La màgia lenta de la paraula

El títol 'La magie lente' procedeix d’una reflexió de Sigmund Freud, que va definir la psicoanàlisi com una màgia lenta.

Ana Prieto Nadal

Ana Prieto Nadal

Investigadora teatral

La magie lente de Denis Lachaud, estrenada al Festival Off d’Avinyó de 2018, es va poder veure la setmana passada —els dies 6 i 7 de febrer— al Dau al Sec, un nou espai escènic al barri del Poble Sec, en el marc del Festival de Teatre en Francès de Barcelona, que enguany celebra la seva tercera edició i compta amb propostes de gran interès com, entre d’altres, Désaxé de Hakim Djaziri, Reconstitution de Pascal Rambert i Pas pleurer, adaptació teatral de la novel·la homònima de Lydie Salvayre.

La peça de Denis Lachaud escenifica un procés de guariment a través de la paraula, que implica reconèixer un trauma soterrat i acollir una faceta fins aleshores inconfessable de l’individu psicoanalitzat. El títol procedeix d’una reflexió de Sigmund Freud, que va definir la psicoanàlisi com una màgia lenta. La rememoració —la reviviscència— d’una experiència traumàtica es presenta continguda dins el marc comunicatiu, més formalitzat, d’una conferència. Així, en un seminari de psiquiatria, un ponent il·lustra el tema que vol tractar —l’error de diagnòstic— a partir de la història d’un tal Louvier, un home d’uns quaranta anys que acudeix a consulta i es declara d’entrada esquizofrènic, perquè el seu anterior terapeuta li havia diagnosticat aquesta malaltia mental. El nou psiquiatre té clar de bon començament que el diagnòstic és erroni, i al final, després de tractar-lo en nombroses sessions, traurà a la llum un trastorn bipolar i una homosexualitat que el pacient reprimeix per raó d’un trauma de violació. Les terribles conseqüències que els abusos han tingut en la psique del pacient, en la seva configuració com a individu, ens fan pensar en els testimonis reals del pianista James Rhodes —a Instrumental (2015), les seves honestes i aclaparadores memòries, mostra un esquinçament radical, constitutiu, i una espiral d’autoodi— i de l’escriptora Christine Angot, de qui la setmana passada vam poder veure Un amour impossible al Teatre Lliure. Per no parlar dels terribles casos d’abusos que s’estan destapant els darrers dies al nostre país.

El fet de començar amb un format de conferència situa l’espectador en un lloc que va més enllà del pur voyeurisme. L’al·locució a un auditori construeix un marc on s’encabeix la relació entre pacient i terapeuta que es vol mostrar, i el cas concret amb què s’exemplificaran les conseqüències que es poden derivar d’un mal diagnòstic psiquiàtric. Tan sols amb la paraula, un minuciós treball amb el clarobscur i dues mínimes transicions musicals es construeix un dispositiu enormement eficaç, envoltant i intimidador. L’espectador està contingut en la dramatúrgia: primer és ficcionalitzat com a auditori del congrés de psiquiatria i després ocupa el lloc de l’interlocutor que tan bé sap crear Benoît Giros, l’únic actor en escena, que no només aporta la paraula i la presència escènica —interpreta el pacient, el psiquiatre i la resta de personatges—, sinó que acciona també les llums i el so. La seva interpretació és un prodigi de densitat i d’emoció continguda. La direcció de Pierre Notte marca el to precís, afinat, del treball actoral, del tot desproveït d’excessos tràgics o de superfluïtat; és justament aquesta sobrietat i eficàcia interpretativa —de la suficiència professional i la seguretat persuasiva del conferenciant, que cerca el mot just en l’exposició d’un cas, Giros passa, pràcticament sense transició, al torbament, la vergonya i la crispació del pacient— el que fa que el trencament emocional de Louvier corprengui. Els retalls lumínics disposen uns espais de límits canviants, en rigorós blanc i negre. Sovint l’escena s’apropa al fosc total i es despleguen diferents estratègies d’il·luminació, amb contrastos molt marcats i un virtuós treball amb les ombres. Així, per exemple, en contraposició al blanc clínic que cau sobre el conferenciant, el pacient projecta l’ombra dels seus dits sobre el rostre, com si fossin les reixes d’una presó interior; en canvi, en moments de major obertura o de revelació, quatre franges de llum es dibuixaran sobre el terra, suggerint potser una finestra al món o una escletxa d’esperança.

El treball que Louvier ha de fer és identificar la seva homosexualitat i desprendre’s d’una culpa que no li correspon. Voldria tenir la coartada de la bogeria, per no haver de recordar els estius en què el seu tiet abusava d’ell, una realitat que havia oblidat i que emergeix o retorna en el decurs de les sessions, de manera aparentment casual, a partir d’un somni on recrea una violència i un silenci imposat —“Parce que tonton m’a dit chute”— que evoquen un apel·latiu de monstruosa, terrorífica familiaritat. L’enormitat del trauma, bandejat de la consciència, fa que el pacient no pugui assumir la seva homosexualitat si no és a través de formes fantasmàtiques violentes; per això imagina una caterva d’assetjadors —centenars d’homes erectes, com “alignés dans un hangar”, “un stock d’hommes”— i experimenta la por paralitzadora d’abusar del seu propi fill. De la petrificació o la fossilització inicial evoluciona cap a un discurs més lúcid, que va prenent cos teòric de manera informal però ferma. Tot allò escabrós que verbalitza li permet arribar fins a la veritat, formulada en una paraula final, imprescindible, que, a més d’ajudar a trencar el silenci que envolta les víctimes, permet cloure l’espectacle amb l’emoció catàrtica. Les paraules —alliberadores, resolutives, guaridores— permeten el canvi, l’alquímia en el cervell del pacient. El discurs actiu, amb tots els seus meandres i desviacions, guia el procés introspectiu i curatiu. L’espectador, lliurat a l’escolta privilegiada d’un progrés excepcional, transposa la condició d’impúdic escoltador i acaba colpit per un relat enormement íntim i cru, per la màgia lenta de la paraula.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació