La pròspera tardor de les discogràfiques

22.11.2013

La tardor és l’època de deixar enrere l’estiu, de tornar a la rutina; és quan s’escurcen el dies i la melancolia t’acompanya contínuament. Curiosament és una de les èpoques més prolífiques en quant a publicació de discs es refereix. Potser és perquè no ens sentim tan tristos. Aquest article és un recull d’alguns dels discs més destacats que han sortit aquestes últimes setmanes.

 

Nine inch nails

 

AM. Els Arctic Monkeys s’han fet grans. N’hi ha prou d’escoltar les primeres notes de “Do I Wanna Know?” per apreciar que, novament, han fet un pas endavant. Han madurat. Han crescut. És un àlbum que a cada escolta augmenta el seu pes de clàssic. Alex Turner i els seus han fet unes cançons que no aporten gran cosa, que no són noves, però sonen a rock clàssic de tota la vida. Això sí, molt ben produïdes, amb un so grandiós. S’ha de destacar que els Arctic Monkeys ja no fan aquelles cançons mogudes que feien saltar masses d’adolescents, ara predominen els temes a un tempo mitjà com la mateixa “Do I Wanna Know?” o “Why’d You Only Call Me When You’re High?”, però també hi ha espai per la contudència rockera a “Arabella” i “R U Mine?” i instants de relaxació, com “One For The Road”.

Arctic Monkeys

Right Thoughts, Right Words, Right Action. Amb aquest títol han tornat els escocesos Franz Ferdinand després de quatre anys de silenci. Si abans dèiem que la filosofia dels Arctic Monkeys és la d’anar evolucionant el seu so, el cas dels Franz Ferdinand és diferent. En el seu dia van trobar la fórmula de l’èxit i no han baixat d’aquest tren i és el que trobem en aquest disc. El millor de tot és que no es fa avorrit ni pesat. No aporta cap sorpresa, però pots trobar diferents cançons amb aquelles tornades que fan gaudir a tothom i que fan tremolar les sales de concerts. “Right Action”, “Stand on the Horizon”, “Love Ilumination i “Bullet” en són bons exemples.

Hesitation Marks. Fa unes setmanes Trent Reznor va deixar entreveure per on aniria el nou disc de Nine Inch Nails quan ens va donar l’oportunitat que escoltéssim “Came Back Haunted” amb un videoclip dirigit per David Lynch. Feia molt bona pinta i augurava grans coses. Però un cop publicat el disc, hem vist que aquest tema juntament amb “Copy of A” i “In Two” són el millor del disc. La resta és pla, avorrit i, curiosament, els dos temes que apunten alguna cosa nova, “Everything” i “Satellite”, són els més dolents. Això sí, de tots els discs que han sortit recentment és el que més qualitat sonora té, és un plaer escoltar la seva producció. Amb tot, dóna la sensació que Trent Reznor ha perdut les ganes de treballar amb el seu projecte. Un fet que ajuda a demostrar-ho és que les col·laboracions que ha fet últimament són molt millors que les seves composicions, com bé es pot veure en el disc Real to Reel del documental “Soundcity” i en la col·laboració que fa en el nou disc dels Queens of the Stone Age.

Hannibal. Escoltant el quart disc dels Anímic es pot entendre perfectament la imatge de la portada del disc. S’hi veu l’esquelet d’un animal que podria ser un elefant o un mamut caminant cap a algun lloc. És un caminar lent, com de processó, però constant que es dirigeix cap a un lloc fosc. Les cançons d’Hannibal són obscures, d’aquelles que se’t fiquen a dins i et remouen i que per moments recorden a grups com Standstill i The XX, per aquesta buidor i el ritme utilitzat. Molt probablement, fent una retrospectiva d’aquí un temps, aquest disc acabarà sent un dels dos més importants de la trajectòria del grup.

Bad Blood. Després de la publicació de diversos EP’s i algunes versions de temes famosos, ara arriba el primer disc dels britànics Bastille. L’expectació aixecada era gran i, sense ser un disc dolent, s’han quedat a mig camí. Tornades que enganxen, cançons senzilles i ús de l’electrònica són els recursos que han utilitzat. Quan diem que s’han quedat a mig camí és perquè s’han quedat en un espai d’indefinició: són massa comercials per al moviment indie i massa independents pel que és el mainstream.

