La matèria obscura dels versos de Pau Vadell

7.11.2015

Llegir un poemari sempre és capbussar-se en el món de l’altre, acceptar el combat que se’ns proposa. Pau Vadell sempre intensifica el repte. En poemaris anteriors el poeta optava per una estètica de la provocació; però amb Traït es confirma l’evolució d’un poeta que ha virat d’una lírica expansiva i explosiva a una manera de dir en extrem continguda, enigmàtica. Ja no explota a la cara del lector, silent deixa fluir un llim de verí que covarà al ventre del lector. No coneixem la composició de la matèria obscura, dins la fosca del nostre coneixement limitat sabem que els objectes obeeixen a lleis que no hem destriat del magma de la totalitat. Però sabem que hi ha quelcom, alguna cosa que no podem veure i que actua a cada instant, la fosca es belluga entre els àtoms. Tot i que el lector pugui tenir la sensació, en algun moment, que els versos són llunyans a una fàcil i òbvia comprensió, arriba al final amb la certesa que els poemes van ben carregats de contingut, com aquell que feliç accepta que hi ha plaers que ens resten inexplicats fins al moment de la revelació. En certa manera, pot residir aquí una de les claus del fracàs de la poesia vers la massa: molts lectors es senten intimidats d’entrar en un territori, el de la poesia, on l’autor demanarà els esforços més intensos al lector. Adesiara pot semblar una muntanya massa alta per a nosaltres. Però no cal mirar el cim, sinó gaudir de les ombres que ens brinden els arbres del camí que anam recorrent.

Pau Vadell per Joan Vidal (1)

Pau Vadell Foto: Joan Vidal

L’estètica hermètica de Vadell es va encetar amb el seu llibre Temple i, de manera més intensa, a Carnatge i Sang cremada. Ens trobam dins un nou cicle d’aquest poeta, amb uns paràmetres ben diferenciats de les obres anteriors a les aquí citades. És una paraula que sovint em recorda a Paul Célan. Cal capbussar-se com els cercadors de corall propers a l’illa de Delos, on residia un dels més destacats oracles de l’antiguitat, per treure’n tot el tresor amagat en aquestes composicions; i de fet és en el fons, al final del llibre, on ens són donades les claus per desllorigar l’entramat proposat en els poemes precedents. Una traïció, la del llenguatge, que com una presó engabia el poeta, amb la certesa que no en podrà fugir. Una tragèdia clàssica en la qual ja sabem el resultat, però no com aquest esdevindrà: “unes fulles de pluja àcida / com un inventari del passat / contemplen les deixes de l’extinció”.

Una de les característiques més curioses d’aquest volum resideix en el fet que Vadell inclou unes notes a peu de pàgina que, amb semblant to poètic al dels versos centrals, ens ofereixen una segona lectura; el poema queda bifurcat en un ventall de possibles lectures que trenca amb el sentit unívoc, que ja de per si no té el poema per si sol. És aquesta una proposta que, com una arma de doble tall, ens pot ser útil per obrir la ment, o ferir les nostres mans si no tenim prou cura en l’acte de prémer per endinsar el ferro en la carn que volem obrir. Una autèntica potada a la concepció clàssica de què és un poema, és a dir, una rebel·lió vers el poema entès com aquella composició de propietats gairebé místiques on la més nímia de les variacions farà caure tot l’esquelet, deixarà ensorrar el cos sencer del poema. No deixa de ser aquesta una contraofensa a la traïció que sent Vadell. Ben igual que la gairebé absència total de signes de puntuació i majúscules: una escala sense baranes en un precipici infinit.

És destacable del poemari publicat per 3i4, i que va merèixer el guardó Senyoriu d’Ausiàs March 2014, les paraules que l’acompanyen al final, firmades per un jove Sebastià Portell i Clar, que per la seva prosa florida i la seva hermenèutica concisa apunta maneres de gran lector i escriptor alhora.