La Nora torna després del cop de porta

11.07.2019

Quan la Nora va tancar la porta va ser per emprendre un camí de descoberta personal amb un final incert, però Lucas Hnath va considerar que la història original de Henrik Ibsen quedava massa oberta, i per això va escriure Casa de nines, 20 anys després. L’objectiu de fer avançar la trama una mica més costa d’entendre, sobretot perquè l’obra original ja era prou completa, però la morbositat com a espectadors per tornar-nos a trobar amb aquest personatge mític no es pot desaprofitar. L’espectacle forma part del festival Grec, i es podrà veure fins al 4 d’agost al Teatre Romea.

Isabel Rocatti i Emma Vilarasau a ‘Casa de nines, 20 anys després’. © David Ruano

Més enllà de plantejar el dubte si realment era necessària una segona part, i què aporta des de totes les perspectives, és fàcil arribar a la conclusió que no deixa de ser una repetició del text d’Ibsen. Fins i tot, és fàcil detectar algunes coincidències en l’estructura, que acaba desembocant en fer les mateixes reflexions que la peça escrita el 1879, plenament vigent. I és que l’empoderament de la Nora torna a ser l’eix del relat, que evidencia les nostres dificultats de madurar com a societat. Som allà on érem, però ara estem en el 2019.

El cas és que la Nora torna a casa del seu marit per demanar-li el divorci, que ell no va formalitzar dues dècades enrere (les dones no ho podien fer, exceptuant causes majors com una malaltia o maltractament, que ella amenaça en al·legar). Així doncs, la Nora retorna després de descobrir que encara no estan divorciats, ja que això pot fer descarrilar la seva carrera professional. Al voltant d’això s’articulen totes les converses entre els personatges, avaluant-se entre ells la moralitat dels actes que executen, però en el fons la sensació que traspua l’obra és la mateixa que sempre: la falta de llibertat i independència de les dones. La Nora n’és conscient, i aquests vint anys ha lluitat per erradicar-ho dins de la societat, però al final sembla que ella mateixa pot tornar a caure en el parany.

Emma Vilarasau construeix una Nora madura, sense cap reminiscència de la dolçor i la ingenuïtat que la caracteritzaven quan estava lligada al Torvald; aquest últim, interpretat amb solvència per Ramon Madaula, s’ha tornat esquerp i ressentit. D’altra banda, Isabel Rocatti com a dida assoleix un grau de versemblança exquisit. Completa el repartiment Júlia Truyol, una de les filles que la Nora va deixar enrere després del clàssic cop de porta. La manera com ho va fer és un dels temes que s’aborda a la peça, fins al punt que la Nora exhibeix una certa tristor per haver-los abandonat.

Emma Vilarasau i Júlia Truyol a ‘Casa de nines, 20 anys després’. © David Ruano

L’obra transmet el fracàs de la humanitat com a víctimes i esclaus d’un sistema patriarcal i corromput. Que difícil és escapar-ne. Tanmateix, sembla que aquesta seqüela ofereixi el missatge d’una forma més mastegada i simplificada, quan hauria de ser al contrari si realment les coses haguessin millorat. És trist que calgui ser més clar que un text de fa 140 anys perquè la gent ho pugui entendre de forma inequívoca, i encara resulta més lamentable que s’aconsegueixi l’efecte oposat. Era desolador escoltar, al sortir de la funció, determinades persones posicionant-se al costat del Torvald. “La Nora mai està contenta”, deia un espectador. I és que potser algú prefereix la Nora dòcil i submisa d’abans del cop de porta, i no entenen que marxés de casa a l’obra d’Ibsen i encara menys que ara torni amb exigències. Efectivament, hi ha molta feina a fer.

Casa de nines, 20 anys després és una obra de retrobaments: entre la Nora i la dida, entre la Nora i el Torvald, entre la Nora i la seva filla. I també per analitzar què ha canviat i què ha passat durant aquest temps d’absència. Tot plegat amb el propòsit de mirar cap a un futur, si pot ser, més calmat, en el qual tots els personatges puguin viure en pau. En el fons, d’això va aquest muntatge dirigit amb encert per Sílvia Munt.