La permanent genialitat de Les Luthiers

18.03.2016

Alerta! Les Luthiers són a Barcelona. Actuen l’Auditori del Fòrum només fins aquest diumenge 20 de març. L’Oriol Toro, fan incondicional del grup, ha anat a veure ¡Chist! i ens explica com intèrprets i públic riuen junts i com funciona el grup sense la presència del mític Daniel Rabinovich, mort el mes d’agost passat.

Les Luthiers actuen a l'Auditori del Fòrum.

Les Luthiers actuen a l’Auditori del Fòrum.

 

 

Estimat lector,

abans de començar aquesta crítica permet-me sincerar-me. Sóc un fervent admirador de Les Luthiers. Els segueixo des de fa anys i em sé de memòria la majoria dels seus gags. Per tant no seré gens objectiu (si és que això és el que s’espera d’una crítica, que no ho crec pas) i a més donaré per fet que coneixes el grup de qui t’estic parlant i els seus esquetxos més cèlebres. Un cop tenim les cartes de sobre la taula… comencem!

Les Luthiers són magnífics. Només amb aquest comentari ja podríem acabar. Perquè és així. Són gairebé perfectes. Bons oradors, bons músics i grans luthiers. ¡Chist!, l’espectacle que presenten fins el proper 20 de març a Barcelona, no deixa de ser un recull, una antologia dels seus millors gags. Però tot i saber-te’ls de memòria rius com el primer dia.

Però anem al tema més important i que els fidels us deveu estar preguntant. És nota que falta en Rabinovich? Doncs sí! Es nota. Daniel Rabinovich tenia un talent especial. La seva comicitat era de les més hilarants i el seu registre com a cantant era tan sorneguer com les seves mirades. És insubstituïble i el públic ho sap i se n’adona. En Martín O’Connor, el seu substitut natural, és una bèstia. És molt bo. El seu humor és agut i té un do natural per al cant. Malgrat tot, no és en Rabinovich. Ara bé, tampoc no ens passem, és molt bo! Si no ho fos, probablement no el veuríem envoltat de tots aquests virtuosos incansables de cabells blancs.

El públic (prop de 3.500 persones que ocupen les localitats de l’Auditori del Fòrum) ve entregat. Apareix en Mundstock i diu “Mastropiero” i la massa comença a aplaudir enfervorida. I si sou joves no patiu, que entre la lliçó d'”Educación Sexual Moderna” i el rap de “Los Jóvenes de Hoy en Día”, amb l’especial moviment d’espatlles d’en Carlos López, sortireu transformats i convertits!

Les dues hores que dura la funció passen amb el somriure permanent als llavis. L’escenari és immens, però ells l’omplen amb una presència escènica que s’ho menjar tot. Cal fer un esment especial a l’ingeniós instrument de vent fet amb pilotes. És una autèntica delícia per a les oïdes que, a part de fer-te somriure, et fa venir unes irrefrenables ganes de posar-te a aplaudir la genialitat sense parar.

La “Himnovaciones” de la “Comisión” deambularan per tot l’espectacle intentant “himnovar” amb una vigència que et fa caure la cara de vergonya. El seu humor és tan tranversal que sempre és i serà actual.

I què ho farà que ens agradin tant a casa nostra? Serà que el fundador era fill de catalans? Serà que l’humor argentí és universal? O potser serà que Les Luthiers són, a part de grans músics, grans oradors i grans luthiers un grup d’erudits que de tan agut que és el seu humor el fan senzill? I pensar que quan van venir per primera vegada a Barcelona el públic els va rebutjar..! Gràcies amics Luthiers per tornar!

Sigui com sigui, veient-los moure’s a l’escenari queda clar que tenen corda per anys. Els dos Carlos, el Jorge, el Marcos i ara també l’Horacio i en Martín són uns genis i si a aquestes alçades encara no n’heu sentit a parlar desperteu! Correu i comenceu-los a googlejar. Us puc ben assegurar que riureu fins a rebentar!