La perifèria del Grec: una fàbrica entre fàbriques

Són poques les ocasions en què La Central del Circ obre les seves portes al públic i el cap de setmana passat ho va fer de bat a bat. El dies 14 i 15 de juliol i dins del marc del Grec, La Central del Circ de Sant Adrià del Besòs va acollir la produció EP (Extended Performances), una selecció de works in progress de cinc artistes residents de la fàbrica de creació.

Entre fàbriques i xemeneies, brota el Grec Creació, un nou espai dedicat al teatre emergent. L’espectacle de La Central del Circ ha estat una de les apostes innovadores del Grec d’aquest any, que per primera vegada es mou del centre a la perifèria barcelonina. Enmig del Fòrum, entre la grisor i la buidor de les fàbriques, magatzems i mercaderies, un es topa amb les parets acolorides de La Central del Circ. Una fàbrica entre fàbriques. Una fàbrica que, en lloc de pol·lució, desprèn alenades d’art i cultura, d’innovació, de teatre i circ…

I, de fet, aquesta és la voluntat de La Central del Circ, en paraules de Johnny Torres, el seu director artístic: infestar arreu l’esperit trencador i innovador del circ. Segons Torres, el circ s’ha vist tradicionalment relegat a segon terme, condemnat com a art amateur, art de fira, sense poder aspirar a ser més que la germana petita de les arts escèniques. Des dels marges, La Central del Circ vol visibilitzar i reivindicar el seu lloc en l’escenari cultural de casa nostra.

El circ són acrobàcies, tombarelles i rialles, però no només. Segons Torres, el circ contemporani, des del seu lloc a la perifèria cultural on se l’ha relegat, està fent un gir, un gir sobre si mateix per a explorar-se i acabar transformant les seves mancances o limitacions en fortaleses. L’espectacle EP vol ser, doncs, un aparador de les darreres tendències del circ contemporani i, a la vegada, una oportunitat d’experimentació i reflexió. Un aparador que exhibeixi peces acabades de sortir del forn, o més ben dit, a mig coure. Les quatre actuacions que conformen l’espectacle són peces inacabades, a mig fer, maquetes de tan sols vint minuts de durada, que recorden els extended plays, peces musicals a mig camí entre un single i un long play.

Asseguts al pavelló de La Central, entre matalassos, cordes i trapezis, amb la cançó  d’“Everything Counts“ de Depeche Mode de fons, el director de La Central, donà el tret de sortida a l’espectacle, qüestionant l'”establishment cultural” i la indústria teatral de casa nostra. Què són el teatre i el circ? Meres experiències estètiques? Tan sols mitjans per a la reflexió i la transformació social? Per a Torres, la resposta rau en el mateix art: “pot ser un bon espai per esbrinar-ho”.

La Central del Circ obrí les portes al públic, però també a la reflexió, a la crítica, al debat. Des dels marges de la metròpolis, els cinc artistes circenses que van actuar a l’EP exploraren al màxim els límits del cos però també de la creació, del teatre, de les paraules, del pacte de ficció amb el lector… El circ és el forceig constant amb el cos: una lluita, una batalla condemnada a priori al fracàs. Fins on pot arribar el nostre frec a frec amb el nostre propi cos, amb nosaltres mateixos? No és aquesta recerca constant de la perfecció tan pròpia del circ, aquesta tensió constant amb el risc i els límits, l’essència de l’art?

Marta Camuffi, Miguel Gigosos, Daniel Ortiz, Josefa Castro i Andreu Casadellà van explorar i transgredir els límits dels seus cossos, de l’art, del llenguatge, de la creació… Cada artista experimenta amb el seu cos d’una forma molt diferent: Camuffi amb una pinya; Gigosos amb unes boles roses; Ortiz i Castro, l’un amb l’altre i Casadellà amb un trapezi i un gong talment com el quadre de l’expressionista Egon Shciele.

Talment com els equilibris i desequilibris de Marta Camuffi per arribar fins a la seva companya de ball (una pinya), tots ells fan mil i un equilibris a la corda fluixa, vorejant sempre terrenys fronterers, perillosos, arriscats. Gigosos, envoltat de boles de color rosa, estira i arronsa els límits entre l’obsessió i la perfecció, fa malabars entre l’obsessió i la perfecció, entre l’èxit i el fracàs. Amb Ningunapalabra, el duet Jose & Dani (Josefina Castro i Daniel Ortiz) encarnen els equilibis (i desequilibris) de les relacions de parella: quan l’amor està a la corda fluixa o penja d’un fil. Andreu Casadellà, encadenat dalt d’un trapezi Washington, també penja d’un fil. Vola, desafiant la gravetat. Tanmateix, no penja (també) la seva llibertat d’un fil? Som alguna cosa més que les nostres cadenes, que els nostres jocs d’equilibris, que els nostres límits?