La revolució no és una utopia

30.05.2015

És possible canviar una societat? Aquesta setmana han coincidit al DocsBarcelona dos documentals que, des de dues realitats tan allunyades com són Grècia i Colòmbia, ens insten a no perdre l’esperança. Dues pel·lícules que ens recorden que la revolució és possible, que el canvi està a les nostres mans. Greece: days of change i La vida es sagrada ens demostren que canviar,-encara que sigui una mica-,el món que ens envolta és una utopia realitzable. La vida es sagrada es podrà veure avui dissabte a les 20:15 als Cinemes Aribau Club.

La vida es sagrada es pot veure als DocsBarcelona © Final Cut

Fa un parell d’anys Deudocracia i Catastroika ens van demostrar que la crisi grega tenia dues cares. La més visible, on els grecs són els principals culpables dels seus problemes per haver creat un sistema públic ineficient i, evidentment, haver viscut per damunt de les seves possibilitats. I la més silenciosa: Uns polítics i empresaris que només han pensat en omplir-se les butxaques, el pagament d’un deute que ha anat als bancs i no a la població i un llarg etcètera de desigualtats. Ara Elena Zervopoulou fa un pas més enllà i ens ensenya que hi ha llum al final del túnel.

Greece: Days of change ens explica les històries de tres homes que decideixen agafar les regnes del seu destí per canviar-lo. Tres maneres d’entendre la crisi i la vida. Un, en adonar-se que el país els ha abandonat opta per trobar una causa per viure, l’altre abandona i decideix tornar al poble i un tercer, decideix quedar-se a la ciutat i lluitar perquè “la revolució comença a casa meva”.

Elena Zervopoulou (gairebé) no pren partit per cap d’ells i munta les tres històries de forma completament independent i va acompanyant als tres protagonistes  perquè l’espectador pugui veure com són i com avancen. El més interessant del film no és tant el format,-poc arriscat tot i que amb una factura impecable i delicada-, sinó la tria dels personatges. Tots coneixem, o tenim més a prop del que ens pensem, un pare de família que ha triat o s’ha vist obligat a deixar la vida a la ciutat i tornar als orígens per intentar tirar endavant la família, o una persona amb estudis que d’un dia per l’altre s’ha quedat sense casa. O un activista que pretén mobilitzar els seus co-ciutadans per fer caure el sistema, un idealista que està convençut que “nosaltres som el poder”. De manera que no només empatitzem amb la situació o amb algun dels protagonistes, sinó que ens ajuda a tirar endavant.

Greece: Days of change és un xut d’optimisme que, tot i pecar de cert toc naïf, ens ajuda a conscienciar-nos. Ens recorda que nosaltres escrivim el futur, que junts podem avançar i que,tot i tractar-se d’un tòpic, les desgràcies poden ser oportunitats.

Greece: Days of Change

Poques hores més tard, a la sala de baix dels Cinemes Aribau, el polític Antanas Mockus assegurava que “La història de Colòmbia s’escriurà amb un llapis i no amb sang”. Mockus és el protagonista de La vida es sagrada, un documental del danès Andreas Dalsgaard que va seguir al polític colombià durant gairebé cinc anys. El va acompanyar durant la campanya presidencial, la lluita a favor de la protecció de la vida i la posterior cooperació en la recerca de la pau per a Colòmbia.

El documental, doncs, narra l’ascens al poder i la caiguda d’Antanas Mockus. Un catedràtic de matemàtiques i filosofia que comença sent alcalde de Bogotà i posa en pràctica insòlites idees per combatre la criminalitat i la violència als carrers. Mockus, entre d’altres coses, va instaurar ‘l’hora pastanaga’ una norma ciutadana per autocontrolar el consum d’alcohol, va omplir de mims la ciutat i va aconseguir reduir els homicidis. Anys més tard decideix presentar-se a les eleccions presidencials i en només dues setmanes aconsegueix mobilitzar a milers de seguidors amb la famosa “Ola Verde” i col·locar-se en primer lloc a les enquestes. Tot i perdre les eleccions les seves idees deixen una llavor que, a poc a poc, comença a florir.

És evident que un home tan inspirador i carismàtic com Mockus mereix un documental. El problema és que Dalsgaard pràcticament no va més enllà i La vida es sagrada s’acaba convertint en una mena de film d’arma política. Un bon document de conscienciació ciutadana amb tocs de propaganda electoral. El que ens explica és molt interessant i fins i tot necessari, però malauradament no va més enllà. De manera que, ni la presència implacable de Mockus aconsegueix que passem per alt la falta de profunditat. Una llàstima, perquè amb aquests ingredients Andreas Dalsgaard hauria pogut fer un gran documental.