La niña gorda i el telefonista

24.12.2018

L’oferta teatral de Nadal és variada i curiosa. Enmig de musicals, pastorets, Senyors Linh i altres drames de finals del 2018, s’amaga la reformulació d’un clàssic menystingut de la literatura catalana al TNC i la reposició d’una adaptació d’una comèdia anglesa que fa tres mesos omplia la Sala Versus Glòries. Les dues obres tenen una sola cosa en comú: són dos monòlegs trepidants al servei de dues bèsties escèniques. Estem parlant de La Niña Gorda, adaptació de Jordi Oriol de la novel·la de Santiago Rusiñol, interpretada per ell mateix i dirigida pel Xavier Albertí, i Quina feinada!, de Becky Mode, amb Roger Pera i direcció i adaptació de Ventura Pons. Permeteu-me fer una comparació benintencionada entre ambdues obres. Espero que no s’ofenguin.

Jordi Oriol és l’únic protagonista de ‘La niña gorda’ al TNC. © May Zircus

 

L’Oriol la fa gorda

Xavier Albertí es va acomiadant del TNC, a poc a poc, en la seva funció de director artístic. I, com ve sent tradició des del primer any, segueix apostant pels autors catalans de principis del segle passat i ho fa amb Santiago Rusiñol. Aquest any Rusiñol ha excel·lit a l’escenari, amb el muntatge Els Jocs Florals de Canprosa, adaptat i dirigit per Jordi Prat i Coll. Però ara se’n va a la rereguarda, a la Sala tallers i s’escola a través de la veu de Jordi Oriol, qui narra la història de La Niña Gorda, una de les seves novel·les més polèmiques. És la història d’una criatura nascuda grossa, ben grossa i que pateix un creixement desproporcionat. Rusiñol va respondre amb aquesta novel·la a La ben plantada d’Eugeni d’Ors, la gran novel·la catalana de principis de segle i amb la que els noucentistes es delien amb escreix. Rusiñol era un home provocador i crític amb tot allò que el rodejava. A través del seu art, radiografiava la societat i mostrava totes les seves vanitats. I sens dubte La Niña Gorda n’és un bon exemple. Les desventures d’aquesta pobra criatura, víctima d’una societat (pares, representants, ciutadans de peu) que sols la veu com una atracció de fira, però també víctima d’un idealisme provocat pels fulletons romàntics que devora i que la converteix en una tòtila consumada a la recerca del marit romàntic. Tota una tragèdia. Però res més lluny que això, La Niña Gorda és sarcàstica i hilarant.

I en boca de Jordi Oriol tot agafa una nova volada. Jordi Oriol es vesteix de narrador, és la veu del mateix Rusiñol, i torna a mostrar el seu virtuosisme en el noble art de narrador d’històries. L’obra es podria seguir i entendre gairebé amb les seves mans. Oriol és un tipus de clown, quiet, que tant amb la seva veu (modulació, dicció, múltiples accents…), el ritme amb què parla i els múltiples gestos amb els quals reforça la intenció de cada paraula, dota cada text d’una comicitat plena de matisos i subtileses. Aquí no es recolza en els jocs lingüístics, sinó en quelcom més proper al Grand Guignol. La història dialoga molt bé amb l’època que vivim, on la denúncia de la cosificació de la dona està a l’ordre del dia. Però a més Oriol reforça la història amb petites aclucades d’ull a l’actualitat política: que si els valencians són uns corruptes, que si aquell ase el compara amb sa majestat, que si al parlar de la bandera fa un esternut (encara que no s’hi moqui)… La funció ve acompanyada per la música d’un piano, però aquest cop no ve acompanyat del músic Carles Pedragosa com en L’Empestat, sinó que és una pianola que funciona sola. Un Steinway preciós i majestuós que entra sota control remot i que acompanya la melodia de les paraules amb cançons pròpies de l’època que li va tocar viure a la pobre Niña Gorda.

 

 

L’exorcisme de Roger Pera

El Roger Pera és probablement l’actor català que millor ha encarnat a casa nostra la figura del joguet trencat. Quan hom parla d’un actor que és un joguet trencat es refereix a aquell que no ha sabut gestionar la fama, la lluita de l’ego i que, a causa d’una sèrie de males decisions, acaba enfonsant la seva pròpia carrera. És de notorietat pública totes les desventures que ha passat el fill més conegut de Joan Pera. Però Roger Pera segueix dempeus i amb força. Ell sol defensa amb suor el tour de fource de Fully Commited, una obra escrita per Becky Mode i que en el seu moment va defensar Jesse Tyler Ferguson (Mitchell Pritchet a la popular sèrie americana, Modern Family). Es tracta de Quina feinada! i ja es va estrenar amb èxit el setembre a la petita Sala Versus Glòries. Ara torna al Nadal en una adaptació ben encaixada a l’època (arbre de nadal, regal embolicats…). La feinada de Pera és descomunal, ja que es desdobla en moltíssims personatges a través de la seva veu. No en va, Pera és reconegut sobretot per ser un actor de doblatge i de musicals. Així, a través de la veu del Pera coneixem l’actor frustrat que ha de treballar al departament de reserves d’un prestigiós restaurant, així com tots els comensals vips que volen venir al restaurant o els seus companys de feina, des del prepotent xef fins al cubà que està als fogons. És una bèstia escènica.

Fully commited és d’aquestes comèdies blanques que serveixen per reivindicar la feina de l’actor, ja que el protagonista és un actor obligat a treballar en una feina esclava i estressant mentre espera la seva oportunitat de triomfar. En l’adaptació catalana el text s’ajusta com un guant a la realitat de Roger Pera, i el resultat acaba sent com una espècie d’expiació dels seus pecats comesos, sobretot a través de les converses que té per telèfon amb el seu pare (per exemple, quan recorda la seva entrada fulgurant a un restaurant xinès amb moto) al qui li dedica un càlid homenatge. Precisament el pare és el que aporta un dels conflictes de l’obra, perquè aquest vol saber si podrà comptar amb ell pel dinar de Nadal o no. Però les trucades i les gestions al restaurant li impedeixen de resoldre aquest tema com cal. A sobre, el Roger està pendent de si l’agafen o no per una obra al TNC. Dos conflictes majors que vertebren l’obra, enmig d’un batibull de conflictes menors que l’actor resol com pot, encara que la seva dignitat es vegi profundament malmesa.

Roger Pera en una escena de l’espectacle ‘Quina feinada’ a la Sala Versus Glòries.

Així doncs, Jordi Oriol al TNC i Roger Pera a la Sala Versus Glòries. Dos talents immensos que ho donen tot a l’escenari: un amb el gest, la veu i el ritme; l’altre amb la infinita capacitat vocal per interpretar multitud de personatges; un que parla de pressa i es mou poc; l’altre que va canviant de ritme constantment, però que fa més kilòmetres que un corredor de marató; un que defensa amb elegància una tragèdia còmica, és a dir una comèdia negra i amb mala bava; l’altre que es despulla a través d’un personatge fet a la seva mida en una comèdia de ritme alt i d’intencions ben bones i un missatge escaient pel Nadal.

I de fet, i un altre cop, perdoneu la gosadia, hi ha una idea que em ronda pel cap. Una animalada. Tenint en compte que el TNC i la Sala Versus Glòries estan tan a prop, i ja que el personatge del Roger Pera anhela creuar la Gran Via: per què no s’intercanvien els papers en una funció? Seria deliciós veure el Pera recitant Rusiñol i a l’Oriol veure’l multiplicant la seva veu en desenes de personatges. Au! Aquest és el meu desig de Nadal. Algú me’l compra? Bones festes!