La maternitat (in)qüestionable

30.10.2017

En els temps que corren, aconseguir estrenar un muntatge teatral és tot un repte. Quan aquest muntatge pren el risc afegit de representar un text contemporani, trobar una sala per fer temporada esdevé quelcom inabastable, tota una proesa. Si li sumem el hashtag #OnSónLesDones, que corre per les xarxes socials i evidencia l’absència femenina en diferents àmbits professionals, La noia de la làmpada sembla tenir tots els ingredients per restar en l’oblit d’un calaix d’escriptori. Però a la Sala Flyhard ja fa anys que es van entossudir en demostrar que amb les idees clares i un bri d’atreviment, fer teatre en majúscules és possible. En aquesta ocasió, l’actriu Marta Aran s’estrena en el camp de la dramatúrgia i la direcció escèniques, amb el recolzament d’un equip artístic encapçalat per les actrius Lara Díez, Marta Vila i Andrea Portella, i l’actor Oriol Casals.

Lara Díez i Andrea Portella a “La noia de la làmpada”

Vivim en una societat heterosexualitzada, bombardejada a eslògans que difonen una condició femenina de naturalesa única, que només es completa en l’acció de ser mare. Aquesta maternitat, entesa com una època de plenitud i felicitat absoluta, és la instantània ideal que li van vendre a l’Alba, la protagonista de l’obra, quan es va quedar embarassada. Però què sent realment ella? Què passaria si aquest embaràs no fos sinó una crossa per a la seva carrera professional? Com reaccionaria el seu entorn més proper davant d’aquesta interpel·lació que s’atreveix a qüestionar l’inqüestionable?

“Ell és el culpable de tot el que no em passarà”, sentencia l’Alba quan pren consciència que l’embaràs no li permetrà realitzar el somni de la seva vida: liderar la seva pròpia galeria d’art i fer-se un nom dins d’aquest món laboral. Però la inèrcia del propi procés de gestació és inevitable i l’Alba es veu obligada a mantenir dins seu un fill no desitjat. Ni el seu marit, un artista provocador i narcisista, ni la seva germana, acabada d’arribar de l’altre punta del món, comprendran el neguit i les frustracions de la protagonista.

A partir de les relacions cada cop més tenses entre aquests tres personatges, Aran s’atreveix a despullar els tòpics eufemístics sobre la maternitat i a possibilitar l’existència d’una relació controvertida entre mare-filla: “Sóc un tros de carn, he acabat com la mama”. Designi d’alliberar-se de la Llei materna, d’abolir el judici, “no és moral, el teu fill et necessita”, i esdevenir allò que s’ha de reescriure. En poques paraules: retrobar la individualitat perduda.

“La noia de la làmpada” farà temporada a la Sala Flyhard fins el 6 de novembre

“La moralitat és la nostra censura”, etziba el marit de l’Alba referint-se a una peça d’art. I d’aquesta falsa moralitat també ens en parla La noia de la làmpada. Presenta un món hipòcrita on es confronta la modernitat més transgressora d’una fira d’art nacional a un discurs retrògrada i moralitzador que viu, en primera persona, la protagonista embarassada. Trencar amb tot això, no surt de franc. I el preu que més pesa és el judici de l’altre, de la germana, de la parella, de la companya de feina.

Un tema complex i revulsiu que Aran aborda amb diàlegs àgils i vibrants, delimitats a cop de pausa teatral, on els personatges hi diuen més coses que amb les paraules. Vila, Díez i Portella personifiquen tres prototips femenins sense deixar-se simplificar en l’estereotip, nodrint-los d’emoció continguda des d’unes directrius de direcció del tot encertades. Casals, per la seva banda, aporta un tul de comèdia i aguditza el ritme escènic d’un muntatge que s’inscriu sobre un espai escènic minimalista, d’un blanc tan pur que ofega els matisos, ressaltant l’angoixa in crescendo de la protagonista.

Amb tot, és inevitable escoltar en el rerefons del diàleg de La noia de la làmpada, aquests versos que Maria-Mercè Marçal va dedicar a la seva filla Heura: “Tu no vas triar pas […] ser sovint aquest gran gep incrustat en la carn que em blega, insidiós, amb la seva ombra sempre present, com si de cop s’haguessin trasbalsat tots els confins i ja no sabés on començo ni on acabo.”

Això és el que anhela la protagonista, reconquerir el propi contron. Fins el 6 de novembre, el text audaç i coratjós de Marta Aran, seguirà apoderant-se en la intimitat que es forja entre actors i públic en la Sala Flyhard.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. I dic jo: No s’ho podría haver plantejat això de tenir un fill que l’esclavitzés [!?] tota la seva vida, abans de cardar sense condó, DIU o algún altre anticonceptiu? La protagonista d’aquesta comèdia, té algún problema en capacitar-se dels seus propis actes, en fer-se responsable de les seves accions i omissions?

    Més enllà de cap comentari ‘heteropatriarcal’ (aquest adjectiu n l’he trobat a la crítica), i pel que he llegit aquí, trobo que la comèdia aquesta és una menjada de tarro més pròpia de pubers que no pas de persones adultes i madures… Però bé, veient i patint algunes comèdies qüotidianes, benvingudes sien les masturbacions mentals! (sempre serán millor que utilizar les xarxes socials per insultar).

    Atentament