La mirada lluminosa de Miqui Otero

28.06.2016

L’escriptor Miqui Otero farà un tàndem literari amb Juan Vico i David Sabaté al Mercat de Nadal del Llibre, on tots tres compartiran un diàleg que tindrà lloc el 10 de desembre a dos quarts de vuit del vespre a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm. Amb motiu d’aquesta trobada, recuperem l’article de Francesc Ginabreda sobre la darrera novel·la d’Otero, Rayos.

Seguint l’estela de Casavella, Candel o Marsé, Miqui Otero ha dedicat la seva tercera novel·la a una Barcelona anònima i modesta, molt íntima, ambientada al barri del Raval. Inspirada en la seva joventut entre l’adolescència i la vida adulta, Rayos (Blackie Books) és el reflex de l’etapa vital d’una generació marcada per la incertesa, instal·lada en una ciutat que comença a patir els primers efectes de la crisi immobiliària. En aquesta atmosfera estantissa, la narrativa d’Otero flameja amb orgull i il·lumina la quotidianitat silenciosa i anodina amb el baf magnètic de la literatura.

Miqui Otero | ©Elena Blanco

Miqui Otero | ©Elena Blanco

Rayos és un relat  en primera persona protagonitzat per Fidel Centella, un entranyable heroi de pacotilla desmanyotat i cagadubtes, amb greus problemes d’orientació, que amb 24 anys fot el camp de casa els pares amb pijama i espardenyes. La narració de les seves contingències alterna un present postadolescent amb la memòria gallega  de la seva família emigrant i la pobresa de moltes vides possibles.

Entremig dels constants salts temporals de la història, aquest àlter ego d’Otero desenvolupa una existència incerta treballant de periodista (precari), compartint pis amb els seus amics de la infància i afrontant els desafiaments de la vida adulta en una ciutat plena de contrastos, mentre evoca records d’infantesa que recrea entre la ironia i la melancolia. El lector de seguida es fa còmplice del seu humor oscil·lant, mig resignat mig escèptic, d’enginyosa franquesa, a vegades amarga.

Per solucionar els problemes d’orientació, menys anecdòtics que recurrents, en Centella busca els rajos de llum que es projecten rere les fonts de Montjuïc, referents brillants que sempre hi són. Des d’un punt de vista simbòlic i emocional, l’ajuden a trobar el camí, igual que fan els seus amics; per això s’autoanomenen els Rayos. La desorientació, però, té una dimensió antropològica una mica més profunda, que Otero aprofita per parlar de les adversitats i els reptes amb què s’enfronta el protagonista, des de les ganes de fotre un clau fins als problemes de salut del seu pare passant per la inestabilitat (laboral, existencial) de la seva generació i les primeres esquerdes de la crisi econòmica que encara patim.

 

Sublimar l’anècdota

Amb una prosa depurada i difícil d’encasellar (la qual cosa és elogiosa), la seva mirada lluminosa sobre una realitat allunyada del glamur de la Barcelona cool treu punta a la grisor urbana que oculta gestos, imatges i frases que supuren literatura, amb personatges apassionants que no sempre són senzills de detectar. O d’idear. O senzillament de delectar-s’hi. I aquesta és l’empremta que deixen i l’exigència que cal fer als (bons) escriptors, s’enclaustrin o no a Poblet per sublimar l’anècdota.

Els rajos, en definitiva, ens fan de guia i ens il·luminen. I fent camí trobem moltes referències històriques i culturals (cultes, folklòriques, banals) incrustades en escenes en què la cervesa barata alterna el protagonisme amb la matança del porc (gallega), el Pantocràtor de Taüll, el ratolí Felipe, Chesterton, Brummel, xeringues, Barcelona 92, Ikea, Romario (el venedor de cerveses, no el futbolista) i 12 Angry Men. La sordidesa, la versemblança, la subtilesa i l’humor són les quatre potes principals de Rayos, una crònica nostàlgica, compacta i entretinguda sobre les traces d’un passat que tenim (i que és) molt present.