La potent fragilitat de Stella Rahola Matutes

Stella Rahola Matutes guanya el Premi d’Escultura 2021 de la Fundació Vila Casas. Recuperem aquest article sobre la mostra "Babelia & Other Stories"

Com la Metròpolis de Fritz Lang, la ciutat distòpica dels gratacels del luxe i els baixos de penombra, l’artista Stella Rahola Matutes també ha recreat una petita gran urbs on res és el que sembla. La sensació de fràgil bellesa primigènia es veu ben aviat ombrejada pel seu discurs: tot és mal·leable i tot té el seu límit i el seu final. Part de la seva prometedora obra es va poder veure al Museu Can Mario de Palafrugell de la Fundació Vila Casas, a través de l’exposició Babelia & Other Stories. Stella Rahola guanya el Premi d’Escultura 2021 de la institució. Recuperem aquest article d’Agus Izquierdo.

Skyline. 2018. Cianotípia sobre paper. 145×375 cm.

Cinc instal·lacions, moltes preguntes i una sensació indescriptible. La mostra Babelia & Other Stories, comissariada per Glòria Bosch Mir i Mercè Vila Rigat, guarda un demolidor secret. Vila, precisament, ens explica que “sota la lectura de l’artista, l’exposició és una mena de trampa. Tot és aparentment bell a simple vista, però descobrint el rerefons i la significació de les peces, la realitat és més fosca del que sembla”. La mostra reuneix obres de l’autora compreses entre el 2012 i el 2019. En el seu art, l’arquitecta i escultora experimenta amb el material. Es fa palesa la seva reivindicació artesanal: artista i obra es fonen en una sola substància creativa. Sigui vidre, porcellana o metall, juga amb la seva resistència i mal·leabilitat. El contrast entre la força i la debilitat. Entre el tot i el no-res. Aquesta curiosa relació acaba transcendint tota regla, produint una sensació d’harmonia i equilibri arcaic; misteriós i alhora aterridor.

Tot a la vida té un preu. També la voluminositat i l’aparent consistència. El relat que hi ha darrere l’art de Rahola Matutes és potent i colpidor, esfereïdorament existencial i molt crític amb la societat que habitem. Al primer àmbit expositiu hi trobem “Porcelain Walls” i “Antropologia del paisatge”, dues seductores instal·lacions de porcellana on la forma, la puresa i l’essència de l’arquitectura reclamen protagonisme.

En canvi, en una vessant més oriental, a “Shui”, les peces d’acer produït a Xiamen desprenen unes harmonies aquàtiques, oceàniques i abissals. Com també “Les Nymphéas”, un conjunt d’estructures creades amb pols de vidre i que evoquen la fosca profunditat marina.

La ciutat i el miratge

Menció a part mereix la impressionant instal·lació “Babelia/CO(NH2)2”, produïda recentment a Londres i Barcelona. Unes 300 peces de vidre que, segons l’artista “han estat rebutjats per al seu ús principal”, configuren la metròpolis eterna on, observats des de fora, els edificis creen un miratge de bellesa, delicadesa i subtilitat. Oh, però vist des de dins, companys i companyes, tot canvia. Els objectes cristal·lins es tornen de cop feixucs, pesants i angoixants. La crítica social i la reflexió respecte al present i al futur tenen un pes important: Rahola munta una ciutat aparador on la deshumanització i la societat de la imatge desemboquen en un paisatge urbà desolador i pràcticament postapocalíptic. Aquest joc amb el reflex és una de les claus per entendre aquest escenari: són representacions del representat.

El miratge del reflex fulmina tota seguretat: “T’adones que els de dins poden observar els de fora, però no al revés”, afirma Rahola. Com a l’abans citada Metròpolis, o també a Blade Runner, la gran ciutat futurista és un paisatge-parany que escenifica la mort de molts valors tal com els coneixem, encara, avui.

Després de Babelia ens trobem “Babel”: dues estructures de vidre borosilicat bufat i emmirallat que s’alcen qüestionant la capitalització i la globalització en el món de l’arquitectura. I finalment, “Skyline” i “Souvenirs from Babelia” tanquen aquest complex recorregut artístic. En el primer cas es pot contemplar la silueta de la ciutat amb transposicions blaves sobre paper. En el segon passa el mateix, però ara a través de la tècnica del col·lodió humit sobre alumini. Ambdues encarnen una hipèrbole de la instal·lació que acabem de superar. Un mer record de la ciutat que es postrava davant dels nostres nassos. Un sentiment de nostàlgia i de buidor que s’impregna per culpa del record d’alguna cosa que ja ha quedat enrere i que ja és massa tard per recuperar.

A tot això se suma el fet que l’exposició estigui magistralment muntada. I això és mèrit de l’artista, però també de les comissàries. Ideada des de llocs dispars en el món (Països Baixos, el Japó, la Xina, Londres o Barcelona) Babelia & Other Stories és precisament això: un conjunt d’històries connectades que plantegen la disciplina escultòrica des d’una òptica orgànica, natural i transcendental, fent partícip directe l’espectador.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació