La prosa de Joan Brossa

13.12.2013

La lectura de ‘Prosa completa i textos esparsos de Joan Brossa’, que ha editat RBA-La Magrana a la col·lecció Les ales esteses amb una edició a cura de Glòria Bordons, permet endinsar-nos en el Dau al Set i els oracles de Tàpies, Cuixart i Ponç (1949), o la seva “família” de creadors: Foix, Sert i Miró. Manuel Foraster en parla avui a Núvol.

Joan Brossa treballant a l'estudi del carrer d’Alfons XII als anys quaranta. Fotògraf- Roman Ferrer.

Vaig assistir a la presentació de Prosa completa i textos esparsos de Joan Brossa que ha editat RBA-La Magrana a la col·lecció Les ales esteses amb una edició a cura de Glòria Bordons. A la taula de presentació l’editor havia convidat a participar-hi al compositor Josep Maria Mestres Quadreny, president de la Fundació Joan Brossa, a Glòria Bordons l’editora del llibre, al nostre traficant d’idees i poeta i ara, des de que es dedica al cinema, artistàs Vicenç Altaió i a Jesús Julve, el mag Hausson. Entre el públic incondicionals brossians, amics i traductors com ara Carlos Vitale o Pere Portabella.

Per trencar el gel, si és que calia, l’editor ens va llegir un text sobre l’origen de Dau al Set inclòs al llibre. Un text escrit el 1949 i publicat posteriorment a Alfabet desbaratat i que comença així:

“I s’esdevingué que l’any mil nou-cents quaranta-nou, en el mes novè, a nou del mes, el pintor Modest Cuixart va venir a casa i em va dir: Joan Brossa, aquí us porto aquest Dau al Set que he fet, per tal que prengueu la cura d’escriure’n el text, fent constar tot el que us diré. Heus aquí: Aneu a veure en Ponç i en Tàpies i, sense dir-los per a quin fi, els encarregueu de decorar una carta de joc cadascun, cartes que enganxareu vós, al vostre antull, l’una sobre i l’altra sota d’aquest Dau al Set meu…”

Després Mestres Quadreny va parlar molt poc però va fer-ho des de l’emoció i el record de l’amic. Bordons fou més explícita. Donà raons del llibre, el per què i el com i el quan. I fou també autocrítica: “el títol diu Prosa completa però m’ha trucat Frederic Amat que hi troba a faltar un text que anava per ell, i potser n’hi haurà d’altres”. També ens digué que a l’índex onomàstic hi havia segurament algun oblit o algunes errades de mètode. En fi, poca cosa comparat amb la feinada de recollir en gairebé vuit-centes pàgines els textos en prosa que Brossa escrigué i aplegà en els volums Vivàrium (1944-1971) que inclou Proses de carnaval, Carnaval escampat o la invasió desfeta i U no és ningú; Anafil (1971-1986); Anafil 2 (1986-1993) i Anafil 3 (1994-1997).

Altaió, al seu torn, remarcà que el volum aplegava textos programàtics i contundents i d’altres més de compromís –“textos circumstancials” o pertanyents a “la constel·lació Brossa”, en diu la curadora- o d’amistat i que la contundència dels primers destacava respecte una certa complaença dels altres, els dedicats a artistes, poetes o grups teatrals joves que li demanaven un cert apadrinament. Mantenint però el segell pecualiaríssim de Brossa, afegeixo jo.

Joan Brossa a l'exposició de la Fundació Miró “Joan Brossa o les paraules són les coses” amb una de les seves creacions l’any 1986. Fotògraf- Francesc Català-Roca.

La lectura del llibre permet anar d’una banda a l’altra sense problemes. Endinsar-se en Dau al Set i els oracles de Tàpies, Cuixart i Ponç (1949), o la seva “família” de creadors: Foix, Sert, Llorens Artigas i Miró, o l’escaleta dels guions dels films Foc al Càntir i Gart (1948) que havia de realitzar amb la col·laboració artística del fotògraf Lluís M. Riera, la Novel·la amb litografies de Tàpies (1965) o el Tríptic Carnavalesc escrit el 1966 com a Text per a una cantata de JM Mestres Quadreny, o alguns d’aquests textos adreçats als més joves, a Amat, Pere Jaume o Alfons Borrell però també a l’arquitecte Esteve Bonell que construi l’edifici Frègoli i amb qui col·laborà a l’entorn del Velòdrom d’Horta, i encara l’Stripteasista estel·lar dedicat a Christa Leem.

I els textos de compromís polític com ara l’Oda a Xirinacs, l’Elegia dedicada a Salvador Puig Antich o el poema Final! Escrit el dia que va morir Franco;

“-Havies d’haver fet una altra fi;

et mereixies, hipòcrita, un mur a

un altre clos. La teva dictadura,

la teva puta vida d’assassí,

Rata de la més mala delinqüència,

havies d’haver mort amb violència,

la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,

Sol i hivernat, gargall de la ciència

I amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,

ha mort el dictador més vell d’Europa.

