La nova escopeta làser de Valero Sanmartí

Acaba de sortir al mercat Los del sud us matarem a tots de Valero Sanmartí, una obra molt ben posicionada per al títol de criatura literària de l’any. La persona que s’amaga rere aquest pseudònim és un misteri, ningú sap qui és en realitat Valero Sanmartí. El que sí que podem constatar és que aquest llibre, editat per Males Herbes, encarna una nova manera de fer crítica marcada per la radicalitat, per la puresa. Puresa a raig, a Sant Hilari i amb totes les lletres. Per més que ens hi esforcem de manera postmoderna, la realitat sempre trobarà exemples que faran rebrotar l’ús d’aquesta daimònica paraula. Puresa. Daimònica de daimon; de dimoni, d’àngel, de missatger entre els homes i els Déus.

Valero Sanmartí és un semidéu iracund amb les butxaques plenes de cocaïna i el cervell clafit d’una mena de xarxa teranyinosa que és en realitat un conjunt d’arcs tensats que disparen fletxes candents cap a tot arreu amb una concreció mil·limètrica. La màquina treballa a mil per hora i el lector pot notar l’excitació d’una sang que té gust d’una rara combinació, cocktail de joventut i coneixement. Sang de qualitat envellida en barrica, sang de brau, sang barreja de diamants líquids i bilis.

El llibre porta l’art de la invectiva fins a l’extrem de convertir-se en un collage de paròdies delirants. Valero Sanmartí, juntament amb el lector que l’acompanya i aconsella (com si fos una mena de patge o de Sancho Panza) es converteix a si mateix en el protagonista d’un seguit d’aventures que seran l’escenari de la seva particular matança de Texas. Una diatriba surrealista en què la realitat catalana al complet passa pel purgatori. No deixa canya dreta. Tot és sotmès al més hilarant i corrosiu dels escorxadors, fins i tot ell mateix. ¿Potser s’autocritica per a blindar-se vers els atacs de la contracrítica? O del vertigen que li provocaria l’exaltada alçada de les seves pròpies aspiracions?

En qualsevol cas és un llibre important. Difícilment trobarem res que se li assembli en la literatura catalana. Ciència-ficció i distòpia en un marc de rabiosa actualitat. Però rere l’aparença de ràfega indiscriminada i narcòtica, el nostre arquer és més circumspecte que el seu posat desaforat. El seu criteri estètic sovint respon a un cànon espiritual que es llegeix entre línies, entre lectures i, sobretot, entre experiències de vida. Cal tenir clar que siguis qui siguis i vinguis d’on vinguis, si ets català, vés preparant el cul perquè rebràs.

Per a respondre a la pregunta sobre què tenim a les mans, el primer que hem de saber és que posar-hi etiquetes pot esdevenir un fútil intent d’encasellar una voluntat evident de saltar-se les categories. Hi ha singularitats inexpugnables. Com encasellem llibres com La Vida Secreta de Salvador Dalí? Si et trobes davant d’aitals cavalls desbocats el millor que pots fer és sortir a camp obert i gaudir de l’espectacle. Després, pots deixar que la sang d’aquest llamp obri en la teva inspiració i que faci la seva feina de daimon.

Aquest llibre forma part d’una evolució aparentment suïcida, d’un experiment egòtic en què l’alter ego de l’escriptor s’apodera d’ell i construeix un món a la mida de les seves necessitats destructives. Sanmartí va començar en el marc de l’odisfera amb el blog Jo només follo a pèl, la primera obra. Semblava que s’havia tret la vida però en el moment menys esperat va saltar a la palestra del paper amb el llibre Jo només il·lumino la catalana terra (Males Herbes, 2013), en el qual, ara ja sí, va anunciar de manera oficial que es matava. Al mes següent, però, i ben lluny del cementiri, podíem veure com l’arma del nostre franctirador compulsiu treia el cap per les finestres de la seva torre Twitter-facebookiana; perpetrant, a més, incursions a la ràdio i en d’altres mitjans, com el seu altre blog Mestre en Gai Saber. Finalment, troba la carambola per a matar-se a si mateix sense que aquesta mort suposi una fi total: al llibre es mata una pila de cops i de formes ben diferents. Li passa com al Rei Artur [Mas] que critica al llibre, que ni pot ni vol morir encara que ho desitgi: el país el necessita! El vent de ponent porta revolta!

