La mòrbida elegància d’Anna Moner

6.09.2015

Avui l’escriptora valenciana és a Barcelona per participar en una taula rodona sobre novel·la negra en el marc de La Setmana del Llibre en Català (Dilluns, 7 de setembre a les 20h a la Plaça de l’Escriptura). Moner parlarà d’El retorn de l’hongarès, novel·la amb què va guanyar el Premi Alfons el Magnànim. Publicada a Bromera, ha estat una de les novel·les revelació d’aquest Sant Jordi. 

Anna Moner | foto de Noemi Roset

Anna Moner | foto de Noemi Roset

 

Ningú no pot dir que l’escriptora i artista plàstica Anna Moner (Vila-real, 1967) no havia avisat del seu potencial, ja siga a través del seu notable debut amb Les mans de la deixebla (Bromera, 2010), o fins i tot amb els seus exquisits articles d’orfebreria a mig camí entre la literatura i la crònica d’art publicats a La Veu del País Valencià. Allò ressenyable és que la lectura d’El retorn de l’hongarès, la seua esperada segona novel·la—parlem, és clar, de cercles reduïts, de la petita caixa de ressonància reservada als autors en català al País Valencià— confirma les expectatives generades per Moner i, fins i tot, avança unes passes més enllà.

Abans de perpetrar qualsevol novel·la, els escriptors hauríem de fer-se preguntes al voltant de la seua aportació a la literatura a la qual pertanyen. Si per temàtica o per voluntat d’estil —o pel grau d’ambició de tot plegat— allò que donem a publicar té alguna mena de valor afegit que sure per sobre de la planor imperant. Amb Les mans de la deixebla, Moner inaugurava una certa visió de la novel·la gòtica en català, una opció amb referents clàssics —i no tant: la flaire de Patrick Süskind planava amb força en la resolució de la història— que l’autora portava amb subtilesa a un terreny propi i, en certa mesura, ignot. L’altra aportació, per dir-ho així, tenia a veure amb l’estil, una prosa curosa i delicada, amb la qual era capaç de vestir amb elegància un relat farcit de cruesa, violència i morbidesa. La minuciositat amb la qual Moner narrava, els detalls, la profusa documentació emprada, així com la creació d’un personatge ben rotund, la pertorbadora Brunella, eren uns altres valors d’aquella meritòria primera novel·la, segurament un dels debuts més sòlids de la literatura catalana recent.

Amb El retorn de l’hongarès, una novel·la que ja desborda els límits de la novel·la gòtica, l’escriptora reelabora la recepta amb salses i condiments nous. La prosa és encara més incisiva, més lluent, més elaborada, sense perdre al mateix la força de les imatges que recrea, la seua impactant cruesa. I la història és més atractiva, amb diversos plànols temporals que enriqueixen un relat que parteix del descobriment d’un cadàver esquarterat al París del 1897 i que té continuïtat en el moment present amb l’aparició d’un cadàver momificat extraordinàriament conservat. Moner—ja ho suposarà el lector— lliga ambdós fets desenvolupament al mateix temps una sèrie de subtrames que atorguen dimensió i volada als personatges principals, l’inspector Olivier Béziers, l’encarregat d’investigar les morts, i l’antropòloga forense Sara Bongard. Persones unides per activitats, aficions i pulsions existencials comunes, en un brillant exercici de costura narrativa.

Juntament amb aquests personatges, hi ha el suggestiu mag hongarès que justifica el títol i la novel·la, la seua fascinant assistent—de nou, un personatge femení rotund i pertorbador— i les dèries macabres de la parella, que articulen la història. Sumeu a això un final impactant, elaboradíssim i colpidor, un d’aquells passatges de cloenda que entretalla l’alè i convida, temps després, a la relectura. Al costat dels punts forts, tal vegada, alguns lectors troben pirotècnica la trama. O els sobte el grau de morbidesa del relat, malgrat l’habilitat de l’autora per vestir fets i descripcions macabres amb una estranya naturalitat i elegància. Tot això té a veure amb l’estómac de cadascú. Fins i tot, potser se li puga retraure en alguns passatges un excés de minuciositat, d’haver caigut en la temptació de fer explícit el descomunal treball documental que hi ha al darrere. Una percepció que té a veure amb els interessos lectors—als amants de la botànica, dels carrers de París o de la tècnica forense els hi espera un festí pantagruèlic— perquè, tret de moments molt puntuals, Moner no posa en perill la fluïdesa de la novel·la.

Comptat i debatut, amb tan sols dues novel·les, Moner ha assolit un extraordinari grau de maduresa i de singularitat en la seua escriptura. Un recorregut llampant que molts escriptors tarden dècades en recórrer. Si és que hi arriben.

 

Anna Moner, El retorn de l’hongarès. Edicions Bromera, 2015. Premi Alfons el Magnànim. Novel·la, 255 pàgines.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Completament d’acord.
    Enhorabona a Xavier per l’article tan acurat i sobre tot a l’Anna Moner per la seva excel·lent escriptura.