‘La máquina de la soledad’ o la poètica d’un botó

Aquests dies es pot veure al Mercat de les Flors l’espectacle La máquina de la soledad, de Jomi Oligor i Shaday Larios. Un homenatge a l’objecte-carta i al correu postal per a només 46 espectadors. Oriol Puig Taulé ens explica per què no ens el podem perdre:

La máquina de la soledad.

De la feliç unió d’un dels Hermanos Oligor (autors de l’espectacle mític Las tribulaciones de Virginia) i de la mexicana Shaday Larios de la companyia Microscopía, hem pogut veure un espectacle preciós, que és al mateix temps teatre d’objectes, poesia visual i arqueologia íntima. Una grada de fusta semicircular per a cinquanta espectadors envolta un petit escenari ple de mobles vells, escriptoris i tauletes de nit, on Jomi i Shaday ens reben i ens expliquen el que veurem a continuació. Amants confessos de l’arqueologia “de mercadillo” i de la vida pròpia dels objectes, de la puresa dels materials i de la tecnologia més primitiva, ens expliquen com en un mercat de puces de València van deixar perdre la possibilitat de comprar una caixa amb dues-centes cartes que un senyor de Ghana va enviar a una senyora de València. La història queda incomplerta, perquè un comprador més ràpid (i voraç) va adquirir la caixa per vendre’n els segells, però la imaginació i les infinites possibilitats que contenien aquestes cartes no els va abandonar mai més, i d’alguna màgica manera van fer que anés a parar a les seves mans una altra caixa, ara a Mèxic, amb les sis-centes cartes d’amor que Manuel i Elisa es van enviar, l’any 1900 a San Luis Potosí. A causa de la prohibició de la mare d’ella que els dos parlessin, la parella s’enviava diverses cartes al dia, que el majordom d’un o altre portava directament a la casa de l’enamorat, empescant-se els més sofisticats sistemes per aconseguir intercanviar-les (com amagar-les dins d’un barret amb una agulla d’estendre). Jomi i Shaday ens ensenyen i despleguen les cartes davant dels nostres ulls, perfectament ordenades en paquets per mesos, conformant una serralada de paper per on discorrerà la història, una topografia emocional amb alts i baixos (depenent de si l’un o l’altre escrivia més o menys cartes) que ells ens relaten amb molt d’amor i afecte.

La máquina de la soledad parla de la història de Manuel i Elisa, de la seva relació epistolar que es va convertir en gairebé el centre de les seves vides, però també dels objectes que l’envoltaven: un mostrari de les teles dels vestits d’Elisa, que va enviar a Manuel perquè pogués sentir el tacte de la seva roba; un botó que li va caure de la brusa (emmarcat, com l’autèntica obra d’art que representava per a Manuel); un got de paper del qual Elisa va beure i que Manuel va conservar, per tenir ni que fos un instant dels seus llavis imprès en un objecte; un mocador amb una perla de suor de la seva enamorada, que naturalment ja no va rentar mai més… La passió epistolar i amorosa de Manuel i Elisa és la passió de Jomi i Shaday per l’objecte en tota la seva corporeïtat, en el seu element més físic, però també en els infinits mons que conté en ell mateix, reals o inventats, plausibles o imaginats. És la reivindicació del moble antic, de la postal en blanc i negre i de la joguina de la nostra àvia, però també de la senzillesa de les coses ben fetes, la bellesa de les coses inútils i la poètica dels materials nobles. D’aquesta història principal en surten d’altres ramificades: històries de cartes i carters, d’escrivents i màquines d’escriure, de col·leccions i de caixes, que permeten als intèrprets obrir i desplegar els mobles que contenen maquetes que són cases i parcs i secrets íntims que ens són revelats, en una acció d’obrir nous mons que voldríem que fos infinita, per la preciositat i delicadesa de tots i cadascun dels elements que apareixen en escena. Teatre d’objectes documental, arqueologia de les emocions, col·leccions d’allò intangible… La máquina de la soledad és tot això, i també regala als espectadors el plaer de rebre i obrir una carta, ni que sigui per uns instants, sentir el tacte del finíssim paper avió i llegir un missatge redactat per un escrivent de Mèxic.

La factura estètica de l’espectacle és impecable, per la seva pròpia bellesa i la capacitat que té de fer-nos entrar en un univers molt concret, i l’únic que li podríem retreure al muntatge és una feble dramatúrgia que no acaba de tenir clar si vol ser documental o ficció, exposició o relat, o una mica tot plegat. Moments d’extrema teatralitat i bellesa es combinen amb explicacions directes d’històries i esdeveniments, en una mena d’híbrid d’artifici i document que no sabem si és buscat o fruit d’una mena d’indefinició o absència de mirada externa a l’espectacle. Tot i així, el magnetisme de Jomi i l’encant de Shaday ens mantenen levitant durant tota l’estona, i el gabinet de preciositats que despleguen davant els nostres ulls ens fa entrar moltes ganes que ens convidin a casa seva, ens adoptin temporalment i ens ensenyin les seves col·leccions d’objectes durant tota la nit.

Aquí podeu consultar el blog de l’espectacle: http://lamaquinadelasoledad.org/