Una abraçada, amor, i alcem la copa!”

D’entre les cartes recollides als textos esparsos m’agrada destacar-ne una adreçada a Oriol Bohigas (1993) en resposta a la medalla que l’Ajuntament li atorgà al Mèrit Artístic. Brossa explica que “ja he dit i redit el que penso de les recompenses en els nostres dies… Em fa l’efecte que m’ha caigut una taca d’oli a la camisa i no he estat prou oportú per evitar-ho…” I donat que la mateixa medalla ha estat lliurada a “dues institucions les quals és ben conegut que fan servir les obres d’art per a comprar acceptació social i amenitzar una activitat d’usura i especulació que és el seu eix bàsic” Brossa declina doncs el guardó. “Rates a part –acaba la carta- valoro com cal el teu interès en la proposta d’homenatjar-me. Ho dic sense recons i amb l’amistat de sempre oberta de bat a bat.”

El mag Hausson va cloure la presentació del llibre i ho va fer explicant-nos en quines circumstàcies va conèixer Joan Brossa i la primera visita que li féu al seu estudi de Balmes Travessera. Hausson li demanà quin opinió tenia de la màgia i Brossa li digué que prengués paper i llapis i li dictà un primer esbós del que seria la seva màgia escènica. “Desplegues un diari, el mous i comencen a caure totes les lletres…” Després el mag Hausson ens va fer un dels jocs de cartes que més li agradaven a Brossa, un joc de Robert-Houdin que s’anomena Le miroir des dames. I ens va deixar a tots amb un pam de nas.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Jo també hi era el dia de la presentació a La Central i recordo que Glòria Bordons va dir que a l’índex onomàstic hi havia errors greus com l’absència de les pàgines (cinc) on Brossa menciona Pepa Llopis (la seva companya i Presidenta de la Fundació Joan Brossa fins la seva mort, el passat 2011). També hem detectat moltes altres absències que ens obliguen a considerar que els errors d’aquest índex no són “poca cosa”. Al meu parer, justificarien un full d’errades.

  2. És cert que en el llibre Brossa cita “Pepa” en diverses ocasions, però el cognom Llopis només apareix al pròleg, i per tant suposar que es tracta de la mateixa persona només està a l’abast dels entesos i no necessàriament del autor/s de l’índex onomàstic. Suposo que les altres absències són del mateix estil. Reclamar una “fe d’errades” per aquestes foteses em sembla un exageració: el volum és una obra imprescindible en qualsevol biblioteca com Déu mana.

    • Amic Salvador,

      Et facilito la meva adrça electrònica i en parlem:

      mercentellas@gmail.com

      Ben cordialment i moltes gràcies,

      Mercè Centellas Llopis
      Patrona vitalícia i Vicepresidenta de la Fundació Joan Brossa

  3. Joan Brossa no va acceptar premis com la creu de Sant Jordi perquè, va dir, la tenia LLuis Millet, quan el cas Palau encara no havia esclatat. D’això no en parla ningú. Però, se li oferir el Premi d’honor de les lletres catalanes?
    Si a Josep Pla no se li concedí per mil i una collonades, cap d’aquestes es podien atribuir a Brossa i, malgrat tot, no se li donà.
    Brossa va escriure sempre en català i va ser un abrandat catalanista.
    Què passa, aquí, doncs?

    • Antoni Gual, sisplau: quina font tens per afirmar que que Brossa va rebutjar la Creu de Sant Jordi? Enlloc no consta que se li proposés, que se li atorgués i encara menys que la rebutgés (per cert: el Millet del Cas Palau es diu Fèlix, no Lluís). El que sí que va rebutjar va ser la Medalla de la Ciutat de Barcelona al Mèrit Artístic, per haver estat també atorgats a La Caixa i a Caixa de Catalunya. Qui no va tenir cap escrúpol a acceptar-a van ser José María Valverde i Josep Maria Castellet.

      • La font que tinc per afirmar-ho, Pau, és la del mateix Brossa, però al no ser-hi, millor deixar-ho aquí. Però t’asseguro que li oferien cada any i la seva resposta era sempre la mateixa: “No vull com a premi una creu que no és altra cosa que un instrument de tortura”.
        En quan a Millet, sí, he tingut un lapsus imperdonable.

        • Et faig confiança, Antoni. Deixa’m dir-te, tanmateix, que en Brossa no se li va posar cap pedra al fetge quan el govern de Madrid li va atorgar la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes (1995), ni va fer escarafalls per representar Espanya en els pavellons oficials de les biennals de Sao Paulo (1994) i de Venècia (1997). Diguem-ho tot.