La núvia i les seves ovelles

12.09.2018

El cavall es converteix en 512 ovelles. Els drames familiars viatgen del dolor, a causa de les morts dels que ja no hi són, a l’egoisme dels que es queden. El fervor per protegir els de la pròpia sang per sobre de qualsevol cosa queda enrere quan és la sang dels estimats la que es vol abocar. La núvia i el seu amant provoquen un enrenou amb un final fatal. Els tres germans també. Moltes diferències, però també moltes similituds, en dues de les obres que aquests dies es poden tornar a veure a Barcelona: Bodas de sangre, a la Biblioteca de Catalunya, i Ovelles, a la Sala Flyhard.

Biel Duran, Clara Cols i Albert Triola protagonitzen ‘Ovelles’ a la Flyhard. © Roser Blanch.

A vosaltres us passa el mateix? Si em permeteu un comentari personal, una de les coses que més trobo a faltar quan estic un temps –llarg o curt– fora de Catalunya és el teatre. Aquest setembre, un cop acabat de tornar, les ganes de trepitjar una sala eren elevades. Em vaig quedar sense l’oportunitat d’anar a veure Ovelles, l’obra que va fer de cirereta del pastís en l’anterior temporada de la sala de Sants. La distància també em va impedir assistir a la reposició de Bodas de sangre, el gran projecte escènic de La Perla 29 que ha tornat al seu lloc d’origen després de voltar per tot el territori. El gran èxit de totes dues ha permès, per sort, que les tornessis a programar per encetar l’actual temporada teatral.

Si feu l’exercici d’anar a veure una l’endemà de l’altra, és inevitable fer comparacions. D’entrada, Bodas de sangre destaca per ser un gran muntatge. En entrar a la Biblioteca de Catalunya, et trasllades automàticament a l’època i l’espai on es desenvolupa l’acció. Penses en l’Espanya rural que, tal com es pot comprovar un cop comença l’obra, forja d’una forma molt visceral el caràcter dels personatges. Les grades del públic, distribuïdes per tota la sala, reforcen aquesta sensació.

Aquesta és una obra per deixar-se endur. Molt s’ha comentat del gran treball tècnic, interpretatiu i visual que hi ha al darrere, però res seria el mateix sense el vessant musical a càrrec de Joan Garriga. La guitarra i la veu en directe, i uns temes carregats de passió i emoció, doten l’obra d’una sensibilitat especial que, tot sigui dit, també arrenca un somriure fruit de l’humor trapella que destil·len les lletres. T’ho passes bé, i veus que, malgrat la càrrega emocional, els actors també gaudeixen donant vida a unes vides que tenen un rumb incert tenyit de color gris.

La família és un dels eixos d’aquesta peça escrita per Federico García Lorca amb direcció, en aquesta ocasió, d’Oriol Broggi. La mort del pare i del germà del nuvi és un trasbals per a la mare, que encara està en dol i ressentida amb la família que els va assassinar, i farà tot el que calgui per protegir el fill que s’està a punt de casar. El passat, també d’una forma molt visceral, torna a recrear-se en un present marcat per dos bàndols, dues famílies enfrontades que lliuren una guerra sota la mirada de la lluna.

El cavall i Joan Garriga a ‘Bodas de sangre’, a la Biblioteca de Catalunya. © Bito Cels

A Ovelles la família també hi té un paper destacat, però és cert que d’una forma diferent. L’alegria inicial en rebre una herència d’unes ovelles passa a ser un problema quan els tres germans beneficiaris s’adonen de l’elevat cost que comporta mantenir-les; a més, la distància física que separa Barcelona de Terol –el poble on vivia el tiet Cinto fins al dia de la seva mort– encara ho dificulta més. Aquesta és l’excusa que desencadena una discussió entre tots tres, en la qual ressorgeixen rancors del passat, recriminacions pels diferents caràcters que tenen i vells problemes que s’havien arxivat.

Els ganivets -element icònic de Bodas de sangre que simbolitza la mort- aquí no paren de volar. Això sí, la diferència més gran és que tot plegat succeeix de forma interna dins de la mateixa família. Al final, però, hauran de decidir què fer amb les ovelles, i no serà fàcil. L’egoisme que, de forma desigual, comparteixen tots ells, posarà moltes traves per trobar una solució al problema.

Amb elevades dosis d’humor, Yago Alonso i Carmen Marfà han construït una peça amb aires costumistes que ens fa reflexionar sobre les relacions fraternals, les herències, els joves que malden per tirar endavant enmig de molta confusió i el dilema etern poble-ciutat. Biel Duran, Albert Triola i Clara Cols donen vida a tres perfils molt diferents que, potser, l’únic que tenen en comú és la seva sang.

Aquestes són dues de les propostes que estan protagonitzant la réentré, una de teatre clàssic i l’altra de modern, però ben aviat ja s’aniran estrenant les noves produccions escèniques d’aquesta temporada. Que comenci l’espectacle!