La mala crítica

20.03.2013

El dramaturg Guillem Clua, autor de Smiley, reflexiona sobre els usos i abusos de la crítica arran del debat encès que ha suscitat a Twitter una mala crítica de l’espectacle La dona vinguda del futur, de Marc Rosich i Guille Milkyway, actualment al TNC.

 

Fa dies que tinc ganes d’escriure alguna cosa sobre les crítiques teatrals, i un incident d’anit al Twitter m’ha posat en safata l’oportunitat de fer-ho. Tot va començar quan el blog Butaques i somnis va publicar una crítica negativa de l’espectacle del TNC La dona vinguda del futur, de Marc Rosich i Guille Milkyway. El post va crear una gran revolada. Les respostes van posar en dubte el criteri utilitzat per la seva autora a l’hora de jutjar l’espectacle. Ella mateixa explica tot el que va passar aquí. En el seu article, l’Elisa fa menció d’un tuit que vaig escriure jo, en el qual posava en dubte la necessitat de publicar crítiques negatives. I crec que m’he d’explicar.

Abans de res, he de dir que jo llegeixo totes les crítiques que em fan. Si són dolentes, em fan mal, o m’enfaden. Si són bones, em fan feliç i les comparteixo: les publico al Facebook i escullo les millors frases per a la meva web. Si són dolentes, naturalment, no. I no és que utilitzi un doble raser, legitimant només les bones i menytenint les dolentes. No. Per mi totes tenen la mateixa categoria d’article d’opinió. Totes són legítimes. Les respecto. L’únic que em qüestiono és si les conseqüències d’una crítica dolenta són positives i, en cas de ser així, per a qui ho són.

L’Elisa, al seu article, obre el seu argumentari amb una reflexió clau: “si todas las críticas fueran positivas, nunca sabríamos qué hemos hecho mal, en qué nos hemos equivocado, qué necesita mejorar”. I la meva resposta a això és meridiana: ho sento, però jo mai no he après res d’una crítica, i encara menys d’una crítica negativa. Potser és que jo sóc un d’aquests artistes amb un ego desmesurat que menciones, però fins ara les meves fonts d’aprenentatge han estat les opinions sinceres de companys dramaturgs, d’amics que em coneixen com a persona i com a creador, de gent que valoro i que convido als assaigs o a qui passo els textos. No dels crítics. En la intimitat de la sala d’assaig o del bar de la cantonada he rebut crítiques brutals, cara a cara, i aquestes opinions són les que escolto i de les quals aprenc. Perquè normalment les seves paraules, per dures que siguin, estan dites amb amor cap a mi i cap al teatre, amb una voluntat real que l’espectacle que estic creant creixi i millori. Ara em diràs que la voluntat d’una mala crítica és la mateixa, però no és així, senzillament, perquè l’espectacle ja està estrenat.

Per tant, la crítica no serveix per a millorar res de l’espectacle en curs. De la teva frase dedueixo que llavors ens ha de servir per a futurs espectacles i això ja em sembla d’una gran arrogància. L’única manera que un crític i un creador estableixin aquesta relació, en la meva opinió, és a través d’anys de trajectòria de tots dos, en la qual el respecte sigui mutu i vagi molt més enllà del comentari acadèmic d’un suposat erudit que no coneix l’artista. De nou, crec jo, perquè aquesta premisa funcioni, l’amor torna a estar en l’equació en les seves múltiples formes: admiració, respecte, camaraderia i fins i tot (cosa que em porta al paràgraf anterior) amistat.

Oblideu-vos doncs d’una vegada que la crítica serveix d’alguna cosa a l’artista. Com diu molt bé la Cristina Clemente al seu article ‘Crítica professional, crítica amateur’, publicat a Núvol, els creadors ja ho saben quan l’espectacle té mancances i quan no. Ells l’han parit, han estat fidels a la seva visió, i són prou conscients de si el nen ha sortit lleig o guapo. Els aplaudiments del públic que ha pagat per veure’l o una platea buida també són prou significatius. No necessiten ningú que els ho faci veure en negre sobre blanc.