“Al Delta de l’Ebre tenim arròs suficient per sobre­viure durant anys amb una dieta maoista. No necessi­tem alimentar-nos amb luxes decadents com cupcakes, recuits o botifarres del perol. Un bol d’arròs, una ratlla de farlopa i agafa el fusell, Joanet, que el sud ressorgirà un altre cop.

[…] El vostre orgull soldadesc són els hereus empor­danesos? Per favor. El caràcter ferotge fa temps que se’ls ha apaivagat cuidant nens als esplais i fent reve­rències llepaires als turistes xaves. […] En canvi, els joves del sud no tenen res d’això […] Es menyspreen tan a ells mateixos com a la resta. No tenen res a perdre, la qual cosa els converteix en els soldats més perillosos de tots.

[…] Quan el sud s’aixequi el més probable és que tots els quillos es posin de part nostra. Se sentiran més identificats amb els lleidatans toscos que es droguen i es dediquen a fer l’imbècil amb la Bultaco per la seva terra erma que amb els hippies neorurals de casa bona que es dediquen a construir titelles en una masia de La Garrotxa.

[…] S’han acabat les vexacions. No podem viure ni un sol dia més sense respondre a insults com el d’entregar la presidència a Carles Puigdemont, exalcalde de Giro­na. De Girona! Que és com Sarrià, però amb indepes. Un geriàtric amb creperies. La mort de Catalunya.

Agafeu els fusells. Pugeu als tractors.
[…] Girona ens roba!
Barcelona se’ns mofa!
TV3 ens ignora!
Ens heu convertit en lo cul del país, i ara ens cagarem sobre vostre.
La sang de la Catalunya Vella serà el nou afluent de l’Ebre.
Los del sud us matarem a tots!”

Aquests crits de guerra són una bona introducció. Creant una ficció en què coexisteixen possibilitats totalment diferents alhora, també aconsegueix bastir el rerefons ideal per a cadascuna de les seves crítiques, que encara són el moll de l’os de la cosa; tot i així, a diferència del llibre anterior, aquesta vegada la crítica forma part d’un entramat narratiu que submergeix el lector en una dimensió original de lisèrgia i canya. En definitiva, barreja la crítica, l’humor i l’agressivitat amb una fantasia il·limitada, una fantasia a cavall entre el caricaturisme i el joc (i que per tant és solament un recurs estètic, perquè la centralitat del llibre està cimentada sobre veritats grotesques i insubornables que donen peu a la reflexió). Llançant merda a tort i a dret, també ha perpetrat una tasca d’higiene pública. Ens trobem davant de l’exemple tipus de la mala llet sublimada, d’una mala llet sovint justificada provinent de la indignació que un bon dia pren vida i es transforma en allò que Artaud anomenà “Impoder”. Aquest impoder és força d’acció i s’encomana a través del teatre de la crueltat, del qual Valero Sanmartí és obra i protagonista alhora. I ara, prou de metacrítica, ‘nem al bacallà.

El llibre té 381 pàgines i és en format “tria la teva aventura”. Està il·lustrat per Roger Pelàez seguint l’estil salvatge “trash-kitch-whatelse” que caracteritza el personatge. És un laberint amb les mil i una festes del sarcasme en les quals et pots perdre fàcilment. De possibilitats, servidor n’ha comptat 31, a les quals cal sumar-hi 2 bonus tracks. En teoria n’hi ha 36. Un consell al lector: convé apuntar cada vegada les opcions que es van agafant, així resulta més fàcil recordar el camí de tornada quan has de retrocedir (que és quasi sempre). És un llibre per escodrinyar. Si volem gaudir del seu gust complet hem d’esquarterar-lo com si fos un crustaci, llavors fins i tot trobarem les picades d’ullet amagades, per exemple a El Gran Lebowski.

