La maternitat maligna d’Elena Ferrante

10.12.2017

La filla fosca és una novel·la torbadora sobre la maternitat, no apte per a dones embarassades però de prescripció facultativa per a qualsevol home o dona, sobretot si té la intenció de ser mare.

Publicada a Navona per Pere Sureda (que ara s’acaba de destapar amb una nova traducció castellana d’El conde de Montecristo) aquesta és la tercera entrega de la trilogia Cròniques del mal d’amor d’Elena Ferrante, enigmàtica autora italiana més coneguda a casa nostra per la tetralogia que va arrencar amb L’amiga genial, publicada a La Campana. Navona també ha publicat separadament les tres novel·les que componen la trilogia, L’amor que molesta i Els dies de l’abandonament, totes esplèndidament traduïdes per Anna Carreras.

La filla fosca és una novel·la sobre la malignitat que pot arribar a niar en la maternitat. Escrita en primera persona, la protagonista, Leda, és una professora divorciada que decideix passar les vacances en un poblet de la costa del mar Jònic, on lloga un apartament minúscul tota sola després que les seves dues filles, ja adultes, hagin optat per abandonar-la i traslladar-se a viure amb el seu pare a Canadà. Leda és una persona amb una capacitat d’introspecció vertiginosa, i una necessitat d’autocontrol extrema, unes virtuts que no impedeixen que sovint prengui decisions dràstiques i irreparables.

Durant les seves vacances, Leda passa el dia a la platja, sense relacionar-se pràcticament amb ningú. Un bon dia entaula una relació amb una família sorollosa del sud. Segueix amb atenció els moviments de Nina, una dona atractiva, i la seva filla Elena, que tot el dia juga amb una nina. Leda mantindrà amb aquestes persones una relació en principi superficial, amb una complexa alternança de simpatia i antipatia. El contacte, intermitent, esdevindrà absorbent a partir del moment que, en un rampell inexplicable, Leda decideix robar la nina de la petita Elena.

No es tracta d’una nina qualsevol, sinó de la nina de la nina d’una família. Estem parlant d’aquell element que el psicoanalista Donald Winnicott va definir com a ‘objecte transicional’, que permet a l’infant confrontar l’angoixa que li comporta separar-se gradualment de la mare.

La filla fosca és també la història d’aquesta nina, una nina que es convertirà en un ostatge custodiat per Leda i que acabarà sent el detonant d’un conflicte que es manté latent al llarg de tota la novel·la. El segrest de la nina és l’expressió d’una maternitat robada, la que la mateixa Leda va robar a les seves pròpies filles i a ella mateixa el dia que va decidir abandonar-les.

Aquest rampell furtiu de robar una nina, que ella mateixa no s’acaba d’explicar, es converteix en el gest fundacional de la novel·la, el que destapa en el seu interior una llarga confessió que acaba imantant totes les èpoques de la seva vida. Ferrante fa un estudi psicològic d’una profunditat que ens devora. En una imatge torbadora, Leda descriu el seu segon part com una expulsió que és també una autoexpulsió. Ferrante explica de manera convicent com la maternitat pot fer sortir el pitjor de l’interior d’una dona. La descripció de l’experiència de la maternitat, lluny de tota idealització, és expremuda amb tota la complexitat per extreure’n el suc de la malignitat. Imprescindible.

Navona ha recollit en un sol volum les tres peces d’aquesta trilogia. Les trobareu aplegades sota el títol Cròniques del mal d’amor