La missió de David Nel·lo

19.11.2014

David Nel·lo acaba de publicar Missió Futur (Fanbooks 2014), que narra el viatge d’un jove amb el repte d’ajudar la humanitat. L’escriptor Àngel Burgas presenta aquesta novel·la iniciàtica aquest dimecres 19 de novembre a les 19h a l’Abacus de Sants (Carrer de la Creu Coberta, 93). Miquel Codony, director de la revista digital Fantàstik, en fa la seva lectura a Núvol.

David Nel·lo al mar Bàltic

David Nel·lo al mar Bàltic

Missió Futur és una bona novel·la de ciència ficció juvenil que a un públic adult, lector habitual d’aquest gènere, se li pot quedar una mica curta, tant en termes d’extensió com d’ambició. Malgrat tot, em sembla una lectura recomanable que guanya en força a mesura que s’apropa a un desenllaç que no per esperat perd potència i que demana a crits (i no sé si hi ha plans en aquest sentit però em sorprendria una mica donat el tractament d’algunes parts de la història) una continuació.

La història segueix la vida d’un grup de nens i adolescents que, sense saber-ho ni poder-ho evitar, es troba atrapat en una mena de projecte en que està en joc —com el propi títol suggereix i el lector no triga a copsar— el futur del planeta Terra. El desenvolupament de la novel·la fa pensar una mica, i no penso que sigui del·liberat, en una versió light del famós Joc d’Ender d’Orson Scott Card, però a diferència d’aquest Missió Futur passa de puntetes per la crueltat, justificada o no, de la idea d’un grup d’adults manipulant a un grup de joves en nom del benefici de la humanitat i prefereix centrar-se en les vivències interiors d’un grup reduït d’aquests joves vistos a través dels ulls de l’Ismael, protagonista i narrador en primera persona de la història. Em sembla una bona opció per tal de situar al lector davant del dilema dels nois i noies: acceptar la responsabilitat, sense ajuda, de convertir-se en el futur de l’espècie.

En Nel·lo escriu molt bé. La seva prosa és fluïda, elegant i suggerent i ni que fos per això ja valdria la pena llegir la novel·la, que d’altra banda no pren més que un parell de tardes. Posats a criticar, potser podria retreure-li certa manca de naturalitat amb els diàlegs, tot i que satisfan amb escreix l’objectiu de dibuixar els personatges. L’Ismael, especialment —també és veritat que és al que més escoltem. No en va és el narrador— té una veu personal autèntica (espontània, natural, coherent…). No és el típic narrador heroïc i carismàtic, més aviat un adolescent paradet, observador, sensible, i una mica aclaparat (comprensiblement) per les circumstàncies, i crec que la seva versemblança és una de les virtuts de la novel·la.

Tinc alguns dubtes amb algunes decissions molt concretes de l’autor, com la de ocultar-nos els noms dels països d’origen i els idiomes propis dels protagonistes quan, després, abunda en detalls molt concrets de l’Amèrica del nord en la que transcorre la història. Entenc que el sentit és marcar de forma molt clara que hi ha un abans i un després en vida del grup de joves a partir de quan comença la història, però em sembla que xoca una mica amb l’opció de convertir la novel·la en una mena de diari personal de l’Ismael. Potser és l’únic aspecte en el que el discurs del personatge em sembla una mica forçat. També em sembla estranya i una mica anticlimàtica, en un dels primers moments en que alguns dels nois surten del centre en el que transcorre gairebé tota la narració, la reacció de bloqueig d’un dels personatges donat tot l’esforç que havia posat en arribar fins allà. Dit això, els bloquejos d’aquest tipus passen, i vist el posterior desenvolupament de la trama estic més que disposat a corregir la meva percepció inicial.

Potser el meu principal retret depèn més d’aquest lector que de la novel·la en si: és més el que hi falta que el que hi és. Per a mi hi manca més informació sobre el món en el que viuen els nois: és una terra en decliu i, suposadament, més avançada tecnològicament —hi ha, al menys, una referència a robots domèstics que ho deixa bastant clar—, però és una realitat que mai arribem a veure ni, gairebé, imaginar. Als nois i noies de Missió Futur els estan formant per a convertir-se en una elit hipercompetent però no som testimonis més que de com dinen, de com dormen. Què hi fan, allà, els més petits? Perquè hi ha tan pocs conflictes? Crec que l’autor ha volgut fer una història àgil i no hi ha dubte de que ho ha aconseguit, però també crec que l’ha depurat una mica massa i que un públic adult (i què carai, el mateix públic juvenil al que va adreçada la novel·la) hagués agraït una mica més de profunditat en alguns dels elements secundaris de la novel·la que són, al capdavall, el que ajuden a donar-li cos. És un dels pocs casos, a la meva vida com a lector, en que he trobat que a una novel·la li falten pàgines en comptes de sobrar-n’hi.

Malgrat tot, no ho dubto: Missió Futur és una novel·la (una novel·leta, per extensió) recomanable. És dinàmica, és absorbent, té un rerefons interessant, és estimulant i (i no és una de les seves virtuts menys importants) està molt ben escrita. Si això, com em sembla a mi, és la introducció a una sèrie… pot valer moltíssim la pena estar-li a sobre. I si sóu aficionats a la ciència ficció i teniu jovent al voltant a qui voleu encomanar aquest gust no ho dubteu: Missió Futur és una magnífica opció per a presentar-los el gènere.