La lliçó de Milo Rau

13.06.2016

Si Milo Rau ha titulat la seva darrera peça Five easy pieces és perquè aquesta no té res de fàcil. L’autor, activista i director teatral suís s’enfronta a la complexitat d’explicar el cas de l’assassí de nens belga Marc Dutroux, a través de la mirada de set nens. Cinisme? Incomoditat? Temeritat? Experiment teatral i fins i tot social? En una entrevista Rau explica: “Sabem com de contradictoris hem de ser, per arribar a ser consistents”.

'Five easy pieces', de Milo Rau. © Phile Deprez

‘Five easy pieces’, de Milo Rau. © Phile Deprez

Presentada fins ara al Kunstenfestivaldesarts, a Brussel·les, i al Spring Dance, a UtrechtFive easy pieces no amaga ni les contradiccions ni les limitacions que planteja aquest punt de partida, sinó que les reforça per tal d’afegir noves dimensions d’aproximació i interpretació d’aquest esdeveniment. Coproduïda per l’IIPM (International Institute of Political Murder fundat pel mateix Milo Rau) i CAMPO, d’on va sorgir la proposta, aquesta és la primera vegada que Rau treballa amb nens a l’escenari. Ara bé, Five Easy Pieces no és en cap aspecte una peça per nens. En el cas Dutroux, els nens són les víctimes. Però a la peça de Rau, els nens són a més a més els actors i emissors d’aquesta història, en el que es converteix en la primera contradicció de la nit: és legítim fer que nens d’entre 8 i 13 anys ens expliquin aquesta història tant aterridora? Seran aquests nens capaços d’explicar-la? D’interpretar-la? I finalment, pot funcionar una peça amb premisses com aquestes?

 

El mitjà és el missatge

El teatre de Milo Rau, presentat en dues ocasions al Festival Grec de Barcelona (Hate Radio i The Civil Wars), és en primer lloc un teatre polític. Periodista i assagista a més de director, Rau utilitza sovint la reconstrucció com a punt de partida de les seves peces. Així com a Hate Radio recreava una emissió de ràdio de RTLM durant el genocidi de Ruanda, Five Easy Pieces reconstrueix el cas de Marc Dutroux a través d’un preàmbul i cinc episodis: la independència del Congo, el pare de Dutroux, el policia que descobreix els assassinats, Sabinne Dardenne reclosa (llegint una carta als seus pares), els pares d’una de les nenes assassinada i l’enterrament de les nenes.

Si com deia el teòric Mc Luhan en una de les seves frases més cèlebres: “el mitjà és el missatge”, en aquesta peça el mitjà, és a dir els nens, esdevenen el missatge central de la seva reflexió sobre aquesta història, i de fet sobre la societat belga i sobre nosaltres mateixos. Perquè en el fons, les històries de Rau, com totes les bones històries, són només un “pretext” per intentar entendre com funciona el món en el que vivim. Ara bé, aquests set nens, tot i ser uns actors de primera que canten, toquen instruments, ballen i per descomptat actuen, es troben amb la impossibilitat d’interpretar situacions i emocions que ni han viscut mai, ni els és possible imaginar. I lluny de minimitzar aquesta limitació, Milo Rau l’aprofita i la destaca, creant escenes en paral·lel a la història, en les que l’únic actor adult, un extremadament subtil i ple de matisos Peter Seynaeve, fa de director teatral, mentor i referència pels nens. Aquest paral·lelisme entre el cas que expliquen i el fet teatral d’explicar-lo, afegeix tota una nova dimensió a la història alhora que explicita una reflexió sobre què vol dir actuar, què és el teatre, i per què pot servir.

Un moment de 'Five easy pieces'. © Phile Deprez

Un moment de ‘Five easy pieces’. © Phile Deprez

En un moment de la peça, l’actor adult pregunta als nens: “qui vol fer de Marc Dutroux?”. Cap d’ells contesta. Aquest rol que òbviament cap d’ells vol interpretar, el representa, per al·lusió, l’únic adult a l’escenari. Però sempre de manera implícita i establint un nou paral·lelisme: és lícit forçar a aquests nens a interpretar? No seria aquesta una altra mena d’abús? I no estem nosaltres abusant d’ells al veure’ls actuar? Tabús, innocència, llibertat, abús de poder, manipulació, infància, violència, de tot això i més parla Five Easy Pieces.

De nou, i com a The Civil Wars, una pantalla al fons de l’escenari reprodueix primers plans dels actors gravats en directe amb una càmera, ja que com es diu en un moment de la peça: “la càmera revela millor les emocions”. Com a introducció a cada capítol, a la pantalla, es pot veure també una curta recreació de l’escena amb actors adults.

Al llarg d’aquesta peça, la vida i els crims de Marc Dutroux s’entrellacen amb la situació política i social de Bèlgica, així com amb les vides, pensaments, gustos i projectes dels set nens belgues que estan a l’escenari. Quan Milo Rau parla del seu teatre, parla de fer un procés d’assimilació de la història i fins i tot d’expiació. Rau tracta aquí un esdeveniment que va sacsejar i encara sacseja les consciències tant de la societat belga com de tots els que es van assabentar d’aquest cas, ara fa 20 anys. I el tracta sense rotunditat ni alliçonaments ni demonitzacions, sinó desgranant progressivament totes les implicacions morals i socials que aquests crims plantegen.

Aquesta peça té possiblement tants nivells i matisos com interpretacions, opinions i actituds per apropar-s’hi. Per mi, el fet que els proposi ja és tota una lliçó de teatre i de història. En la meva opinió, un autor imprescindible.