Així, en el fons, i diguem-ho clar d’una vegada, al final la crítica té un únic objectiu: jutjar l’espectacle per tal de donar una idea al públic de si li convé gastar-se els diners per anar-lo a veure o no. El judici és personal i tremendament subjectiu, com correspon a tot article d’opinió (perquè això és el que és: un gènere periodístic pur i dur que em van ensenyar a la Facultat de Periodisme). I aquí, crec jo, és on hi ha el pinyol de tot plegat. Si una crítica serveix per valorar positivament un espectacle (i per tant promocionar que la gent el vagi a veure) o per deixar clar que és fallit (i per tant, evitar que la gent hi vagi)… no seria millor limitar-se a no fer-ne difusió en absolut en lloc de fer-ne carnassa? Si un espectacle ha de ser un fracàs, deixem que se’n vagi per on ha vingut discretament. No cal que en la seva marxa ignominiosa li pengem llufes a l’esquena.

En definitiva, una crítica negativa no serveix DE RES. I en el fons tinc la trista convicció que l’únic beneficiat d’una crítica negativa és el crític que l’escriu, en un exercici que està més al servei del seu ego que no pas al servei de l’espectacle. De nou, un exercici totalment legítim. Com he dit més d’un cop, que cadascú escrigui el que li doni la gana. No seré jo qui qüestioni mai el dret de qualsevol a escriure una crítica negativa, però desconfiaré de qui afirmi que fer-ho és el seu deure. No em crec ni m’agrada el “m’agradaria haver pogut dir coses positives de l’obra, però no he pogut”. Aquesta afirmació és, senzillament, mentida.

I si finalment, algú decideix tirar endavant la seva mala crítica malgrat tot, malgrat que no ajuda l’artista, ni als seus espectacles, ni al seu equip artístic, ni al públic… llavors ha d’assumir les conseqüències de que ha fet. Ho vaig dir ahir al Twitter i ho repeteixo: si algú s’investeix amb la corona de crític, ha d’acceptar que el públic també el critiqui a ell. No et pots tancar en banda i exclamar-te quan la gent exerceix la mateixa llibertat d’expressió que tu has exercit. I és normal que la gent escrigui coses que et fereixen, perquè tu –volent-ho o no– ho has fet primer. I en el cas d’un blog o d’un tuit d’un aficionat, encara és pitjor. Perquè ni tan sols serveix la mala excusa que és el teu deure. No ho és. No és la teva feina. No et paguen per fer-ho. No et faran fora d’una redacció si no ho fas. Ho has fet perquè has volgut, ja que tenies l’opció de callar i has preferit no fer-ho.

Avui tots estem una mica més ferits. I desconfiem una mica més els uns dels altres. I creiem que uns tenim raó i els de més enllà no. I tot per què? Per una mala crítica. Tot el que ha passat és un clar exemple que evidencia que d’allò negatiu només en poden sortir més coses negatives. Estalvieu-vos-les. Si no us agrada un espectacle, calleu i parleu d’un altre que sí que us hagi agradat. O si més no, destaqueu-ne les coses positives. Si sou bons escriptors (que no tots ho sou) sabreu com fer-ho. En definitiva, estimeu una mica més el teatre i no us estimeu tant vosaltres mateixos. I tot anirà millor.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Crec que l’encertes quan dius que una mala crítica només serveix per orientar el públic i et contradius després quan dius que no serveix DE RES. D’acord, als creadors no ens serveix de res, però a l’espectador sí. Li serveix, si confia en aquell crític, per decidir anar a veure l’espectacle o no, que això del teatre costa uns calerons i cal pensar-s’ho bé. L’únic límit, al meu parer, és el respecte, les formes. L’opinió és necessària. No s’ha d’ignorar l’error. En teatre i en tot. Si un futbolista té un mal partit, s’ha de dir. Només cal tenir en compte que el futbolista no ha fallat el gol expressament. La seva intenció era marcar, com la nostra sempre és fer un bon espectacle. De vegades, però, la cosa no surt i és correcte que t’ho diguin. Ara bé, tots hem llegit crítiques que ratllen l’insult, on els opinadors, per mostrar el seu enginy, fan servir gracietes insultants oblidant això, que és fonamental, que ningú, mai, en cap cas, fa un espectacle dolent voluntàriament. La gent de teatre inverteix tot el seu esforç, tot el seu talent i, sovint, també els seus diners per oferir un bon espectacle. Sempre. Si no te’n surts, el que és cruel, gratuït, menyspreable, és que, a sobre, se’n fotin.

