La mirada de Viladecans

24.02.2013

La Casa de la Paraula de Santa Coloma de Farners acull l’exposició Viladecans-Sinera, una mostra impulsada des de la Fundació Enciclopèdia Catalana, que ha publicat l’obra de Viladecans en una magnífica edició de bibliòfil. Jaume Cabré celebra aquí la relació de Joan-Pere Viladecans amb el món literari de Salvador Espriu.

Joan-Pere Viladecans amb una peça de 'Sinera'

M’imagino en Viladecans passejant per Sinera amb aquell esguard atent, amb els ulls esbatanats com si tingués ànsies no de veure sinó d’empassar-se el món amb els ulls. Me l’imagino perquè me n’ha parlat. A la meva ànima d’escriptor ressonen les seves paraules de pintor: “Sinera, encara avui, per poc que un pari l’ull, és ple de personatges espriuencs.” M’ho va dir o m’ho va escriure? El cas és que, en aquesta frase, ens regala una delícia estilística: converteix l’expressió “parar l’orella” en “parar l’ull”, cosa que jo no havia sentit dir mai però que li escau a la perfecció. En Viladecans para l’ull i veu l’Esperanceta Trinquis, la Paulina o el meu personatge preferit del conte més bell del segle XX, l’absent i tibada Teresa Vallalta, aquella que, entre altres coses, baixava les escales.

Per amarar-se d’Espriu, Viladecans també ha visitat sovint el cementiri de Sinera i m’escriu: “El cementiri impressiona. La fila de xiprers, geometria poètica. I al final de la mirada, el mar; a l’estiu, sovint de plata; a la tardor, d’una grisor feréstega, insondable.” Amb aquestes paraules el pintor Viladecans, poeta, se’ns apareix com a escriptor finíssim, amarat d’Espriu, Ruyra, Pla i sentor de mar; el mar que fa anys que devora amb els ulls. “I al final de la mirada, el mar.”

Entra la tranquil·la tarda
pel fosc camí de la mirada

diu Espriu a Cançó del pas de la tarda. Sempre la mirada! Fins i tot, la mirada del lector; per exemple la d’un lector com Raimon, que decideix musicar uns poemes concrets i, en fer-ho, i cantar-los, ens els ha encastat a la memòria.

Tant el cantant com el poeta o el pintor saben que fer art és mirar les mateixes coses que veiem els mortals amb uns altres ulls. Aquí, en aquesta sala tenim exposada la mirada de Viladecans sobre l’obra i el món d’Espriu, sobre la costa del Maresme que coneix tan íntimament i sobre el món de Sinera. I ho fa amb la mirada transformadora de l’artista.

He tingut el privilegi de veure i remenar a l’estudi d’en Viladecans a Canet, a tocar de Sinera, i he pogut corroborar allò de què fa temps que parlem ell i jo. Perquè és d’aquelles comptades persones amb les quals tinc encetada una conversa inacabable que reprenem quan ens trobem, sigui perquè coincidim en una exposició o en un aeroport o en qualsevol altra banda. Sempre acabem parlant de l’art, del misteri del procés creatiu. En aquestes alçades de la vida i de la professió encara ens meravella el miracle de poder passar de no res a alguna cosa. En Viladecans reconeix l’angoixa de la tela en blanc, el desvaliment emocional i mental que l’aboca a hores i hores de contemplació de l’absència de tot amb aquella obstinació dels tossuts de mena. Les provatures, els camins encetats, els errors i els encerts s’acumulen en teles que deixa reposar i reprèn de tant en tant per tornar-les a interrogar, si convé agafant-les pel ganyot.

 

'Laia' de Salvador Espriu vista per Joan-Pere Viladecans

 

En el moment que s’enfronta amb la Sinera d’Espriu, el veig recorrent la tela en blanc que és el poble de Sinera, buscant indicis d’allò que sap que sap però que no pot concretar ni en traç, ni en color, ni en mot ni en concepte. És un neguit. Perquè quan Viladecans ens explica Sinera, en el fons no ens diu Esperanceta Trinquis: en el fons ens diu el que Espriu ens vol dir quan diu Esperanceta Trinquis: ens diu el temps, el pas del temps, la punyetera Parca, la meditació amagada en el sol de la tarda, en la pedra dels morts i els xiprers afuats que apunten acusadorament cap al cel com si, més que uns arbres, fossin una metàfora. Per això Viladecans diu: “He buscat llargues tardes, alguna branca, alguna herba, algun aloc, algun esgarip de criatura…” És en això tan tènue on rau el poder de l’art: és aquest aleteig suau el que es pot convertir en color, traç, espai, buit, silenci o aldarull. Tan fugissera és aquesta visió poètica de Viladecans. I ho corrobora quan confessa que, passejant per Sinera mirava el mar que aparentment és el mateix a tot arreu; mirava el mar durant hores com si volgués convertir-se en onada, en roca, en mar, en blau. En canvi, passava per davant de la casa dels Espriu però no gosava entrar-hi mai. Perquè és millor poder-la inventar i imaginar-la i poder parlar impunement del “jardí dels cinc arbres” sense haver vist mai el jardí que de fet no té cinc arbres. Entenc tant aquesta actitud! És millor coure-ho en el teu interior: no està fent un estudi antropològic ni arquitectònic d’Arenys: està descobrint la seva Sinera i la imaginació, quan hi ha art pel mig, no es pot encotillar.

Aquest és el secret i el poder de la transformació artística. I si un dia vaig donar les gràcies a Espriu per tot el seu món, ara les dono de tot cor a Viladecans per haver-nos regalat la seva mirada.

Gener 2013