L’argument és sonat. Ens trobem a l’any 2032 en un escenari post-apocalíptic en què els andorrans s’han apoderat de Catalunya, Barcelona s’ha convertit en un parc temàtic enfocat al turisme, la Catalunya Vella està afectada per un clima desèrtic que la fa pràcticament inhabitable, la Catalunya Nova ha quedat al marge del món a causa del seu endarreriment endèmic i del submón de mutants que ha creat la central nuclear d’Ascó. Valero Sanmartí, antic líder de la revolta sudista contra l’opressió del nord, s’ha convertit en un monologuista d’estar per casa que no passa de mera atracció turística dins el parc temàtic BCN World en què catalans i andorrans han convertit la ciutat comtal. La seva vida donarà un tomb quan tot d’una, esperonat per un nen-fan del públic que l’acompanyarà durant el viatge (i serà l’encarnació del lector), Valero es llança a recuperar allò que li van arravatar fa una dècada: la seva segona polla, la seva farlopa negra i el seu bigoti. Recuperats els seus atributs llegendaris, es disposarà a renéixer de les cendres i liderar la revolta del sud definitiva, complint així la profecia.

Pel que fa a l’estil, es tracta d’una prosa desenfrenadament lliure que balla segons el moment. L’obscenitat i el detall literari s’acompassen solfejant el text. El català que gasta és espontani i més que correcte, desprèn sentors fresques; en ocasions et fa anar al diccionari. Tant l’estil com el contingut com l’esperit d’aquesta obra són un signe claríssim de relleu generacional, Valero Sanmartí forma part d’una nova fornada d’escriptors desacomplexats. I mal que li pesi —perquè al llibre els critica— també forma part d’aquest petit club de bombers piròmans que cito a continuació (en ordre de menys a més despentinats, respecte a l’estil): Salvador Sostres (el Papa), Enric Vila (l’alumne que no està d’acord amb el mestre i funda la seva pròpia escola), Bernat Dedéu (l’aprenent que va fent), Jair Domínguez (el que va per lliure) i, finalment, Valero Sanmartí (el que encara va més per lliure). Potser n’hi ha més i ara no em vénen al cap; convido, doncs, el lector, a comentar i enriquir aquest text amb el suggeriment d’altres possibles membres del club de bombers piròmans. Val la pena tenir-los localitzats. Si Albert Serra escrivís en comptes de fer cine, per exemple, segur que també en formaria part.

Si bé no se sap encara del tot on va, sí que veiem com Sanmartí hi va a totes i deixant la via ben neta. Potser per això, el Valero protagonista del llibre no para de fotre’s castanyots i explorar camins. L’evolució que porta, malgrat les seves pròpies pors reflectides —¿inconscientment?— en l’argument, fa pensar que encara ens ha de sorprendre i que ningú sap per on petarà a la propera (jo apostaria a que continuarà explorant les possibilitats de la narrativa). Es riu de si mateix i de la seva creació quan posa el personatge en una situació de fracàs rere fracàs. Aquesta cura d’ego desencaixa força amb l’antiga lògica del personatge, que sempre estava per sobre de tot i de tothom. Sembla, doncs, que Valero Sanmartí no té una lògica concreta i definida més enllà de criticar-ho tot amb gràcia; però com diu la dita psicoanalítica: “rient, rient, te la van fotent”.

Aquesta obra té poder catàrquic, suggestiu. Una mena de capacitat de transmetre potencial rabio-caòtic al lector, un potencial que paradoxalment només es pot sadollar —actualitzar, que diria Aristòtil— en un context creatiu, és a dir, mirant de no caure en les mateixes trampes que el llibre denuncia. Probablement aquest mateix potencial (o esperit, o pulsió) és el que s’ha apoderat de les mans anònimes que l’esculpeixen, potencial que com el foc d’un incendi no para de créixer.

Primer només destruïa, ara destrueix creant un escenari narratiu. Assenyalant les coses que no funcionen amb el plus de fer-ho estèticament, l’autor adhereix la seva obra a l’activitat artística. Ara bé, crear amb tot el significat, amb els déus dels mars i de les tramuntanes i amb totes les orquestres al darrera, crear així, de veritat, consisteix a concretar una proposta. Valero aixeca una construcció imaginativa des dels fonaments de la crítica i d’aquesta manera comença a escriure la seva pròpia categoria. Categoria que, com diu en alguns punts del llibre, continuarà… —i així ho esperem.

