La llarga travessia

Pasar, cueste lo que cueste, de Niki Giannari i Didi-Huberman és la consciència d’Europa. Europa, la terra promesa, el bressol dels valors, els drets i la justícia. Europa, el continent avançat, el model de societat. Però al camp d’Idomeni, on és Europa?

L’escriptora grega Niki Giannari obre el llibre Pasar, cueste lo que cueste (Shangrila) amb un poema del seu testimoni al camp de refugiats a Idomeni. Ens explica que a les portes del continent model, passegen uns espectres que tornen per fer-nos de mirall.

El poema va ser escrit per un documental anomenat «Unos espectros recorren Europa» que la mateixa escriptora va codirigir amb Maria Kourkouta, i Georges Didi-Huberman el pren com a preàmbul per a la seva reflexió sobre la situació (europea) dels refugiats, que tothom veu però pocs miren.

Entre les referències a Hannah Arendt, Giorgio Agamben, Walter Benjamin, Immanuel Kant, Michel Foucault i d’altres, descobrim a poc a poc la imatge d’una societat podrida: Europa fa pudor i tothom es tapa el nas per no sentir-la massa.

Idomeni apareix com el jaç de pàries que viuen als marges. L’autor recupera el concepte de gueto, on s’exclou i es vigila allò diferent i alhora és útil per protegir-nos a nosaltres. A ells, els altres, els rebem però sense obrir la porta; ens quedem mirant per l’espiell amb el pestell posat, com una àvia tafanera i desconfiada.

És la deshumanització: humans sense drets, criminalitzats per voler fugir d’una guerra; de fet, la llei ni els veu—fora que la violin, llavors ets un ple ciutadà de dret, amb advocats i tota la parafernàlia. És El procés de KaTha: angoixant, incert, surrealista.

Idomeni és el mirall on ningú vol emmirallar-se. Per què Europa produeix espectres? Aquests, sempre en moviment, ens rememoren l’homo migrans que sembla que hem oblidat nosaltres, els cecs.

I l’objectiu comú que amaguen darrere els seus somriures és passar. Passar… a on? «No quieren llegar a ninguna parte / solo atravesar una y otra vez la historia» diu el poema. Aquest lloc nostre és un gran aparador on les coses es miren des de parlaments i museus, des d’universitats i cafès. On s’apunta amb el dit i després correm cap a casa a tancar amb clau.

Europa, em fa l’efecte, és com El país de les meravelles. Ells encara cauen pel forat immobilitzats, entre fronteres de dos mons, sense arribar mai enlloc; i si hi arribessin, tot seria fals i del revés. I les reines de cors estarien llestes per jugar al criquet amb els seus caps.