    • Estic d’acord amb la línia vermella de les formes. Sí, mai s’hauria de traspassar (i a les bones crítiques tampoc: quants cops hem llegit un comentari elogiós d’un crític comparant un espectacle amb un altre que era fallit?). I també estic d’acord que no s’ha d’ignorar l’error, però on discrepem és en el com. Per mi, no publicar una crítica ja deixa prou palès aquest error, ja és prou càstig en un temps com l’actual on és tremendament difícil portar gent al teatre. I si algú s’atreveix a fer-ho (que s’ha de ser molt valent per fer-ho, a banda de tenir uns grans coneixements i prou bagatge i perspectiva per saber-los utilitzar) ha de ser des del respecte mutu, d’igual a igual, com dic a l’article. El crític ideal hauria de formar part de la comunitat teatral. Al nostre país en tenim uns quants (pocs) que ho són i que tots respectem. El problema (i l’origen del meu visceral article) són aquells que es consideren crítics professionals, quan en realitat són espectadors que donen una opinió. Potser els hauria d’haver diferenciat bé, en la meva exposició, per no generalitzar, tal com ha fet molt bé la Cris Clemente al seu escrit també aquí al Núvol.

      • Quan jo parlo de crítica només em refereixo a la crítica professional, naturalment, a aquells que cobren per donar la seva opinió en un mitjà de comunicació. Els que escriuen a twitter, a Facebook, als blogs, etc. que diguin el que vulguin i com vulguin, només faltaria. Això ja pertany a la responsabilitat de cadascú i no sóc ningú per dir-los res.

  2. A mi, aquesta “mala crítica” ja em sembla del tot positiva per totes les reflexions que està generant! (i si passa com amb “la polèmica” dels traductors ja ens podem calçar!).
    Les males -i les bones- crítiques serveixen a l’espectador, perquè ens orienten i poden fer-nos decidir quines obres de teatre anem a veure i quines no (la cosa està “mu mala”, s’ha de filar prim!). També cal dir que hem de diferenciar el crític que considerem “professional” i aquelles persones que actualment opinen a la xarxa sobre obres de teatre, llibres, restaurants, etc. Ni uns ni altres han d’insultar ningú, això està clar, però tothom pot opinar i, després, la resta del “món mundial” ja decidirà si en fa cas d’aquella opinió o no.
    En aquest sentit, me’n refio del meu instint i de les meves amistats (ja fa temps que no llegeixo crítics “professionals”) i, si una obra m’ha agradat, intento encomanar el meu entusiasme arreu.
    Què faig si una obra de teatre no m’ha agradat? Em sap greu, però ho dic. És cert que no ho escric al meu blog ni ho penjo al meu Facebook, però si m’ho demanen, ho dic. I agraeixo que altres amics o amigues em diguin si val la pena anar a veure una obra o no. Per exemple, aquest va ser el cas de la darrera obra de l’Albert Espinosa. “No se t’acudeixi anar-hi!”, em van dir. I no hi vaig anar. Em sap greu però és la realitat. Hi havia coses que estaven bé de l’obra? Segur que sí! Però vaig fer una altra cosa (o no vaig fer res, que també està bé).
    De tot se n’aprèn. De tot. És evident que és molt difícil corregir una obra de teatre si et diuen que una cosa no funciona. Però penseu en l’escriptor que veu el seu llibre publicat i li diuen que aquell personatge no està ben definit o que hi ha algun diàleg que és incoherent… Ja no hi ha marxa enrere! També aquesta és la màgia del teatre (si, evidentment, l’equip considera que aquella opinió “dolenta” sobre un aspecte de l’espectacle es pot o es vol corregir).
    No m’allargo més. Si tingués la capacitat de resumir (que no la tinc) diria que hem de tenir llibertat per opinar i que no només hem de fer-ho quan les coses ens satisfan. També tinc clar que la gent és lliure en tots els sentits -per anar a veure un espectacle o no- i que una “mala crítica”, a vegades, pot servir per omplir sales… Ja veurem si aquest és el cas de “La dona vinguda del futur”, de l’estimat i admirat Marc Rosich!!!
    Vinga, salut!

  3. Retroenllaç: You say tomato, I say #postfunció | un entre tants

  4. Retroenllaç: ¡Mira, mira! ¡He escrito bien sobre ti! | Nativa