dir que referir-se a la indumentària dels budistes que conreen el jardí de la meditació prop del poble d’Olivella amb aquest “vestes ensafranades” és tota una consecució.) Aquesta primera part, que homenatja Sitges, el poble d’adopció de l’autor, ens du el record dels dos poetes que Bover convoca al llindar de l’obra, en forma d’epígraf: Carner i Sagarra. Fixeu-vos en aquests versos de la poesia “Al sol de l’Havana Xica”: ¿no us refresquen el record del Carner d’Auques i ventalls? ¿O potser, més aviat, us fan pensar en el Sagarra del llibre Entre l’Equador i els tròpics, corresponent líric de La ruta blava?

Entre palmes i atzavares,
si aclucava els ulls sentia
un perfum com de guaiaba
i un so càlid de marimba
que el duien a les Antilles.

“L’ondina” no refà l’enyor de cap indiano, sinó que se centra en un jo, anomenat Muç —la presència del poema, en diria Ted Kooser—, que somia, i que se sent atret per la sirena de Pere Jou, ancorada a mig aire de les escales de la Punta. El poema, en prosa (i llarg, molt descriptiu), dona compte d’un munt de coses. També de la barbàrie dels nostres dies (quan incideix en “els plàstics i les deixalles de tota mena” que han convertit la Mediterrània gairebé en un abocador incontrolat).

“Els estudis dels nois de casa” és la segona part del llibre, integrada per cinc peces. A mi m’agrada, especialment, “Fòssils”, que ens alerta sobre la relativitat no tan sols de la nostra història pròpia, personal, sinó, fins i tot, de la de l’espècie humana:

Tens a les mans cargols, coralls, garotes…,
en coneixes els noms que no tenien
i l’estrat on romanen atrapats,
testimonis de quan érem absents,
esmicolats bocins d’eres remotes,
eternitzat futur d’edat de pedra.

“Quan érem absents”. La mirada del poeta abasta fins molt enllà, tant com això. Segles a venir, però, passarà per Grècia, aquella edat daurada de la nostra civilització i de la humanitat sencera. Abans, i encara en aquesta segona secció, reflexionarà sobre la necessitat de la llar: llegiu l’esplèndida poesia “Mestre de cases”:

Saps que demà,     quan s’alcin sobre el sòl,
esdevindran    camins, escoles, llars,
passeigs, mercats,    hospitals o museus,
jardins, casals….    perquè hom hi pugui créixer,
construccions    on allotjar la vida.

La tercera part, a parer meu, és la més suggeridora, la que inclou les peces més interessants. Els “Quatre sonets hel·lènics” són la mostra primotera d’allò que he escrit més amunt sobre la revisió de la tradició pròpia (en aquests versos, hi ressonen, d’entrada, Verdaguer i Riba). Les dues poesies dedicades a Nàpols reflecteixen delicadament el Cafarnaüm de la ciutat italiana. No em puc estar de transcriure, del primer vers a l’últim, la primera, “Neu al Vesuvi”:

Els freds d’aquest hivern
han dut la neu fins a l’avenc,
que fumeja impassible.
I encara hi és,
aquest matí que els falcons joguinegen
amb l’aire fresc i assolellat que duu la primavera,
mentre les barques pesquen al golf
i al pla clareja el llimoner,
potser com ha estat sempre,
com quan dictava versos vora el foc
l’altíssim poeta.
Però, entre els murs i les columnes,
les àmfores de les tavernes,
damunt dels mosaics de les termes
i l’empedrat dels vells carrers,
avui ressonen les llengües
de tots els bàrbars.

És un poema que podrien haver escrit Cavafis o Saba! “Tarantel·la”, que el segueix, constitueix una mena de contrapunt d’aqueix: tot el que el primer tenia de cenyit, el segon ho té de generós desplegament, com un reflex de l’ànima hedonista de la ciutat glossada, que es desenvolupa, vibrant d’expressió, en uns escenaris barrocs i decadents. Tot plegat ens va preparant per als poemes finals, dedicats a Barcelona —la ciutat natal del poeta, la Gran Encisera de Maragall—. Volta el món i torna, doncs, al Born. Abans, però, una peça indispensable, rodona: “Paradís perdut”, que m’ha dut el record d’un poema de Derek Walcott, “Ruins of a Great House”. Llegim-lo com a revers del ja consignat “Mestre de cases”, perquè un bon llibre ens demana, també, saber detectar els vincles que s’hi van establint, i beneficiar-nos-en com a lectors. Són peces que ens parlen del desig d’un llibre per abastar la totalitat, i d’aquest esforç de la vida amb totes les seves contradiccions, amb la seva joia incontenible i el seu dolor inesquivable, sempre amatent per assaltar-nos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Tà bé. Només apuntar que on diu, “Doncs, malauradament no (sempre) és així”, hi sobre el ‘sempre’; dir, “doncs, malauradament no és així”, seria molt més exacte.