Un altre jo. Guillamino ha deixat de banda el component electrònic amb el que havia treballat darrerament i s’ha centrat més en el soul i el funk per composar les seves cançons del seu setè disc d’estudi. Aquesta passa endavant ha anat acompanyada d’una altra en el procés d’enregistrament. Ell mateix reconeix que quan més energia dóna és tocant i cantant dalt de l’escenari, així que amb Un altre jo ha enregistrat tot en analògic amb la banda que l’acompanya tocant tots alhora. Curiosament, aquesta banda es diu Control Z, una acció que gravant en analògic és impossible de realitzar. El disc conté deu noves cançons de soul i funk pur i dur.

Days are gone. Aquest irresistible de trio de noies (són germanes) va aconseguir que, només deixant escoltar alguns dels seus temes, tothom tingués ganes de veure-les en directe i d’escoltar sencer el seu primer disc. Les Haim han sorprès a propis i estranys complint les expectatives creades: pop amb reminiscències als anys 80, cançons ben escrites i amb un equip de productors coordinant-ho tot pel darrere. El millor de tot és que, malgrat haver calat fons en el mercat, les cançons no estan renyides amb la qualitat i van des del folk com ara “Honey & I” fins al pop més convencional que s’escolta a la ràdio, com és el cas de “Don’t save me”.

Franz Ferdinand

Lightning  bolt. A aquestes alçades i després de tants discs i gires es port arribar a pensar que qualsevol cosa nova de la factoria Pearl Jam és més del mateix. Fins a cert punt és així, però és el millor que té la formació liderada per Eddie Vedder. La fórmula els funciona des de principis dels 90, i ara també: rock contundent amb gran presència de guitarres. “Getaway” o “Lightning bolt” en són exemples, però també hi ha espai per les sorpreses: la reposada “Sleeping by myself” compta amb la presència d’un ukelele!

The bones of what you believe. Un dels altres debuts de l’any. El trio de Glasgow CHVRCHES ha saltat a escena recuperant el synth pop, el pop fet amb sintetitzadors i la proposta no els ha sortit gens malament: l’han tret de l’oblit, però en cap cas miren cap enrere amb aire de nostàlgia. Lauren Mulberry té veu de nena, però t’entra. No saps perquè, però t’atrau i et fa quedar-te sempre a escoltar una cançó més. A banda de tot això, han aconseguit un col·lecció de senzills molt potents, amb gran capacitat de contagiar melodies. I si no, proveu amb “Lies”, “Gun” o “The mother we share”.

Reflektor. Per al final deixem un dels discs que més pols ha aixecat últimament. Es tracta de l’última proposta dels canadencs Arcade Fire. Èpic. Així el definiríem si només ens demanen una paraula. El que queda palès és que els integrants de la banda no fan res per quedar-se a mitges, no volen ser mediocres: han arriscat, però no acaben d’innovar. Sí diem que proposen noves sonoritats com el reggae o el punk, però segueixen sonant com sempre. Ara bé, el disc està ple de grans cançons: des de “Reflektor” (en la que participa David Bowie i que a final d’any quedarà a la mateixa alçada de “Get lucky” de Daft Punk), passant per la rítmica “Here comes the night time” que camina entre ritmes caribenys i reminiscències a Talking Heads; fins a “Joan of Arc”, un homenatge a la força i sacrifici femenins. El segon disc és més calmat i es basa en el mite d’Orfeu i Euridice. Reflektor és una de les grans propostes d’aquest 2013, de ben segur que a final d’any estarà en els primers llocs de les llistes dels millors discs de l’any.

Aquests discs només són alguns exemples. Al tinter han quedat les noves propostes de grups com Kings of Leon, Manic Street Preachers o MGMT i totes les que estan per venir. El millor és que intenteu dedicar-hi diverses estones i anar descobrint per vosaltres mateixos què és el que més us agrada.