La nena que estimava Alaska

14.08.2018

Alaska és ben coneguda per ser un dels territoris més bells del món, però també un dels més inhòspits per a la vida humana. No són pocs els que han intentat buscar en aquestes terres una mena de tornada al món salvatge.

Kaneq, Alaska

Tornaràs a Alaska (Amsterdam) de Kristian Hannah ens parla de la seducció que aquest territori exerceix sobre els agosarats que volen instal·lar-s’hi i s’atreveixen a viure-hi. Els Allbright en són un cas. Alaska sedueix per la seva espectacular bellesa en els curts períodes estivals, però els seus hiverns de postal ocupen nou dels dotze mesos que dura un any. El fred i la neu aïllen els habitants, que es passen les minses vuit hores de llum esmorteïda tallant llenya per escalfar la llar i tractant d’aprofitar el menjar que han estat acumulant durant els estius. No és en cap cas una vida fàcil, ni pels Allbright ni per a ningú, i està plena de sacrifici i de treball sever i continu. Són molt pocs els qui superen la seva tremenda duresa i saben o poden suportar la soledat que tot això comporta, l’arraconament amb un mateix o amb els que hi conviuen, i l’aïllament dels pocs veïns que només es poden veure o visitar en comptades ocasions.

Els Allbright resisteixen no sense dificultats totes aquestes adaptacions, algun millor que altre. Aquesta família està formada per tres membres: en Earl, el pare, un excombatent del Vietnam que va sobreviure a la guerra, però amb tantes seqüeles que mai més va tornar a ser la persona riallera i feliç que havia sigut; la Cora, la mare, una dona forta però que tracta de comprendre al seu marit com sigui, perdonant-li els seus atacs d’ira i els seus maltractaments i justificant-lo perquè a la guerra ja va viure un infern; i per últim la filla adolescent, la Leni, que contempla l’espectacle dels seus pares i és cada cop més crítica amb el que viu i veu. Un dia hereten una cabana a Alaska i dit i fet, es traslladen allà. L’adaptació, malgrat l’ajut inestimable dels pocs veïns que els envolten, és molt dura, però a poc a poc la Cora i la Leni acaben per enamorar-se d’aquell territori. Una altra cosa ben diferent és el que passa amb l’Earl…

La novel·la és dura, com ho són les condicions de vida. És de remarcar com el mateix títol de l’obra ja enganxa immediatament el lector amb la història. Aquest títol imperatiu obre un munt de qüestions que fan que el relat es vegi obligat a donar respostes… La relació entre les dues dones, la Leni i la Cora, és l’eix central del llibre, i les preguntes es comencen a resoldre després del dramàtic clímax amb què es dona pas a les respostes. El desenllaç necessita el seu espai, i per tant el clímax es dona molt abans del final, ja que aquest no és tan important com la resolució dels dubtes plantejats. Aquest fet pot agradar més o menys, i en ocasions pot fer el relat innecessàriament llarg per al lector.