La pilota de goma a l’ull

2.09.2013

La Sala Flyhard encerta, un cop més, de ple en la diana, i ja em perdonaran l’acudit fàcil però podem afirmar que allà on posa l’ull, posa la bala. O, en aquest cas, la pilota de goma. El rei borni és una altra producció nascuda a la Flyhard que té una segona vida més enllà del petit teatre de Sants. Ara arriba a la Sala Barts, on es podrà veure fins al 12 de setembre.

El reu borni de Marc Crehuet a la Sala Flyhard  |  Foto Roser Blanch

El guionista i director Marc Crehuet ha escrit una comèdia negra, negríssima, al voltant d’allò que tots nosaltres ens hem preguntat, més o menys, alguna vegada: Com pot conviure un policia antiavalots amb el fet d’haver buidat un ull a una persona? En parla, tot sopant, amb la seva parella quan torna a casa? Pot dormir, plàcidament, a les nits? El seu entorn ho accepta, ho qüestiona, ho tolera? De la improbable trobada del botxí i la víctima, és a dir del mosso d’esquadra i el jove que ha perdut un ull per manifestar-se pacíficament, Crehuet construeix una ficció que evita des d’un bon començament parlar de bons i dolents, i escriu i dirigeix un text que, sobretot, està farcit de preguntes de les quals, malauradament, no en tenim la resposta. Quina és la veritat? Existeix una veritat? Com podem viure, o més ben dit sobreviure, amb el degoteig constant d’injustícies i males notícies amb les quals ens bombardegen diàriament? Com podem canviar el món? Podem, d’alguna manera, canviar el món? Què podem fer?

La Sala Flyhard no permet trucs ni impostacions. La seva mida de sala d’estar espaiosa, el públic a dues bandes, els actors a dos pams… tot això obliga als directors que hi estrenen a escriure i dirigir textos que funcionin, no poden fer una altra cosa. I amb això volem dir textos que entretinguin, que emocionin, que facin pensar, o tot al mateix temps, convertint el ritual teatral en quelcom íntim, honest i veritable. Marc Crehuet, el creador d’un dels retrats més hiperrealistes (i grotescos alhora, com una mena de George Grosz contemporani) de la joventut barcelonina, la sèrie Pop ràpid, de la qual anhelem la segona temporada ja enregistrada i pendent de data d’emissió, té la mirada ben entrenada i sap discernir les persones honestes, les persones bones, de la multitud d’impostura i falses representacions d’egos de les quals estem envoltats. El nostre país, amb una de les taxes d’atur juvenil més altes d’Europa però al capdavant del rànquing de smartphones. Els joves que es queixen d’haver de pagar 89 cèntims per una aplicació de missatgeria fins ara gratuïta però que no dubten en deixar-se mig sou en l’abonament del Primavera Sound. La gent que vol ser diferent i desmarcar-se de la resta i que per això adopta una sèrie d’actituds i un aspecte idèntic a la resta de “diferents”. La modernitat mal entesa. El cosmopolitisme d’estar per casa.

El conjunt d’actors habituals de Crehuet donen el millor de cadascun d’ells mateixos a El rei borni, on destaquen Alain Hernández en el seu paper de mosso obligat a canviar els seus paràmetres vitals i la seva parella a la ficció Betsy Túrnez, l’abnegada nòvia addicta als cursets (de cuina, de fotografia, de reflexologia… del que sigui), en una mena de recerca contínua d’allò que l’ompli, la realitzi i, en definitiva, la faci feliç. La presència del personatge més al·legòric en mans de Xesc Cabot, com a representació dels polítics i dels mitjans de comunicació, repetint incansablement el mantra que tots ja ens sabem de memòria (“l’austeritat és un valor”, “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”…) potser funciona sobre el paper, però en escena acaba resultant una mica innecessari i repetitiu, tenint en compte que el públic de la Flyhard ja és, en teoria, un públic convençut i informat, i que a hores d’ara la majoria de nosaltres ja sabem qui són els veritables culpables d’aquesta crisi-estafa o, per dir-ho d’una altra manera, els llops disfressats amb pell d’ovelleta.

El rei borni, vist per Marc Torrecillas

El rei borni és un còctel potent, que deixa la ressaca justa que l’endemà ens va donant voltes al cap, però sense nàusees desagradables ni la innecessària migranya. Teatre compromès, que fa pensar, i que entreté al mateix temps… Uau. Semblava impossible, però la programació de la Sala Flyhard es supera a ella mateixa, muntatge rere muntatge. Esperem que la vista de Jordi Casanovas i els “flyharderos” a l’hora d’escollir textos segueixi sent tan afinada, i per acabar amb el símil ocular, que Santa Llúcia els conservi la vista durant molt de temps.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. La vaig anar a veure ahir i em va semblar fluixa: els personatges, tots un clixé; el to de l’obra, irregular: semblava un drama, després una comèdia, i al final no sabies gaire quina era la intenció de l’autor… Les interpretacions, correctes però sense més. Vaig trobar que li faltava ritme. Vaja, per tot plegat vaig desconnectar a mitja obra. És clar que no sóc cap experta en teatre i potser el que em passa és que tinc falta de criteri, però no em va agradar!