Bonus tast

La mona de Pasqua

Així que, quan Ferran Adrià fou designat Conseller de Cultura pels andorrans, erigí una mona gegantesca al pis superior de BCN World i la convertí en la seu ministerial, a l’interior de la qual ara deu amagar-se experimentant amb les propietats de la farlopa negra del Valero. …

—Agtgvfeofos! Ftin l’agfrma defrninfriva cofna Vafle­gro Safmagrtí —ordena Adrià.

Els esbirros s’ajusten a les orelles uns aparellets que els permeten desxifrar la dicció d’exboxejador fracas­sat i drogodependent amb la gola infestada de flegmes de Ferran Adrià gràcies a un programa, dissenyat pels científics de l’Àrea de Guissona, que en processa els ul­trasons. …

Us trobeu sobre una mona de Pasqua monumental, de la mida d’un gratacel. Pisos i pisos concèntrics de bescuit ressec farcit de melmelada i mantega rància, amb les vores folrades d’avellana trossejada, ametlla laminada i encenalls de xocolata. La superfície, vestida amb crema cremada, està guarnida amb volutes de nata, plomes de coloraines i estàtues de plàstic malforjades i boterudes, que han estat pintades de qualsevol manera en alguna fàbrica d’esclaus xinesos i que s’esforcen a representar diferents personatges, des de dibuixos animats com el Doraemon, la Peppa Pig o el Mic, fins a polítics, superherois, cantants adolescents o jugadors del Barça que semblen encara més subnormals del que realment són, amb els ulls guerxos i els somriures rebregats. Un exèrcit de pollets contrafets s’escampen, immòbils, sobre el pastís, amb una expressió de demència esquerdada. Els acompanyen estructures de xocolata pantagruèliques: ous, conillets gegants, Minions, masies catalanes, vaixells pirata, fortaleses medievals, Falcons Mil·lenaris i castells de Frozen.

—Ni Dalí ni hòsties —anuncia el Valero—. La mona de Pasqua és l’expressió més genuïnament surrealista de l’art català. Icones pop i representacions de personatges reals congregats en un pastís amb decoracions desvergonyidament lisèrgiques. I a més se pot menjar! O s’hauria de poder menjar. Perquè tot allò comestible de la mona és repulsiu per al gust, la vista, l’olfacte i la vida mateixa.

Els catalans, renuents als maridatges de tradicions autòctones amb tradicions foranes, com era el cas del Halloween, no van tenir cap problema a obrir les portes dels costums vetusts a les innovacions refulgents de la cultura de masses. Van unir la mona de Pasqua amb la cultura pop i van encarir el producte. Els ninos, reclams de la temporada, eren més llords que un pecat. Els materials amb què es fabricava el bescuit i la xocolata semblaven extrets dels intestins d’un gat mort. Però com que la tradició coaccionava a comprar-ne una per a l’imbècil consentit del fillol, amb una figura de xocolata a sobre, els preus es van encarir fins al paroxisme. En alguns dels moments més delirants de la història gastronòmica de Catalunya, resultava més car el metre quadrat edificable d’una mona de Pasqua que el de Sant Cugat. Perquè no hi ha res més autèntic en un català que la voluntat d’estafar un altre català. …

Pel camí trobeu els cadàvers d’alguns enemics de BCN World, xocolatitzats eternament en posicions ridícules. Ada Colau, Marc Caellas, Guillem Martínez o Manuel Delgado, que cregueren que les classes populars volien ensenyorir-se de la ciutat en lloc de tancar-se als cen­tres comercials el cap de setmana.

Àrea de Guissona

Com era que el pernil salat, els iogurts, el suc de ta­ronja, el pinso per a gossos i fins i tot els plats de plàs­tic de l’Àrea de Guissona tenien el mateix gust? Doncs perquè tots es fabricaven amb fornills, uns éssers mig bolet, mig rat-penat que habitaven un dels anells de Saturn.