La resistència és més important que la veritat

El títol d’aquest article és una frase de Charles Bukowski que sintetitza una filosofia que es practica als marges de l’èxit i l’ortodòxia, sense concessions ni atonies políticament correctes. Una sentència que podem aplicar al mateix Bukowski i a la biografia de Fred Beckey, un autèntic rolling stone de l’alpinisme, que fins als 94 anys va continuar escalant tal com havia fet tota la vida i que protagonitza un dels films més esperats de la 35a edició del Festival BBVA de Cinema de Muntanya de Torelló: Dirtbag: The Legend of Fred Beckey.

La història de l’alpinisme, des de Balmat i Paccard fins a Kilian Jornet, també l’acostumen a escriure els vencedors, amb la proesa i el mite com a fonaments d’un relat que exalta l’apoteosi de la conquesta transformant el simbolisme del risc en representació mediàtica. Messner, Kukuczka, Bonatti, Hillary, Krakauer o Jornet són noms que immediatament associem a les gestes, a les congestes i a una transcendència atàvica, amb connotacions hercúlies o anníbals, que emana de la fascinació i la desmesura. Fins i tot quan la nomenclatura del triomf eclosiona amb l’èpica contradictòria de la derrota i, sovint, de la mort, fent de la caiguda fatal l’emblema d’un record més intens i perdurable, com en el cas de Ueli Steck, Dan Osman o el mateix Kukuczka.

En aquesta història en què la bellesa es torna tan relativa, cobejable i susceptible de ser explotada en qualsevol narració fastuosa, però, també s’hi colen alguns escarrassos irreverents que passen de la popularitat, però que de tan díscols i genuïns acaben despertant un interès de voravia captivadora més espontani i subjectiu. Encara que sigui a pesar seu. És el cas de Fred Beckey, una rara avis amb ànima hippie que s’enfilava entre gel i roca col·leccionant cims i vies d’escalada inexplorades com qui acumula poemes o cerveses després d’una nit d’inspiració o d’excessos. Ningú sabia del cert com s’ho feia per viure, perquè gairebé mai treballava, però aquesta és justament una de les gràcies del personatge, que anava a la muntanya amb un Ford Thunderbird rosa, que dormia com un homeless a qualsevol banda i que tenia un magnetisme especial amb les dones, “com un gitano amb els seus cavalls” en paraules d’un dels seus companys d’escalada.

Es podria dir que Beckey és l’homòleg de Bukowski portat a la muntanya, des del seu aspecte físic fins a la filosofia vital d’una resistència entesa com a valor perifèric i viscuda sense atenuants, indiferents a l’opinió dels altres, fidels a les seves conviccions tan poc embrutades d’ambicions ordinàries. Bukowski a les ciutats, Beckey a les muntanyes; Bukowski escrivint (i emborratxant-se) i Beckey escalant (i també escrivint). La resta són tot coincidències: el seu aire de dirtbag, l’esperit punk i renegat, el tarannà vagarívol i despreocupat, la clarividència d’expressar-se a la riba sòrdida de les convencions, les seves relacions punyents i convulses amb les dones, el seu origen germànic (tots dos van néixer a l’Alemanya prehitleriana) o el seu fracàs com a hipotètics membres de l’exèrcit dels EUA (no van passar el test psicològic).

Mentre la Segona Guerra Mundial es convertia en una realitat, Bukowski deambulava entre pensions barates i treballs temporals, i Beckey es convertia, tal com feia Gaston Rébuffat als Alps, en el pioner de centenars d’ascensions als Estats Units i al Canadà. Potser no hi ha ningú al món que hagi obert tantes vies d’escalada. Però és que, a més, les detallava per escrit en forma de guies. Era un apassionat del descobriment, capaç de combinar l’aventura de l’exploració i el raonament de la investigació. Fins l’any 2005, Beckey havia rebutjat qualsevol intent de narrar la seva història. Amb 82 anys, de mala gana i després de diverses negatives, va accedir a participar en aquest documental dirigit per Dave O’Leske, que ressegueix la seva trajectòria fins l’any 2016, amb 94 anys i amb les mateixes ganes d’escalar que quan era jove. Un prodigi.

Precursor ignorat de l’escalada moderna

Quin és el seu secret per continuar escalant tan bé a la seva edat?, li pregunten. “No tinc cap secret”, respon. “No prenc vitamines, no soc un addicte del menjar saludable, simplement intento mantenir-me actiu”. A Beckey no el preocupava el reconeixement de la seva història ni el seu context mediàtic. S’acontentava amb poder continuar escalant, encara que ja no fos capaç de fer cim. El documental recull el testimoni d’altres alpinistes, amics, familiars, coneguts i exnòvies, que teixeixen una descripció polièdrica i força propera, sense obviar algun episodi truculent, d’un personatge sorrut i al mateix temps carismàtic.

També hi apareix Reinhold Messner, el rei lleó de les muntanyes, que no comparteix el seu modus vivendi i el critica obertament: “Quan es té una certa edat, és més important i més intel·ligent fer alguna cosa creativa per aprofitar els últims anys”. Segons ell, “no és necessari” continuar escalant o, per exemple, participar en una expedició inèdita a la Xina amb 83 anys, perquè aquesta és una de les aventures de Beckey que apareixen al film.

Precisament es considera que Messner, el primer home que va pujar els 14 vuitmils del planeta, és el precursor de l’estil d’escalada alpí, basat en ascensions ràpides i sense oxigen, però resulta que Beckey ja l’estava duent a la pràctica des de les muntanyes de l’Amèrica del Nord, algunes absolutament desconegudes, d’altres inassolibles per a la majoria d’escaladors. No tot l’alpinisme extrem o extraordinari passa per les famoses i temptadores evocacions de l’Eiger, el K2, el Cerví, el Lothse o el Cerro Torre. Hi ha vida més enllà de les grans icones del muntanyisme, i aquesta vida comença amb Fred Beckey.

Continuar viu

Autor de desenes de guies de muntanya que encara són la bíblia de molts alpinistes, escriptor i fotògraf a temps parcial, lector inadvertit, seductor enjogassat i, en el fons, idealista convençut, Beckey va ser una ment inquieta privilegiada amb la determinació del caràcter. Per aquest motiu no va ser acceptat a formar part de la primera expedició nord-americana a l’Everest. Massa personalitat. I la gent, quan es tracta d’agrupar-se, acostuma a ser conservadora en aquestes coses.

Ets una mena d’escalador renegat?, li demanen. “Crec que soc força independent. No m’importa el que pensin de mi”. Beckey va demostrar que suportava el dolor físic i mental com ningú, i que tenia una tenacitat de ferro no exempta d’ironia: En un determinat moment li pregunten què és el que més valora a la vida. “Continuar viu”, naturalment. Per això la frase de Bukowski ressona tota l’estona: és més important la resistència que la veritat.

Després de dècades instal·lat en un ostracisme més o menys volgut, la comunitat escaladora del seu país va acabar reconeixent i premiant les seves epopeies a l’ombra, la seva tasca divulgativa i obstinada, la seva modèstia desmenjada i la seva singularitat. El present documental també hi va aportar el seu gra de sorra. Messner dirà el que vulgui, però Beckey ja és una llegenda entre els alpnistes nord-americans. Ha mort de causes naturals aquest dilluns 30 d’octubre. Descansi en pau.

El Festival BBVA de Cinema de Muntanya de Torelló se celebra del 10 al 19 de novembre. Dirtbag: The Legend of Fred Beckey es projecta el dimecres 15 a les 21.00h. Podeu consultar tota la programació en aquest enllaç i comprar entrades fent clic aquí.