La llegenda de l’indomable

23.01.2014

Un cop finalitzat l’enterrament d’estat del carismàtic polític Nelson Mandela, el cinema s’afegeix al condol general per la seva desaparició i s’estrena oportunament una nova pel·lícula sobre el lluitador sud-africà, Mandela: del mito al hombre. Una cinta que es suma a altres aproximacions cinematogràfiques –recordem Invictus (2008, Clint Eastwood) – i que esdevé un pulcre corol·lari de les vistoses cerimònies fúnebres.

Mandela, del mito al hombre

El handicap d’aquesta nova aproximació al mite de Mandela és que ha vingut per no afegir res de nou a tot el que ja s’ha dit, i repeteix l’enèsim discurs hagiogràfic de manual sobre el difunt. El problema d’aquesta pel·lícula no resideix tant en el personatge històric i la seva dimensió política com en el format del gènere cinematogràfic triat. La cotilla del gènere biogràfic, el biopic, pot arribar a vegades a ofegar la pròpia pel·lícula per culpa de l’amuntegament de llocs comuns i tòpics, i això és el que li passa malauradament a aquesta història il·lustrada sobre la figura mixtificada de Mandela que arriba com un col·leccionable de cromos i postals d’història contemporània.

No vull minimitzar l’abast incontestable d’una figura com Mandela menystenint el seu llegat combatiu i sacrificial contra una minoria blanca dominadora que tenia a una majoria negra sotmesa a través de la barbaritat racista de l’apartheid, ni obviar la seva tasca de pacificació i democratització d’una societat al llindar de l’abisme per l’inevitable impuls revengista d’una població negre esclavitzada i les caïnites diferències ètniques dins de la població negre. Però es tracta d’una versió massa acadèmica i funcional que segueix al peu de la lletra el relat oficial i legitimador d’un Mandela mitificat.

Mandela: del mito al hombre resulta una pel·lícula rutinària i mandrosa mancada  del mínim esperit crític. És una cinta dotada d’aquell molest tuf hagiogràfic del que fan gala tants relats exemplaritzants de vides santificades. Tot i la força que conté la vivència brutal de lluita, resistència i triomf de Mandela, la pel·lícula resulta massa avorrida ja que no s’aparta del camí senyalat. Només recupera el pols quan es produeix la fractura dins del matrimoni Mandela amb posicions polítiques irreconciliables entre Nelson Mandela i la seva dona Winnie Mandela (Naomie Harris), un enfrontament que els portaria finalment a la separació.

I si els resultats finals no són tan decebedors com podríem esperar és potser gràcies a l’esforçat treball de l’actor que interpreta a Mandela (Idris Elba), encara que aquest paper de fusta ben oscaritzable al final s’hagi quedat sense nominació. Unes imatges fotogràfiques que acompanyen els crèdits finals de la pel·lícula ens recorden, per si ho havíem oblidat, que la història explicada és tan real com els documents gràfics mostrats, i que la pel·lícula ha buscat la còpia, la reproducció d’aquelles instantànies fotogràfiques. Aleshores sona també el tema musical del cantant Bono, Ordinary Love, el qual ha estat nominat com a millor cançó original als Oscar’2014.