La nit sense Lluna d’Elisenda Solsona

“Alguns núvols tapen el cel, però es veuen moltes estrelles. On és la lluna?”. Benèfica i formosa o freda i insolent, la Lluna és senyora del cel des de molt abans que arribéssim nosaltres. Què passaria si un dia, simplement, desaparegués? Sobre aquest condicional, Elisenda Solsona fa orbitar els vuit contes que formen Satèl·lits (Males Herbes), un recull d’històries íntimes i alhora inquietants en què la Lluna, des de la seva absència, hi juga un paper subtil però central.

Satèl·lits és la primera publicació d’Elisenda Solsona amb Males Herbes “per un error molt greu”, segons Ramon Mas, l’editor. L’editorial va deixar sense llegir en un calaix Cirurgies, un volum de microrelats poètics que després va publicar Voliana deixant als de Males Herbes amb l’espineta d’haver perdut l’oportunitat de participar en el debut d’una jove promesa (per cert, participant al premi Núvol de contes tres anys consecutius). D’aquest inici literari, proper a la poesia, en veiem el testimoni a Satèl·lits. Tot i emmarcar-se en el gènere narratiu, aquest recull mostra una clara mentalitat poètica: més que contes, Satèl·lits conté imatges, amb les ambigüitats i el llenguatge evocador característicament poètics.

“La Lluna és un satèl·lit que desapareix i fa canviar als personatges, que alhora també son satèl·lits els uns dels altres”, explicava Elisenda Solsona a la presentació del llibre -dimarts 21 de maig, a La Impossible-. Tot i que son històries independents les unes de les altres, els personatges que les protagonitzen tenen en comú el fet de partir d’una situació límit que no aconsegueixen gestionar. Una nit sense Lluna és allò que prem la palanca perquè l’estat de les coses deixi de ser immòbil, a vegades donant espai per a l’esperança, i a vegades desencadenant un final fatal. El desequilibri, doncs, és doble: els personatges trenquen amb la seva quotidianitat en un ambient atmosfèric inusual, que alhora actua com a mirall del seu estat anímic. Tots ells viuen les seves peripècies en unes condicions climatològiques agressives (conseqüència de la falta de Lluna), que fan més crua la seva presa de decisions.

També els animals juguen un paper important en aquesta atmosfera estranya -la zebra de la portada no és casual, haureu d’arribar al final del llibre per a entendre el perquè-. Ja ho diuen que la Lluna té un efecte més intens en l’espècie animal que en la humana, i potser és per això que en tots els contes sempre hi apareix algun animal que pren una dimensió al·legòrica i que ajuda a entendre allò que viuen els personatges. A vegades, això passa de forma tan subtil com el lladruc d’un gos; d’altres, els animals acaben sent protagonistes d’imatges o malsons que fusionen realitat i ficció de la forma més kafkiana.

Una altra premissa de la qual parteix Satèl·lits és que tota presa de decisions implica dualitat. Tot i que, a primer cop d’ull, a la majoria de contes hi ha un protagonista clar –el nen albí obsessionat amb l’espai, la noia a qui recomanen que se separi de la seva parella,  la nena que marxa de colònies d’estiu…-, aquest sempre va acompanyat d’una segona persona contrària. Com explicava l’autora, aquestes parelles de personatges no deixen de representar una mateixa persona davant una decisió, quan el seu ésser es divideix en dues realitats possibles que gairebé mai poden sobreviure alhora. Aquesta aproximació dual a qualsevol fet és transversal en tot el llibre. Potser no sigui casualitat que, a tall d’avís, sigui al primer conte on això es fa més evident. A ‘Engranatges’ hi trobem no una, sinó dues parelles de personatges que representen la dualitat filosòfica més antiga: l’idealisme contra el materialisme (o, dit d’altra manera, la fantasia contra la realitat).

A la presentació, Elisenda Solsona comparava el procés d’escriptura amb un part: “soc una persona molt visual, i posar paraules a una imatge, per mi, és un procés dolorós”. Un cop l’autora s’abandona a aquest patiment, es deixa portar, permetent que sigui el mateix procés d’escriptura qui triï el resultat final dels contes -que, opinió personal, es resol millor als contes llargs que als curts-. Als relats de Satèl·lits s’hi entreveu la ment pensant d’una nena d’imaginació desaforada (la de la protagonista de ‘Reixes’, l’últim de tots), que ha assolit la maduresa literària d’una escriptora que valdrà la pena seguir de prop.