La nit encesa de Pere Pena

29.05.2014

La mirada encén la nit i el cos és la terra, un lloc on fundar la pròpia pàtria. Així imagina Montserrat Garcia Ribas, Tanta Terra, el llibre guanyador del XVIII Premi de Poesia Màrius Torres, publicat per Llibres del Segle.

Foto de Pere Pena

Digues, com és la mirada de l’incendi quan els cossos cremen? Digues si encara sents la nit en tu o en mi, i la set als llavis i la urgència d’aquest cos devorat a les fosques… Palpa la cicatriu; és aquí, al cos… Tot això i més preguntaria a la veu poètica d’aquest llibre, una veu que a voltes em fa pensar en el Vinyoli de Vent d’aram, dels encesos cavalls i l’estiu, del temps perdut i les petites morts. També em fa recordar alguns versos i, sobretot, les imatges sensuals de Roger Costa-Pau del seu darrer poemari, Cavada pell. Són poetes que pinten un univers propi fet de sensacions, llums, colors, veus i també d’ombres, amb versos que gairebé podries sentir al tacte.

La mirada de l’incendi

La nit encesa recorre el poemari de Pere Pena, una poesia d’imatges poderoses, amb paraules com flames que s’atrapen en el temps de les cireres, com els cossos devorats a les fosques. Hi ha la fam dels ulls que tot ho encén amb la seva mirada malenconiosa, com qui contempla una pel·lícula d’antics amors, quan la memòria crema i la vida va passant, encara amb la set als llavis i amb “l’olor de tarongina i gessamí / com un regal dels cossos”. Quan cada flama atrapa l’altra i creix l’incendi, i algú encara pot palpar “les síl·labes del nom quan era foc”.

El tacte es fa present en moltes de les imatges poètiques d’aquest llibre, un tacte que encén allò que toca, que il·lumina l’amor i el record, i que no defuig les cicatrius. I ho diu el poeta: “Si toquem som aquí, / som una casa oberta”, i el cos és aquesta terra on fundar la pròpia pàtria.

Una mica de sol contra tota promesa

La mirada recorre la cicatriu del cos i de la memòria, feta d’imatges de foc i de llavis clivellats de tanta terra, com la terra clivellada, i del tacte d’un passat que es fa present i futur alhora. En el fons, tot instant present i futur està fet també de passat, i tota poesia està feta, així mateix, dels versos no escrits i d’allò que no va ser, i de la cendra que queda després de l’incendi.

Hi ha llibres que són un palimpsest de veus, cossos, textures, olors, foc i ombres, on tots els plans se superposen. Són llibres que obren la mirada endins i enfora alhora com un gran caleidoscopi o un ventall obert que tan sols mira, ara i sempre. I així mirem, escrivim i acariciem (damunt de) tot allò abans mirat, escrit i acariciat. És l’ancoratge secret de la vida, com la “secreta flor a l’extrem / d’on comença el vertigen”.

La veu poètica de Tanta terra mira la vida i els seus prodigis, des de la mirada encesa i també des de la innocència d’aquell nen o d’aquell noi del passat que pensava que potser corrent defugiria el cercle de l’incendi. Una mirada ardent fins al final, quan potser només ens resta el sol d’hivern, el “tacte i l’escalfor d’una mica de sol contra tota promesa”.

Pere Pena. Tanta terra. Llibres del Segle, sèrie poesia Culip, Girona, 2014.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Montserrat, et felicito, fas venir ganes de llegir el llibre. Una ressenya realment delicada i sensible.