Sergi Vicente llegeix ‘La primavera a Pequín’

15.06.2013

Homes desinhibits que caminen amb la samarreta mig recollida i amb la panxa enlaire, fregalls pudents i orfes de galledes que decoren edificis o carrers, vianants que s’han aturat a dormir al carrer perquè els ve de gust i prou, nois obedients que li porten la bossa a la xicota mentre va de compres, sense manies estètiques i per pura voluntat de complaure-la. Per aquells que portem un cert temps a Pequín, tot això i molt més ja forma part de la quotidianitat; però, per al nouvingut, les ciutats xineses són plenes de sorpreses, de situacions o estampes que no responen a una lògica concreta i que, d’un inici, confonen. Com donar-los-en sentit? Potser si tens la resposta et sentiràs alliberat, però aleshores voldrà dir que el viatge s’ha acabat, que segurament et queden poques coses per descobrir i per seguir-te sorprenent. Sovint ens resistim a assumir-ho, com quan fem servir eines com Instagram per no ignorar la nostra necessitat vital de comunicar l’excepcionalitat d’un moment o aquell impuls vouyeurista. Però la nostra mirada mai serà igual de sincera que la del nouvingut.

 

Sergi Vicente, corresponsal de TV·3 a Pequín

 

I en el primer aterratge en una ciutat nova, és des de la curiositat, des l’observació ingènua i gens intencionada, que podem tenir una experiència única, un relat que nosaltres mateixos anirem construint durant els dies que fem el badoc (per ser fidel a com ho descriu Francesc Parcerisas) i que cap guia de viatges pot substituir. Un bon amic meu em va dir una vegada: ‘és que ara vagis on vagis sempre et trobes el turista occidental despistat amb una Lonely Planet a la mà. Ja no pots ni perdre’t tranquil!’ Doncs ‘La primavera a Pequín’ és justament l’antítesi -m’atreviria a dir l’antídot- d’aquesta mena de guies que et preparen per saber-ho tot i no perdre detall. Perquè el millor viatge no és aquell que millor has planejat per no oblidar-te cap dels llocs que se suposa que has de veure de forma obligada i, a poder ser, retratar amb la teva càmera per poder-ho explicar als altres, sinó el viatge de l’experiència, l’acumulació de vivències, coneixences i pensaments que fan que el record valgui la pena.

Aquest juliol farà ben bé onze anys del meu primer aterratge a Pequín, i recordo que guardava sempre notes de situacions similars perquè, abans d’anar a dormir, sabia que si no ho feia seria incapaç de retenir tanta novetat, tanta sorpresa, tants estímuls. Notes que segurament encara guardo en algun racó i que, si les revisés, s’assemblarien a les que van servir per escriure aquest llibre. Amb la diferència que aquest té el do de recrear amb la precisió de la paraula allò que, com a molt, jo només seré capaç de capturar amb una càmera. Per a tots aquells que també vam viure un primer mes fent el badoc en aquesta i tantes altres ciutats, ‘La primavera a Pequín’ és, en definitiva, el dietari que ens hauria agradat saber escriure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. llegire el llibre, m’en has fet ganes de fer-ho, i aixi jo tambè podre creure que encara em queda capacitat de sorpresa

  2. “La mirada sincera del nouvingut”. Cada persona té una mirada pròpia com també ho és la interpretació del que veu. La de Pacerises és cordial, d’ulls nets i sàvia. I l’ha volguda a escriure de forma magistral. El seu llibre ens ensenya, a més, a anar per món.

  3. Retroenllaç: Premis Llibreter 2013 | Biblioteques de Sant Cugat