La llarga travessia

10.10.2018

Pasar, cueste lo que cueste, de Niki Giannari i Didi-Huberman és la consciència d’Europa. Europa, la terra promesa, el bressol dels valors, els drets i la justícia. Europa, el continent avançat, el model de societat. Però al camp d’Idomeni, on és Europa?

Idomeni. Foto: Mario Fornasar

L’escriptora grega Niki Giannari obre el llibre Pasar, cueste lo que cueste (Shangrila) amb un poema del seu testimoni al camp de refugiats a Idomeni. Ens explica que a les portes del continent model, passegen uns espectres que tornen per fer-nos de mirall.

El poema va ser escrit per un documental anomenat «Unos espectros recorren Europa» que la mateixa escriptora va codirigir amb Maria Kourkouta, i Georges Didi-Huberman el pren com a preàmbul per a la seva reflexió sobre la situació (europea) dels refugiats, que tothom veu però pocs miren.

Entre les referències a Hannah Arendt, Giorgio Agamben, Walter Benjamin, Immanuel Kant, Michel Foucault i d’altres, descobrim a poc a poc la imatge d’una societat podrida: Europa fa pudor i tothom es tapa el nas per no sentir-la massa.

Idomeni apareix com el jaç de pàries que viuen als marges. L’autor recupera el concepte de gueto, on s’exclou i es vigila allò diferent i alhora és útil per protegir-nos a nosaltres. A ells, els altres, els rebem però sense obrir la porta; ens quedem mirant per l’espiell amb el pestell posat, com una àvia tafanera i desconfiada.

És la deshumanització: humans sense drets, criminalitzats per voler fugir d’una guerra; de fet, la llei ni els veu—fora que la violin, llavors ets un ple ciutadà de dret, amb advocats i tota la parafernàlia. És El procés de KaTha: angoixant, incert, surrealista.

Idomeni és el mirall on ningú vol emmirallar-se. Per què Europa produeix espectres? Aquests, sempre en moviment, ens rememoren l’homo migrans que sembla que hem oblidat nosaltres, els cecs.

I l’objectiu comú que amaguen darrere els seus somriures és passar. Passar… a on? «No quieren llegar a ninguna parte / solo atravesar una y otra vez la historia» diu el poema. Aquest lloc nostre és un gran aparador on les coses es miren des de parlaments i museus, des d’universitats i cafès. On s’apunta amb el dit i després correm cap a casa a tancar amb clau.

Europa, em fa l’efecte, és com El país de les meravelles. Ells encara cauen pel forat immobilitzats, entre fronteres de dos mons, sense arribar mai enlloc; i si hi arribessin, tot seria fals i del revés. I les reines de cors estarien llestes per jugar al criquet amb els seus caps.